Altament capaços, altament intensos

Explica la psicòloga Maureen Neihart que, històricament, hi ha hagut dos punts de vista oposats sobre l’efecte de les altes capacitats en el benestar psicològic dels individus altament capaços: un, el dels que pensen que les altes capacitats intel·lectuals beneficien l’individu perquè té característiques positives que li aporten una major comprensió, cosa que el protegeix de la inadaptació. L’altre, el dels que pensen que les altes capacitats suposen un menyscabament de l’individu a causa d’una major sensibilitat, que el fa procliu a la inadaptació.

En general, la societat tendeix a pensar que, quan tens un infant amb altes capacitats, tot li somriu. A l’imaginari col·lectiu, aquestes criatures són adults en miniatura i, per tant, pensen (equivocadament) que educar-les no comporta cap tipus de dificultat. Aquest és un dels molts mites que envolten les altes capacitats.

Contràriament al que tothom pensa, educar un fill amb altes capacitats no és fàcil. És una carrera de fons. Hi ha molts aspectes emocionals que influeixen en el seu desenvolupament psicosocial. Aprendre a gestionar-los és una tasca complexa.

Per començar, s’ha d’aprendre a conviure amb el desenvolupament asincrònic que presenta aquest col·lectiu. Implica que el seu desenvolupament cognitiu supera l’emocional i social. Hi ha un desfasament molt gran entre la seva edat mental i la cronològica, i això implica certs desajusts en els àmbits social i familiar. És molt difícil d’entendre que puguis parlar amb ells de temes transcendentals com la vida o la mort i que, al mateix temps, agafi una enrabiada perquè vol menjar una galeta abans de dinar, per exemple. Suposa també viure constants discussions amb germans més petits o amics d’edats similars per triar una pel·lícula o organitzar plans, perquè ells sempre volen veure o fer coses pròpies d’edats superiors, perquè responen més als seus interessos. En aquest sentit, aviat desenvolupen el pensament racional, per tant poques vegades hi ha lloc per a la màgia o la fantasia, perquè sempre cerquen (i volen trobar) una explicació racional i coherent als fets que veuen. A més, solen ser infants amb una gran rigidesa mental, ho han de tenir tot controlat i organitzat, fins al punt que les sorpreses i les improvisacions o canvis de plans es viuen amb angoixa.

Infants perfeccionistes

Per continuar, són infants amb un alt grau de perfeccionisme, amb ells mateixos i amb els altres. Sembla que sempre esperen més, i això els fa viure en una constant frustració, per una banda, i amb la pressió d’arribar a les fites que s’han marcar, per l’altra. Molts són competitius de mena i sempre esperen ser els primers. Ho volen aprendre tot i ho volen immediatament. No volen perdre mai i això sovint es tradueix en un voler i no poder: no volen perdre ni que els deixin guanyar; ni, evidentment, guanyar fent trampes.

Són impacients i, si bé perseveren molt en tot allò que és del seu interès, poden abandonar a la primera tot allò que no hagin après a fer tot d’una. És en aquestes situacions en què “els seus nivells alts de preocupació per com se’ls avalua pot manifestar-se en actituds discapacitants i en comportaments que tenen un efecte nociu, tant en el seu benestar psicològic com sobre el rendiment” (Parker, 1997-2002).

I, per acabar, un altre aspecte important a tenir en compte és l’elevada sensibilitat que sovint s’observa en aquest col·lectiu. Són infants molt emotius i, tot i que això és positiu, es pot convertir en un problema quan les seves respostes emocionals són extremes en relació amb la situació que viuen. Són altament sensibles i de vegades tenen dificultats de regulació emocional: quan estan contents, estan eufòrics, però quan estan enfadats, no atenen a raons. Es poden sentir ofesos o molt tristos davant fets que per als seus iguals o els adults que els envolten no tenen tanta importància. I vet aquí la tasca difícil: ajudar-los a sortir del bucle, ensenyar-los a manejar situacions i expressar emocions.

Com a pares i docents, el millor que podem fer per educar-los i acompanyar-los és aprendre amb ells, intentar posar-nos al seu lloc i donar-los les eines necessàries perquè el dia de demà siguin adults feliços.

Coloma Mateu és pedagoga