Martí Domínguez: "¿Alliberaria les dones deixar de gestar els fills dins el cos?"

BarcelonaMartí Domínguez va tornar de l'estada d'un mes el 2018 a la Ledig House –residència d'escriptors al nord de Nova York– amb una novel·la acabada i una altra de començada. Totes dues estan connectades per una idea central, la de l'eugenèsia: la primera novel·la, L'esperit del temps (Proa, 2019), abordava les tècniques de manipulació genètica de l'espècie humana durant el nazisme; la segona, Mater, viatja fins a un futur pròxim en què les dones han deixat de gestar els fills a dins del cos, es millora els embrions genèticament i les necessitats materials estan resoltes. La novel·la, que ha guanyat el quart premi Proa, arrenca quan una jove investigadora descobreix que, contra tot pronòstic, s'ha quedat embarassada. Decideix tirar endavant amb la gestació, però si vol donar a llum haurà de fugir.

Abans de llegir Mater pensava que el llibre em portaria en un món de ciència-ficció, però la realitat que presenta és molt similar a la nostra.

— A vegades fins i tot costa de distingir, oi? La meva intenció era explicar una història ambientada en un futur proper, però que ens digués coses a nosaltres. Volia combinar aventures i reflexió.

Zoe Hamer, la protagonista, es passa bona part de la novel·la fugint de les autoritats acompanyada de Charles Thompson, un investigador "especialista en pugons i els seus paràsits". En Charles és una mena de dissident del sistema. ¿Se sent a prop d'ell?

— La societat que descric al llibre és d'un conformisme anorreador. L'únic valor és la producció, l'única conquesta és el negoci, i les idees singulars es castiguen. En Charles és algú que, en aquest món hiperneoliberal del futur, s'enfronta amb tot el que no li agrada. És un inadaptat, un inconformista... se'l percep com un extravagant. Està convençut que les bones idees fugen de la mitjana: es troben als extrems.

Aquest inconformisme li ve de família. Tenia un avi que va escriure un llibre de culte, El roser, on es pot llegir: "La ciència ens fa esclaus de la realitat, i la religió de la ficció". Vostè, que és doctor en biologia, ¿necessita defugir l'esclavatge de la realitat a través de la literatura?

— Pascal va escriure que l'home es troba dividit entre dos infinits: el microscòpic i el cosmos. Ens debatem entre l'angoixa existencial de Pascal i l'eufòria materialista d'autors com Diderot i el baró d'Holbach. El materialisme radical ens condueix a un món allunyat de l'espiritualitat. La novel·la es demana pels perills d'aquest materialisme.

Vostè va néixer a Madrid el 1966 i va créixer a la València de la dècada dels 70. ¿Va necessitar alliberar-se de l'herència catòlica a través de la ciència?

— Tenia uns avis molt religiosos, però els pares, en canvi, eren agnòstics i van voler que estudiés al Col·legi Francès. L'espiritualitat no és innata. Se t'ha de vincular d'alguna manera. En el cas de la novel·la, a la megalòpolis ja no la necessiten per a res, perquè els ciutadans viuen en un món estable en el camp de la salut i sense grans traumes existencials.

Un dels grans perills als quals s'enfronten és l'avorriment, oi?

— Exacte. Tenir la vida resolta materialment està molt bé, però també perds qualsevol objectiu. A Homo Deus, Yuval Noah Harari aventura que la robotització pot fer que la gran massa obrera es quedi sense feina. D'aquí pocs anys, els treballadors de sectors com la indústria o el transport no tindran res a fer. Això els pot provocar una astènia moral notable.

A la novel·la, les petites colònies que viuen als boscos són religioses.

— Sí. Tant la Zoe com en Charles són biòlegs i quan es capbussen en la natura ho gaudeixen molt. Poden sentir una certa espiritualitat cap a la natura. Alhora, per a ells la ciència és un element central per explicar la realitat. Quan Darwin va explicar que els humans veníem dels primats va ser un xoc: hauria estat molt millor continuar creient que érem l'espècie escollida i que el cel ens esperava.

Mater està escrita en primera persona. I qui parla és la Zoe. ¿És la seva primera narradora dona?

— Sí. Aquest era un dels principals reptes de la novel·la. A la societat de Mater les dones no han de patir estrès fisiològic ni les conseqüències del postpart. ¿Si les dones deixessin de gestar els fills, les alliberaria? És una pregunta que té una llarga història. Un dels primers que se la va plantejar va ser el genetista John Haldane a Dèdal o el món del futur, un assaig que va publicar en anglès el 1924. Allà aventurava que el 2074 els fills es gestarien fora del cos, per ectogènesi, i parla de bio-sacs. A Un món feliç [1932], Aldous Huxley es va riure d'aquest tecnooptimisme.

¿La possibilitat de gestar els fills fora del cos no arribarà abans del 2074?

— Hi ha països que estan fent molts avenços en aquest camp, però hi ha problemes de transparència. Ara mateix sabem que a la Xina un fetus a partir de la setmana 22 ja es podria continuar gestant en un úter artificial.

La primera meitat de l'embaràs encara s'ha de fer dins el cos.

— Sí. Ara mateix ja hi ha una certa eugenèsia: d'aquí que durant l'embaràs es faci la prova de l'amniocentesi i es controlin altres paràmetres. La novel·la planteja la possibilitat d'eliminar, gràcies a una teràpia gènica, les malalties hereditàries, possibles càncers, malalties rares... Des del moment que es poden millorar els embrions amb finalitats raonables –per evitar el patiment del fill– és molt difícil discernir en quin moment cal aturar-se.

El part és descrit a la novel·la com un moment molt especial. ¿Per què?

— El part humà és molt genuí, i també la relació que implica entre la mare i el fill. Parir amb dolor ens fa humans. També la necessitat de cuidar una criatura tan indefensa com la que acaba de néixer. Tot això ajuda a crear un lligam diferent del de moltes altres espècies.

Mater no vol ser una novel·la apocalíptica, però fa una mica de por.

— Els científics hauríem de reflexionar més sobre el desenvolupament de la ciència. Em preocupa un futur que estigui dissenyat contra els humans. La pandèmia ha estat un laboratori una mica preocupant en aquest sentit, perquè hem vist com per trobar la vacuna es feien servir recursos públics i les patents que s'acabaven creant eren privades.