Un amic de per vida
‘La creació de la fe’ reivindica una espiritualitat comuna i uns valors que ens millorin
D'entre tots els llibres de Joan Mascaró i Fornés (traduccions, estudis introductoris i epistolaris), probablement, el més adequat per fer-se una idea clara del seu pensament sigui La creació de la fe. De fet, el mateix subtítol de la traducció catalana en dona constància: ‘El testament espiritual d’un gran mallorquí’. En essència, el llibre és un recull de reflexions recopilades pòstumament, tot i que també inclou altres texts, com per exemple, “records”, que tracta de la seva infantesa a foravila, la descoberta del món interior i la necessitat d’una guia per a la vida.
El primer pensament del llibre està relacionat amb la recerca d’uns valors a partir dels quals guiar-nos: “El fi ha d’esser clar: com ens podem trobar nosaltres mateixos, el millor de dins nostre?”. Més endavant, sembla que Joan Mascaró respongui aqueixa qüestió: “Recordem que el Millor en nosaltres és el bé, la bellesa i la veritat. Tot el que hi estigui en harmonia és correcte i tot el que hi estigui en desharmonia és erroni. Aquesta és la pedra de toc”. Els aforismes de ‘La creació de la fe’ estan dividits en sis apartats que també poden il·lustrar-nos a l’hora de respondre la pregunta anterior: “El fi ha de ser clar”, “El poeta de la religió”, “Hem de trobar una fe”, “Surt el sol”, “La joia d’aprendre i ensenyar” i “Manté viu el teu amor”.
A l’hora de triar el títol, William Radice i Kathleen Mascaró optaren per una proposta del mateix Joan Mascaró i Fornés: “La creació de la fe podria ésser el títol d’un llibre basat en els sòlids fonaments del millor de les religions, les filosofies comunes i el sentit espiritual comú”. Aqueix pensament ajuda a entendre la seva concepció de la fe, totalment allunyada del fanatisme excloent i basada en una cultura sòlida, vastíssima i diversa. Mascaró no utilitzava el determinant possessiu per referir-se a la religió, perquè creia que la religió era única, com la ciència (“Deim la meva religió, però no la meva ciència”). Només pegant una ullada al seu primer llibre, Llànties de foc, podem quedar aclaparats per la diversitat de cultures i tradicions dels texts que en fan part: de Confuci a Spinoza, de la Bíblia al Bhagavad Gita, de Hegel als Upanishads.
Bona part dels pensaments de La creació de la fe estan dedicats a les religions orientals i occidentals –sobretot per explicar les idees de contemplació, meditació i infinit–, però també lloa filòsofs com Baruch Spinoza (“Spinoza acceptà la física material i predeterminada, però trobà cabuda per a la reverència i una vida dedicada al Bé”) o fa referències a Friedrich Nietzsche. Tot llegint aquests pensaments, podem notar la insistència per agermanar fe i raó, perquè és imprescindible per combatre el fanatisme, la quimera i la superstició.
En el documental Llànties de foc (dirigit per Sílvia Ventayol i Nofre Moyà i coproduït per Quindrop Produccions Audiovisuals), al minut 32, es recull una intervenció breu –però rotunda–, de Joan Mascaró a The Frost Programme sobre la idea de pau: “No caldria primer que nosaltres milloréssim. Considerem el problema de la guerra. Tots volem la pau, excepte els idiotes o els dolents. Però no podem treballar per la pau de debò, si no tenim la pau en nosaltres mateixos”. Aqueixa idea també es tracta a ‘La creació de la fe’: “Facem un món millor dins nosaltres mateixos”. Per Mascaró, la pau està relacionada amb la transformació de l’individu. A l’hora de tractar les guerres, assenyala l’energia que és capaç de dedicar l’home a fer el mal i també la tendència dels éssers humans a utilitzar la tecnologia per tal de preparar la guerra: “Hi ha una gran quantitat d’accions dolentes que la gent té moltes ganes de realitzar amb eficiència”.
Un dels pensaments que clouen La creació de la fe és “100 pàgines escrites amb paraules clares serien un amic de per vida”. L’estil de Joan Mascaró és precís, breu i clar. La majoria de les reflexions podrien esdevenir tuits incisius sobre l’actualitat: “La humanitat té altres tasques més elevades que la guerra. Els vencedors tornen estúpids; els vençuts, venjatius”.
Des del meu punt de vista, La creació de la fe és també un llibre sobre poesia. Moltes de les seves reflexions incideixen en el lligam entre la vida, la poesia i la veritat. Joan Mascaró expressa una idea molt similar als versos finals de John Keats en el famós poema ‘Oda a una urna grega’: “Veritat és bellesa,/ bellesa és veritat”: i és tot el que a la terra/ ara sabeu, i més ja no us caldria (traducció de Marià Manent). De fet, una de les reflexions del llibre està relacionada amb aqueix mateix poema: “No es pogueren crear amb el pensament els dos primers versos de Keats ‘Oda a una urna grega’”. I no es pot comprendre amb el pensament el que Keats volia dir amb aquests versos”. Per Mascaró, la imaginació creativa de l’artista era equivalent a un despertar, a una intensitat de la consciència capaç d’arribar més lluny que la raó tota sola: “El món del poeta i del pintor és més real que l’objecte de la ciència física”.
La creació de la fe reivindica una espiritualitat comuna i uns valors que ens millorin; és un llibre sobre poesia, un elogi de la contemplació i de l’amor. William Radice en suggereix una lectura oberta: “Aquest no és un llibre per llegir de cap a cap”. Jo també ho crec així. Des del meu punt de vista, és un obra per rellegir, per obrir a qualsevol plana amb la seguretat de trobar-hi una reflexió clara com una llàntia de foc, no només consoladora, sinó sovint pràctica: “Quan ve un pensament desagradable, deixa’l tot sol: mai no pensis que el pensament és teu. Digues: succeeix”. Crec que Joan Mascaró i Fornés va escriure la guia que cercava aquell al·lot del seu text biogràfic: un llibre amb paraules clares que fossin un amic per sempre.