Així funcionava el capitalisme esclavista català
Una part dels dits capitans d’indústria catalans, tal com els va batejar Vicens Vives, en realitat van ser, durant la primera meitat del segle XIX i més enllà, self-made men sense estudis enriquits amb la venda d’esclaus africans i amb la seva explotació en plantacions de cafè i sucre a Cuba. És a dir, hi va haver molts negrers i/o esclavistes. El capital que van acumular ràpidament amb aquest lucratiu i gens escrupolós modus operandi –recordem que el tràfic de persones ja estava prohibit gairebé arreu, fins i tot a Espanya des del 1820, però no a Cuba– el van blanquejar a Barcelona en negocis comercials i igualment amb fabulosos beneficis a redós de l’Estat –proveïment de l’exèrcit, servei de correus marítim–, de l’especulació immobiliària, de l’activitat bancària i de la importació de matèries primeres. Va ser una burgesia de diner diguem-ne fàcil.
El màxim exponent d’aquest gran capitalisme català tenyit de negre va ser Antonio López, al voltant del qual van prosperar immensament altres indians que havien fet el seu mateix recorregut inicial. Tal com el gran públic ha pogut conèixer recentment gràcies al documental de TV3 Negrers. La Catalunya esclavista, la nòmina d’implicats és extensa. Els negocis amb origen antillà van enriquir Joan Güell, Andreu Bru Puñet (sogre de López), Salvador Samà, Jaume Badia Padrines, Josep Canela Raventós, Josep Amell Bou, Aleix i Manuel Vidal Quadras, Miquel Badia Buñol, el menorquí Antoni Vinent, Josep Vidal Ribas, Rafael Masó Pascual, Josep Ferrer Vidal, Tomàs Coma, Josep Antoni Salom, Jaume Taulina, Josep Taltavull, Josep Xifré... I molts més. Alguns, com Manuel Girona i Evarist Arnús, sense ser indians, es van apuntar al carro financer de López.
He llegit ara un llibre de fa dos anys que tenia aparcat, Un hombre, mil negocios (Ariel), de Martín Rodrigo Alharilla, professor a la UPF, que explica amb pèls i senyals la trajectòria d’Antonio López i López, marquès de Comillas, localitat de la qual era originari i d’on va fugir cap a les Amèriques amb 17 anys, el 1834, per no ser reclutat per a files en plena guerra carlina. Primer va raure pocs anys a Mèxic i després definitivament a Cuba, on va tenir una filla natural, la Consuelo, que mai va reconèixer legalment. El seu cunyat, Francesc Bru, un cop mort López li va dedicar un llibre implacable: "Santiago de Cuba no havia visto jamás un negrero más duro, más empedernido, feroz y bárbaro". Aquest era el mateix López que acabaria sent mecenes de Jacint Verdaguer i tenint el rei Alfons XII com a convidat d’estiu a Comillas. La proximitat amb la monarquia, esclar, va ser clau per continuar el seu espectacular progrés econòmic i social, aviat com a marquès amb llotja al Liceu i un palau a les Rambles, el Moja.
Líder de la burgesia catalana amb interessos a Cuba, un cop establert a Barcelona a la dècada del 1850, López va encapçalar campanyes proesclavistes i la iniciativa dels Voluntaris Catalans (1869) per lluitar contra la independència de l’illa, va fer lobi perquè l’Estat hi enviés milers de joves a lluitar, hi va negociar un avantatjós crèdit i a més va cobrar el trasllat d’aquella carn de canó. Negoci i patriotisme rodó. Es va convertir en l’empresari català més ric i influent de la seva generació. Més que Manuel Girona. Els pelotazos financers també hi van ajudar, com l’operació del 1881 en què, al convertir la seva naviliera A. López y Cía en la societat anònima Compañía Trasatlántica, el valor real va passar per art de màgia de 7,4 a 19 milions de pessetes, un augment del 257%. Ell sempre hi sortia guanyant. El que més. Però situar-se al seu costat i ser-li fidel volia dir també fer-se ric. A més de la naviliera, controlava el Banc Hispano Colonial, la Compañía General de Tabacos de Filipinas (de fet, una privatització del negoci estatal), la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España (trens) i era un important propietari immobiliari.
Sovint se’ns ha explicat una història catalana d’esforç i compromís burgès, de creació de riquesa i d’empreses. I d’un Estat en contra. Durant bona part del segle XIX, almenys per a aquesta alta burgesia esclavista, això no va ser així: van servir-se de l’Estat i el van tenir a favor. I més que crear riquesa, sobretot l’obsessió va ser enriquir-se molt. López n’és el paradigma.
