Allò que passa ara i aquí

Aquesta setmana el mític i estimat estudi d’animació japonès Ghibli ha estat notícia, i llastimosament no pas per les seves precioses pel·lícules. El cas és que els servidors OpenAI, a través de massives peticions al ChatGPT, han estat convertint, a un ritme frenètic molt semblant a una histèrica follia col·lectiva, fotografies de tota casta, tant globalment icòniques com personals, en imatges que plagien, ja que són en efecte un robatori creatiu, l’estil anime de la companyia liderada per Hayao Miyazaki. Per això les xarxes han estat visualment inundades per manierismes que poc o res tenen a veure amb la màgia d’obres meravelloses com Nausicaä de la Vall del Vent, La princesa Mononoke o El viatge de Chihiro. I és una pena, ja que tot plegat és un tristíssim procés de banalització que destrueix fonaments, tant culturals com socials, de la vida, i ho fa d’una manera barroera: pel que sembla aquest és i serà el modus operandi d’un segle XXI que corre cap a l’abisme amb passes de gegant boig.

Ghibli no és només una manera de dibuixar, representa una sèrie de missatges més necessaris que mai talment el convit de tornar a la naturalesa, la urgència de cuidar el medi ambient o la necessitat de cultivar la bondat i la generositat humanes. Totes aquestes premisses són encara defensades amb seny en diferents parts del món, en efecte, i quan encara no sabíem qui eren en Totoro o en Porco Rosso, a Mallorca hem gaudit d’un creador que ens inoculava aquestes idees, com també la passió pel nostre món a través d’un alè de fantasia. El seu nom és Miquel Rayó, i és responsable d’obres literàries prodigioses com El raïm del sol i de la lluna, El secret de la fulla d’alzina i El camí del far, entre moltes altres. Durant els darrers anys, el prolífic escriptor i incansable exaltador dels entorns naturals ha conreat, també, poemaris destacables, el darrer és Quadern de camp. Haikus del salobrar, amb publicació a cura d’El Gall Editor.

El haiku és una construcció típica de la poesia tradicional japonesa: es tracta d’una composició breu de tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes. En literatura catalana l’han practicat Joan Salvat-Papasseit, Agustí Bartra, Rosa Leveroni, Joana Raspall, Joan Alcover… Casos més recents a les Illes? Els de Vicenç Calonge, Miquel Cardell, Gabriel Florit, Bernat Nadal, Jaume Pomar, Ponç Pons, Lluís Servera i Llorenç Vidal, entre molts altres. Amb Quadern de camp Miquel Rayó s’inscriu amb nom d’or a aital nissaga i ho fa amb delicioses composicions absolutament canòniques que exalten la natura amb un llenguatge ric i genuí, reivindicador del caràcter ultralocal per projectar-lo a categoria universal, i sense renunciar al to confessional, a la ironia o al joc de colors. Altra vegada, Rayó ens ha brindat un llibre fascinador que ens fa estimar tot el que és viu amb esperança.