Amics o coneguts? Totes les relacions que hi ha entre els uns i els altres

Nova YorkLa majoria de nosaltres portem un inventari mental informal de les nostres amistats, on els més propers –els nostres íntims– estan separats d'aquells que simplement són coneguts. El meu amic R. una vegada va anar un pas més enllà: ell va classificar tots els seus amics en un document a l'ordinador. (R. em va demanar que només utilitzés la seva inicial conscient que tan sols reconèixer l'existència d'una llista així és tabú, ja ni parlar de revelar als amics les posicions que hi tenen.) Quan era més jove, R. se sentia descontent amb una vida social que el mantenia ocupat però insatisfet. Per descobrir-ne el perquè, va crear la seva jerarquia d'amics. Va trobar que tenia un petit grup d'amics de primer nivell, amb qui estava encantat de passar temps en qualsevol circumstància, i tenia un gran nombre de coneguts. No obstant això, n'hi havia alguns que li causaven un conflicte intern, ansietat i culpabilitat: aquells que se situaven als nivells intermedis i que anomenarem els amics intermedis.

Com a exemple, R. em va parlar de certa amiga. Van estar molt units durant la universitat, però als 30 s'havien distanciat. No hi va haver cap desacord; cap raó específica perquè la seva amistat acabés. Simplement, R. no se sentia tan unit a ella com abans. Aleshores, sense maldat ni intenció conscient, la va abaixar de posició a la llista personal d'amics. Quan aquesta amiga va contactar amb ell recentment per demanar-li suport durant la recuperació d'una addicció, el primer que va sentir és angoixa. I després, es va sentir molest per la seva angoixa. A més, ell no estava segur de com ajudar-la. Finalment, no va reservar un vol per visitar-la. Ni tan sols li va trucar. Però es va observar a si mateix no fent aquestes coses i va sentir remordiment. Emily Langan, una professora de comunicació del Wheaton College que estudia l'amistat, descriu aquest sentiment com la sensació de “No estic disposat a anar-hi, i em sento una mica mesquí per no anar-hi, però no som aquesta classe d'amics”.

Amics autèntics

Els amics intermedis són amics autèntics. Tenen en comú part de la seva història (van anar a la mateixa universitat, per exemple), o circumstàncies (un lloc de treball) o interessos (els acudits grollers, la roba de segona mà o l'esquaix). Els amics intermedis et fan riure, et donen notícies, t'ofereixen opinions o experiència. Però a diferència dels amics íntims, els intermedis s'enfronten als límits del teu temps, afecte i energia. Hi ha un nombre limitat de sopars a la setmana i un nombre limitat de persones amb qui pots enviar-te missatges sense parar. Els amics intermedis demostren com és de fals i ingenu voler ser tot per a tots.

Els silencis nerviosos que envolten l'amistat intermèdia són fàcilment reconeixibles per a qui hagi mentit alguna vegada sobre la durada d'un viatge de negocis per posposar una cita; també per a qui hagi sentit massa vegades la frase “Jo et truco”. Allò que està en joc augmenta en moments de crisi i celebracions, quan la manca de claredat queda de manifest. En una emergència personal, el cercle íntim sap que ha d'intervenir, mentre que els coneguts poden veure-ho des de la barrera sense cap culpa. Mentrestant, els intermedis orbiten trontollants, sense estar segurs de com, quan o fins i tot si han d'actuar.

Quan un amic intermedi emmalalteix, ¿ofereixes acompanyar-lo a fer-se una ressonància magnètica? ¿Li regales una salsa bolonyesa? O no fas res? ¿On és la línia entre la salsa bolonyesa i la inacció? ¿Cal que un amic intermedi ofereixi abraçades al costat del llit de mort? ¿O n'hi hauria prou amb una trucada telefònica? Un cop em vaig quedar paralitzada davant del diagnòstic terminal d’una amiga intermèdia; la volia, però ens havíem distanciat i no vaig saber com ajudar-la o donar-li consol, pel meu etern pesar.

Ambigüitat o egoisme?

