Alcalfar o insistir

Alcalfar, també pronunciat 'Alcaufar', és un petit nucli de pescadors al sud-est de l’illa de Menorca que depèn del municipi de Sant Lluís. Ara aquest racó de món dona nom al nou llibre d’Ismael Pelegrí i Pons, guardonat amb el Premi Vila de Lloseta 2022 i publicat a AdiA Edicions. La història psicogeogràfica de l’indret és clau per copsar la significació profunda i latent del volum, ja que va ser a la mateixa cala d’Alcalfar on els francesos desembarcaren el 1756 per conquerir l’illa amb èxit quan era de domini britànic i el 1781 hi varen arribar 15.000 soldats espanyols comandats per Carles IV. Davant d’aquestes dues invasions, poèticament Ismael Pelegrí i Pons basteix un discurs filosòfic sobre resistència, combat i dignitat, tant territorial, com col·lectiva i individual, tot a partir d’una xarxa de referències literàries que van des de La resistència íntima de Josep Maria Esquirol fins a L’illa dels arbres vençuts deJoan Pons Pons, que també forma part del catàleg d’AdiA. 

Les pàgines d’aquesta obra amarada de sensibilitats superposades, com capes tectòniques, presenten un munt de metàfores vinculades a la força de l’univers i als cicles de la natura a partir de bells versos molt ben construïts (amb mètrica sense rima i molt de ritme) que ens parlen de consciència climàtica i humanal amb el clam de no cedir davant les amenaces. El resultat no és només una construcció consagrada a la bellesa i marcada per un fonaments pensamentals coherents dins d’un cos orgànic, sinó també una lliçó fonamental en aquest moment històric que ens ha tocat viure d’auge de les dretes i de les ultradretes, moviments polítics reaccionaris i destructius que tenen ben clar que volen devastar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra idiosincràcia. Com diu el poeta: “Per sort, les potències romanen / sempre a recer del temporal.”

Alcalfar també és un llibre construït a partir de la idea de cures i de noves masculinitats, i sembla que vulgui fer justícia a Walter Benjamin quan proposa investigar interpretacions alternatives dels fets històrics, els narrats pels vençuts i que han acabat essent esborrats dels discursos oficials: és a través de la poesia que es pot donar veu a les persones que no en tenen. Ismael Pelegrí i Pons continua una baula de creacions consagrades a espais físics compartits, són els casos de títols emblemàtics talment Calaloscans de Bartomeu Fiol o Calaegos de Guillem Soler, per citar alguns dels que tenim més a prop. L’espai psicogeogràfic esdevé el trampolí perquè la veu poètica fili un discurs, tant líric com ideològic i emocional, llavors l’escriptura crea sediments damunt del territori que esdevenen poemes vivents com els que proporciona Alcalfar amb agonia i furor, tot un triomf literari que incita a no defallir en temps obscurs.