Pep Coll: “Als anys 40 i 50 es cometien molts crims rurals perquè hi havia una escopeta a cada casa”

BarcelonaLa mort d'un gitano a trets per part d'un pagès al Pallars el 1953 va ser un dels crims que va travessar la infantesa de Pep Coll (Pessonada, 1949). L'escriptor l'ha transformat en la novel·la Els crims de la mel (Proa), en què relata com l'Agustí comet l'assassinat i el seu germà Galderic, hereu del mas familiar, es confessa autor del crim. El pagès deixa vídua la Samara, que buscarà una existència lluny del clan gitano. A diferència deDos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013), en aquesta ocasió Pep Coll parteix d'uns fets reals per ficcionar-los del tot amb una història que parla de vides precàries que busquen fugir dels lligams familiars.

Què vas veure en aquell crim per convertir-lo en una novel·la?

— D’entrada hi ha el xoc entre el pagès ancestral de la masia i les famílies gitanes ambulants que canviaven d’horitzons cada dia. És un contrast molt significatiu amb la manera de veure el món de la pagesia. També m’interessava el ritual amb els difunts dels gitanos i el fet de saber que, ja des de l’inici, hi va haver un enfrontament amb la Guàrdia Civil i amb el jutge per l’autòpsia. 

La novel·la està travessada per la màxima “la veritat us farà lliures”. Tant en Galderic com la Samara lluiten contra el destí que els imposa la família.

— El pagès està marcat pels seus avantpassats i pel pare, que el va fer hereu i va determinar que havia de continuar amb el llegat familiar. A la gitana la casen amb quinze anys i està destinada al matrimoni amb un home que ha triat la seva família. Tots dos viuen un procés d’alliberament com a individus. 

Malgrat que has ficcionat la història, hi ha una part que s'arrela en la realitat: el germà gran confessa el crim i va a la presó malgrat que qui va cometre’l era l’altre.

— Això va ser un rumor que funcionava gairebé com una llegenda i que estava bastant difós. Era un dels aspectes que m’atreia d’aquest crim: veure com l’hereu s’havia inculpat perquè se sentia membre d’una família, és a dir, d’una entitat que estava per damunt d’ell. El destí el va marcar fins al punt d’acceptar un assassinat que no havia comès.

Els prejudicis contra els gitanos eren més forts en aquella època que no pas ara?

— El racisme estava molt arrelat entre els pagesos, sobretot perquè relacionaven els gitanos amb la delinqüència. També entre la Guàrdia Civil, ja que la seva preocupació més important era mantenir l’ordre públic a una zona rural. En la vida quotidiana, als anys quaranta i cinquanta es cometien molts crims rurals perquè hi havia una escopeta a cada casa. La llar era un mitjà de supervivència i la masia creava un cert aïllament. Als forasters se’ls considerava enemics, i quan s’encenia la sang era fàcil que les coses acabessin a trets.  

La presó serveix a en Galderic per desprendre's de les obligacions familiars i poder triar el camí que realment desitja. Com era el centre penitenciari de Lleida als anys cinquanta?

— Vaig parlar amb un antic zelador que havia treballat a la presó de Lleida als anys cinquanta i seixanta. Em va explicar que en aquella època bàsicament hi havia presos polítics i estraperlistes. Era l’època del mercat negre i, com que a Andorra no hi havia presó, molts contrabandistes acabaven a Lleida. Era una presó sense drogues ni màfies que habitualment procedeixen de barriades urbanes i suburbanes. Hi havia una convivència bastant acceptable, hi estaven relativament còmodes.

Les institucions tot just començaven a caminar després de la guerra, i això també influeix en la resolució judicial.

— Tremp va estar molts anys amb un jutjat de primera instància però amb una vacant lliure. Ja m’hi vaig trobar amb l’anterior crim que vaig escriure, la matança de Carreu de l’any 1943, que no hi havia jutge titular. La Guàrdia Civil era pròpia d’una època en què se sentien dirigents i creien que podien solucionar ells els conflictes, sense anar al jutge. Tot i això, el tribunal fa un tractament molt just al mort. En cap moment apareix la paraula gitano, se’l considera sempre una víctima i la condemna per assassinat va ser estricta. 

Tots els personatges tenen noms ficticis, però la història transcorre en un indret real, a Abella de la Conca. Per què?

— Perquè els noms del territori són molt literaris. A vegades pot fer l’efecte que posar noms d’un indret deshabitat o allunyat és ser provincial, mentre que escriure sobre Barcelona o Nova York és més universal. A mi m’agraden molt els topònims, sobretot quan fa segles que estan enganxats al territori, i em semblen literàriament molt vàlids. Potser la primera que s’atreveix a escriure’ls sense complexos és la Víctor Català a Solitud, amb la cova del Bram i la canal de Trencacames. Són topònims amb molta singularitat.

Sovint als teus llibres viatges als anys quaranta i cinquanta a la zona de Pessonada. Què hi trobes en aquesta època?

— La vaig viure. Veig que té elements molt literaris i missatges vàlids per a l’actualitat. Encara que tractis un crim de fa seixanta o setanta anys, els humans som els mateixos. Va ser el final de l’agricultura tradicional i d’una manera concreta de veure el paisatge i la subsistència. També s’acaba la família de tres generacions a les zones rurals, en què cada fill es definia en funció de la seva tribu. Jo era nascut a casa la Rita i, per tant, era un Rito. Per als veïns, això de Rito ho porto a la sang per sempre.