"Fer allò tan suat i alhora imprescindible de dir «t’estimo» a qui estimo"

Visca la vida ara que el 2024 ja és a tocar. Visca la vida però avui ho vull dir diferent: visca la vida en vida!

El 2023 s’ha endut la Itziar Castro i viure en vida i ser conscients del que som i el que tenim és un acte de justícia cap a una persona tan vital. Visca la vida en vida perquè quan algú proper se’n va, de sobte la realitat es fa molt més nítida. La vida s’acaba. La vida s’acabarà. Avui, d’aquí a cinc minuts. Potser d’aquí a trenta anys. Només sabem que s’acaba i que el que en fem, com vivim, no es pot deslligar d’aquesta realitat. Fa uns anys va morir la meva amiga Gisela i des de llavors que el que puc fer avui no ho deixo per a demà. La mort de la Itzi m’ho ha tornat a fer present, perquè aquella visió tan pura que et fa adonar de la incertesa de la vida dura poc temps i és fàcil caure en l'anar fent. O que la incertesa ens paralitzi o ens espanti. A mi la mort em connecta com mai amb les ganes de viure, de viure en vida, de viure bé, de fer el que vull, de fer allò tan suat i clixé i alhora imprescindible de dir “t’estimo” a qui estimo, als fills, a la família, als amics, especialment a l’Imma, que també estimava moltíssim la Itzi i la trobarà tant a faltar. Dir “t’estimo” als homes que estimo, o fer-ho saber, perquè hi ha vegades que aquest “t’estimo” el dic amb una abraçada.

Visca la vida en vida als meus cinquanta-quatre anys, els d’una dona imperfecta, com imperfecta era la Itzi i la seva vida. Escoltava fa poc una entrevista a la Blanca Portillo on explicava que la Blanca dona és més important que “la Portillo” actriu i recorda que les actrius posen rentadores i fan tot allò que fem tots, i penso en la Itziar i en les seves lluites contra la grassofòbia i l’homofòbia, sempre disposada a donar la cara per qualsevol causa social, en els seus poemes i les seves interpretacions i aquella gran activitat pública a xarxes, i alhora amb una vida personal terriblement humana, com la de tothom. Com la meva, que té racons sense escombrar i d’altres nets com una patena. Viure la vida en vida també és perdonar-se i comprometre’s. Perdonar-se aquests racons i procurar no trigar a escombrar-los.

Hi ha tanta gent morta entre els vius, gent que no mou ni una cella als concerts de música, que no aixeca mai la mà per no destacar, que és indiferent a la bellesa i a l’ètica, que quan algú tan viu com la Itzi es mor m’agafen unes ganes terribles de viure, de mantenir els sentits oberts, de no deixar per al 2024 el que encara puc fer aquests últims dies del 2023. De tirar amunt quan hi ha moments que carrego pesos que m’enfonsen. De traspassar la por que em paralitza en algun moment. Viure en vida ara, demanant als déus que si torno a néixer em siguin propicis i torni a fer-ho com a dona. Com la Itzi, l’Imma, l’Eva, la Kras, l’Anna, l’Eli, la Laura, la Mireia, la Laia, la Maite, la Cris, la Sara, la Pau, la Teia, la Cati, la Glòria i tantes i tantes dones que estimo. Vull tornar a ser dona, sí. Per tornar a celebrar la nostra vida, especialment ara que visc la maduresa i em sento més viva que mai. Viva en vida.