Per què Alfonso Guerra no vol que Yolanda Díaz vagi a la perruqueria?
Ja han passat alguns dies des de la desencertada però significativa frase d’Alfonso Guerra sobre Yolanda Díaz: “Le habrá dado tiempo entre una peluquería y otra, le habrá dado un ratito para estudiar.” La tristesa no és que Alfonso Guerra necessiti amb caràcter d’urgència nocions bàsiques d’igualtat, sinó que, en el fons, sabem que l’opinió és compartida per una part important de la població. Però per què és un problema que Díaz cuidi la seva imatge i quins són els orígens d’aquest prejudici?
Amb les revolucions liberals es va enderrocar l’Antic Règim, les monarquies absolutistes van caure en favor d’estats parlamentaris i la burgesia es va erigir en la nova classe dirigent. Però, clarament, el suculent pastís que suposaven els guanys de les revolucions era massa llaminer per haver-lo de repartir entre tants comensals i, malgrat la participació activa de moltes dones en aquests episodis, la proclama il·lustrada d’igualtat i la vivacitat de la “querelle des femmes”, la dona no va assolir el grau de llibertat, drets i consideració esperat. Segons Amelia Valcárcel, “el feminismo es un hijo no querido de la Ilustración pero no por ello es menos hijo, aunque la Ilustración no lo buscara". I per justificar argumentalment que les dones quedessin apartades del poder públic, teòrics com Rousseau van inventar-se una suposada inferioritat intel·lectual en elles. En comptes de donar-los espais de poder, els homes les van relegar a ser les noves líders de la moda i les guardianes del consum, com a nous territoris exclusivament femenins. Com diria Kant: “La virtut de les dones és ser boniquesa; la dels homes, ser nobles.”
Lluís XIV, monarca absolut per excel·lència, que sempre vestia hiperdecorat amb volants, llaços, maquillatge, tacons, teles riquíssimes, perruques, barrets amb plomes... va ser molt astut a l'hora de comprendre la importància de la moda com a potent eina política i de legitimació de poder. En aquell moment, a cap persona se li hauria acudit criticar-lo perquè cuidava excessivament el seu aspecte. Llavors la moda la cultivaven per igual tant els homes com les dones, per demostrar el seu privilegi social. Però, a partir del segle XIX, quan la moda passa a estar associada a la dona, és quan comença, casualment, a ser considerada superficial, insignificant, fútil i prescindible, perquè dir això de la moda és dir-ho indirectament de les dones. Des de llavors, quan elles han lluitat per accedir als espais ocupats pels homes, sovint han hagut de masculinitzar la seva imatge. Ho va fer Georges Sand o Colette i, en la política actual, ho veiem en Angela Merkel o Ursula von der Leyen. Una estratègia per aconseguir ser valorades pel seu intel·lecte i la seva vàlua personal i evitar ser menystingudes pel fet de ser dones. Tanmateix, quan algunes d’elles han optat per no renunciar a l’imaginari vestimentari considerat femení, han estat vexades, com si el fet de cuidar la seva imatge els restés capacitats. Però, en el fons, comentaris com els de Guerra evidencien que encara hi ha moltes persones que es regeixen per marcs mentals del segle XIX i no del XXI i que, en el fons, simplement ens consideren intruses en els vedats privats de caça masculins, a més de seguir sense voler repartir el pastís entre tants comensals.
