El meu amic heterosexual
He quedat amb un amic meu que, malgrat tot, segueix sent heterosexual. Tot i que els apocalíptics creguin fermament que la humanitat és víctima de “la destrucció sistemàtica de les grans identitats naturals [sic], fonament i sentit de les nostres vides, la fe religiosa, la nació, la pàtria, la família, ser home o dona, a càrrec de l’última ideologia que ha parit Occident: la concepció gender”, malgrat tot aquest terrabastall, deia, el meu amic es manté ferm i segueix sent profundament heterosexual.
És per culpa d’aquesta “concepció gender” que tot ho arrasa (és a dir, per culpa de mariques, trans i feministes, entre d'altres) que el poble (el poble!), tristoi i desorientat, vota en massa el que els apocalíptics anomenen “la dreta alternativa” (quan tothom sap que això no existeix, es refereixen a la ultradreta), que equiparen, per sistema, amb l’extrema esquerra populista, és a dir, amb aquell garbuix que inclou Ada Colau, Veneçuela, Canvi Climàtic, Podem i la Irene Montero del “sí és sí”, el Gran Wyoming, menjar cucs en lloc de carn, Pedro Sánchez i Pere Aragonès, el Teletubbie violeta, el "no a la guerra", la Passionària i “la fi de la novel·la d’amor” per Vivian Gornick... Doncs bé, hi insisteixo, malgrat tot aquest panorama, el meu amic segueix sent heterosexual: té mèrit, el paio, o no en té?
Crec que, tot i que amb els seus nanos veien plegats Eufòria a TV3 cada divendres, mai li ha passat pel cap plantejar-se abandonar l’heterosexualitat. Diria que s’hi troba força còmode, en aquest espai, li escau. Són tants anys que ja hi estem fets, a la seva heterosexualitat, l’acceptem tal com raja; si ell és feliç així, endavant, l’important és que es trobi bé i estigui a gust, no? Qui som nosaltres per imposar-li res, oi?
Al meu amic això de “la ideologia de gènere”, aquesta ideologia que, com l'aigua amb els Gremlins, quan t’esquitxa, i com tothom sap, provoca en tu unes ganes irremeiables d’anar al Registre Civil a canviar-te de sexe, què voleu que us digui, ni fred ni calor. Ell segueix, da-li que da-li, sent heterosexual, heterosexual sense concessions, hetero d’una sola peça, de cap a peus. Quanta coherència, que admirable!
Mentre prenem l’aperitiu i comentem La isla de las tentaciones, el meu amic hetero fa frases del tipus “els tios patim més per la infidelitat que no pas elles”, o aquesta altra: “Una noia, si vol sexe, en té; un tio, no” (és molt d’anar al Luz de Gas, el meu amic, d’aquí les línies mestres del seu ars amandi). Jo al meu amic hetero el trobo superexòtic, i a més em diverteix (i em tranquil·litza) quan, referint-se als “tios”, mai no m’hi inclou.
El meu amic hetero creu que “el radicalisme de les feministes” està fora de lloc perquè té la sensació que paguen justos per pecadors: “Les feministes no entenen que hi ha homes que ho estem fent bé”, i llavors passa a enumerar les coses que, segons ell, l’acrediten com a un “bon home”, verbi gratia: “He canviat més bolquers que la meva dona”; “he renunciat a la meva carrera professional per ella”; “cuino jo”; “no bec alcohol i he estat fidel” –que li falta dir “no l’estomaco” (encara sort)–, “vam intentar, perquè ella hi va insistir eh, la mandanga del sexe anal; vaja, que em penetrés” o “em va agradar El conte de la Serventa”...
Realment, penso, el meu amic hetero és millor persona que jo, que no he canviat mai cap bolquer, no cuino, no penso renunciar a la meva carrera per la del meu marit, tampoc penso ni llegir ni veure El conte de la Serventa, si he estat fidel ha estat per falta de talent i no de ganes, i si no bec alcohol és perquè diria que en els últims trenta anys he begut tot el que em tocava com a ésser humà i he destruït, a consciència, tota possibilitat hepàtica de metabolització. Excepte en la qüestió del sexe anal, en tota la resta, faig llufa.
Sense ànim evangelitzador li engego al meu amic una sèrie de frases que tinc de fons d’armari, uns bàsics, vaja, que tota maniquí té per a aquestes ocasions, del tipus “el feminisme és radical perquè pretén anar a l’arrel del problema” o “malauradament encara ens sobta que una dona es mostri empipada en l’esfera pública i feta una hidra, apugi el to de veu o ens increpi amb vehemència, imposant el seu discurs, les seves raons, ocupi el centre, es faci lloc, ens desplaci...”
Li dic al meu amic heterosexual que si ell ho fa tan i tan bé no s’hauria de sentir interpel·lat per les feministes radicals sinó que hauria, radicalment, de donar-los la raó i posar-se al seu costat per acompanyar-les, frec a frec, en la seva lluita contra el masclisme, el patriarcat i tal i tal altre.
La veritat és que no sé si el meu amic hetero ha encaixat aquest últim punt, perquè, de sobte, s’adona de l’hora que és i demana el compte (convida ell, és un hetero dels de “passi vostè primera”) i em diu que li sap greu però que ha de marxar perquè si no no arriba a recollir els nanos a les extraescolars, que els té cada un a una punta de Barcelona. Diu, mentre deixa propina al platet, que un cop arribin a casa encara els queda una feinada de por. S’ha d’organitzar el bany, repassar els deures per a l’endemà, fer-los el sopar, “una mica de Play, però només una mica”, diu, i a dormir de pet de manera que pugui tenir una estona, abans d’allitar-se ell mateix, per mirar el segon capítol de The Crown, que, com que va de bòlit, ahir se’l va deixar a la meitat perquè es va clapar.
Aquests heteros, no em diràs que no, són una monada.
