El rei que la historiografia nacionalista no s'ha mirat amb bons ulls

Arran del partit de vuitens de final de la Champions entre el Barça masculí i el Nàpols va córrer per internet un mem on el rei Alfons V d’Aragó (1396-1458), dit el Magnànim, es mostrava dubtós sobre a quin equip donar suport. L’anacrònica conya no podia ser més encertada perquè, tot i deure el seu poder a ser l’hereu del Cap i Casal, va ser al sud d'Itàlia on va excel·lir i on va passar la major part del seu regnat. Segon monarca de la casa dels Trastàmara, va succeir el seu pare Ferran beneficiat pel compromís de Casp, va governar més de quaranta anys i, coincidint amb la pèrdua de pes a Castella, va consolidar la dimensió mediterrània de la Corona i va estendre la seva ombra fins a les costes orientals més llunyanes, fent realitat l’estirabot de Roger de Llúria sobre que cap peix s’atreviria a treure la cua sense dur la quadribarrada.

El rei Alfons va haver de lidiar amb el cisma papal –i especialment amb Benet XIII, el papa Lluna—, amb l’intricat món dels drets reials de successió –via matrimoni, aliances i guerres—, amb la complexa jerarquia institucional dels diferents regnes de la Corona d’Aragó i amb unes relacions internacionals de interessos geoestratègics canviants –amb les ciutats estat italianes, els diferents reis europeus, els dominis pontificis, Granada o els poders nord-africans—. Amb tot, no tot eren guerres i diplomàcia, a redós de la cort napolitana també descobrim un monarca més proper als ideals del príncep humanista, amb un interès veritable per la cultura i l’intel·lecte, però també pels plaers més mundans (de la cacera al llit).

Una biografia exigent i plena de girs de guió

I, tanmateix, la historiografia més nacionalista no ha mirat amb gaires bons ulls aquest rei, tant pels seus orígens castellans –malgrat que la família va adoptar el català fins i tot a la seva correspondència privada— com pels seus desacords constants amb les institucions del país arran de la seva aposta per una expansió que va comportar la seva absència de Barcelona i va cronificar problemes interns. També hi va haver beneficis, especialment comercials, però al balanç sempre semblen haver pesat més els aspectes negatius. Per això és important recuperar l’obra de l’hispanista Alan Ryder (1928-2008).

Professor a la Universitat de Bristol i especialista en el segle XV, l’editorial Sidillà en català i la Institució Alfons el Magnànim en castellà (traduït el 1992 i recuperat el 2008) s’han conjurat a recuperar les seves obres més destacades, començant per aquesta exhaustiva biografia publicada en anglès el 1990 i que, al seu pròleg, el catedràtic Flocel Sabaté no dubta de qualificar de “monumental, completa i equilibrada”. Dos anys abans, el segell empordanès ja havia rescatat El naufragi de Catalunya i la institució valenciana el clàssic El Reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo (traduït el 1986 i recuperat el 2008).

Tot i ser una biografia exhaustiva, les més de 600 pàgines i la meravellosa documentació preservada permeten una reconstrucció pràcticament dia a dia, la seva lectura és tan exigent com interessant. D’una banda, ens permet entendre l'absurditat d’interpretar la història com una continuïtat teleològica; i, d'una altra, ens ofereix un relat històric que, per la successió d’intrigues i girs de guió, no desmereix gens les millors ficcions d’època.