El problema en qualsevol debat sobre l'amistat intermèdia comença amb la paraula amic. Per als nord-americans, tothom, des d'un amant fins a un conegut de la feina, és un amic; aquesta és la raó per la qual “algunes persones diuen que tenen tres amics, i d'altres diuen que en tenen 100”, explica Fischer, de Berkeley. Les dones, en general, es recolzen en els seus amics més que els homes, compartint detalls de les seves vides més fàcilment, cosa que difumina encara més les definicions de les categories d'amics i genera una confusió més gran sobre on encaixa cada persona.

Els estudiosos de les xarxes socials han intentat classificar els estrats de l’amistat. Una de les taxonomies que utilitzen és “millors”, “íntims”, “bons”, “ocasionals” i “coneguts”. Aquests estudiosos han visualitzat les xarxes d'amics com una piràmide, amb els amics íntims i la família a la punta i tots els altres classificats i ordenats a baix; també com a cercles concèntrics, “com ones en un estany” –diu Robin Dunbar, psicòleg evolucionista d'Oxford– amb les persones més properes al centre, o com un comboi, amb certes persones que acompanyen un individu al llarg de la vida i altres que es van quedant enrere.

"Vull sentir que importo"

La intenció del silenci que envolta l'amistat intermèdia és protegir els sentiments dels altres. Algú es refereix a tu com a “amic de la feina” i tu, en privat, rondines: "Jo creia que érem més íntims". T'assabentes d'un embaràs a través d'Instagram i et molesta no haver-ho conegut de primera mà. “Vull sentir que importo”, es lamenta el meu amic íntim Nathan (aquest és el seu segon nom), descrivint una parella que no deixa de prometre-li una invitació a sopar, sense fer-ho mai realment. Aquest desequilibri ens confon i ens fereix. Ens fa sentir impotència o enuig.

Dunbar especula que l'ambigüitat que envolta l'acte de mantenir una amistat intermèdia pot ser cortès, però també egoista. Les seves investigacions han demostrat que les persones treuen els amics del cercle més íntim amb extrema lentitud, a un ritme d'aproximadament d'un per dècada. Especialment les amistats establertes en els anys universitaris “semblen estar tan gravades en pedra que res en aquest món no les canviarà mai”, afirma. Aquestes són les amistats que pots reprendre on les vas deixar, sense necessitat de massa manteniment.

Però al nivell mitjà hi ha molt moviment. Els adults joves solen canviar entre el 30% i el 40% dels seus amics intermedis cada any, explica Dunbar, i encara que aquest ritme baixa amb la maduresa, al principi continua sent el mateix. Un degrada amics quan els seus fills canvien de col·legi. O quan deixa una feina o es muda. No som tan explícits sobre les normes amb els nostres amics intermedis com ho som amb els nostres millors amics o els nostres amants perquè no volem ferir sentiments, és cert. Però també “perquè podríem voler-los de tornada d'aquí dos anys”, diu Dunbar. Volem mantenir les opcions obertes.

Mirall perfecte

Alguns científics socials i fins i tot filòsofs suggereixen un enfocament diferent de l'amistat, en què aquesta no es concep com un llibre de comptabilitat de dèbits i crèdits emocionals, sinó com una creació orgànica –una obra d'art– construïda pels amics. Vistes així les coses, les amistats no es classifiquen ni estratifiquen seguint una línia clara que va del millor amic al gairebé desconegut, sinó que són el mirall perfecte de la inversió de dues persones, reflectint els seus entusiasmes, punts en comú, diferències i limitacions. Així doncs, els amics intermedis poden ser vistos no com a inferiors als millors amics, sinó com a encantadors i beneficiosos a la seva manera. Alliberada de la pressió de ser bona, l'amistat pot florir i servir cada persona tal com és.

La meva bona amiga Liz O’Connor, consultora d'estratègia organitzativa a Boston, porta aquest concepte un pas més enllà: si la gent pogués ser sincera sobre les seves pròpies limitacions en l'amistat, imaginin-se quant podrien fer per resoldre problemes socials més grossos. Connor pensa en les vegades que no ha intervingut per ajudar amics intermedis –en la malaltia, en una crisi financera– per por de decebre'ls per no ajudar prou. Si hagués tingut més clars els seus límits, hauria pogut fer alguna cosa, en comptes de res. En una epidèmia de solitud, potser subestimem les connexions casuals que ens proporcionen plaers limitats, però particulars.