Anatomia d'una enrabiada: què hi diu la ciència

La filla de sis anys de Leanne Simpson havia fet moltes rebequeries abans de la pandèmia. Però es van agreujar durant el confinament i les frustracions menors es van convertir en un drama. "Primer, es frustrava tant que no podia ni parlar", diu Simpson. "Després començava a cridar, es tirava a terra i rodava sacsejant els braços; moltes vegades també em pegava o em donava cops de peu si m'hi acostava". Simpson va provar totes les estratègies que va poder per calmar les enrabiades, però res funcionava excepte asseure's a prop, a vegades consolant-la amb paraules o carícies. Quan després li preguntava a la seva filla què l'havia fet enfadar tant, sempre responia que no ho sabia.

Els rampells en nens petits són una resposta fisiològica comuna però complexa relacionada amb el sistema cerebral de detecció de perill. Durant la crisi és bo que els pares entenguin què està passant sota la superfície i, en acabat, cal mitigar l'amenaça establint una sensació de seguretat.

La fisiologia d'una enrabiada

Segons R. Douglas Fields, neurocientífic i autor de Why we snap: understanding the rage circuit in your brain, una rebequeria involucra dues parts del cervell. L'amígdala processa emocions com la por i la ira, mentre que l'hipotàlem, entre altres coses, controla funcions inconscients com ara el ritme cardíac i la temperatura. Pensa en l'amígdala com l'alarma d'incendis del cervell i l'hipotàlem com algú que està decidint si ha de llançar aigua o benzina al foc, però amb hormones com l'adrenalina i el cortisol. Quan la teva filla de sobte comença a cridar perquè ha de dormir sola a la seva habitació durant la nit, és probable que no vulgui fer-se la difícil de manera conscient: la seva amígdala ha detectat una amenaça i el seu hipotàlem li ha detonat l'enrabiada.

Durant la reacció d'estrès, el teu fill podria presentar un ritme cardíac accelerat, sudoració als palmells i músculs tensos (o simplement unes ganes incontrolables de colpejar-te). Per molt que vulguis raonar amb el teu fill, no esperis que t'escolti. Per començar, la reacció d'estrès pot ofuscar la capacitat limitada d'un nen per autocontrolar-se, una funció que sol associar-se amb l'escorça prefrontal (CPF). Amb una mica de reflexió lògica, els adults poden aturar una reacció d'estrès. Però l'escorça prefrontal no es desenvolupa del tot fins a l'edat adulta i, segons Fields, la inhibició i el control d'impulsos són de les funcions més complexes: “Així que quan intentes raonar amb un nen, estàs apel·lant a una part del cervell que encara no funciona del tot”.

Mary Margaret Gleason, psiquiatra de nens i adolescents, compara les rebequeries dels nens amb una olla d'aigua bullent, i l'escorça prefrontal amb la tapadora. "En aquests moments, la intensitat de l'emoció sobrepassa la capacitat del nen per reconèixer-la, així que les emocions arriben a ser més fortes que la tapadora", diu. Per sort, amb el teu cervell ja desenvolupat, pots ajudar els teus petits a tapar l'olla durant un moment de crisi utilitzant la teva pròpia escorça prefrontal.

Primer, controla les teves emocions

Abans de connectar amb el teu fill enutjat, és útil que primer regulis la teva pròpia reacció a l'estrès, diu la terapeuta Lisa Dion. Si el teu fill no corre cap perill, surt de l'habitació per respirar profundament o desfogar-te amb la teva parella, el que sigui que necessitis per reduir la teva frustració. Això, d'acord amb Katie Rosanbalm, investigadora científica sènior al Duke Center for Child and Family Policy, et permet fer servir el teu temperament tranquil per calmar el teu fill. No és del tot clar el funcionament d'això: potser hi ha diversos components fisiològics, però és probable que tingui a veure amb les neurones mirall, que són cèl·lules cerebrals que s'activen al veure el comportament d'altres persones. Per exemple, veure algú córrer pel que sembla activa una regió cerebral semblant a quan un mateix corre.

La investigació sobre les neurones mirall en nens és escassa, i encara hi ha molt per aprendre. Però el que sí que saben els científics sobre aquest grup de cèl·lules cerebrals podria ajudar els pares a entendre com les seves reaccions influeixen en els nens petits (i potser fins i tot en els nadons). Per exemple, s'ha trobat que les neurones mirall no només són a les àrees motores del cervell, sinó també a les àrees que tenen a veure amb les emocions. "Així que el teu fill potser no només fa el que tu fas, sinó que sent el que tu sents", va dir Marco Iacobini, neurocientífic i professor de ciències de la biologia del comportament a la Universitat de Califòrnia.

Després, guia la reacció dels teus fills

També és important que acompanyis la teva calma emocional amb senyals que transmetin calidesa i empatia, per indicar a l'amígdala del teu fill que no hi ha perill, segons explica Rosanbalm: “L'amígdala deixa d'enviar el senyal d'alarma, cosa que fa que s'aturi l'allau de la resposta a l'estrès”. En el procés de tranquil·lització, concentra't més en les teves accions que en les teves paraules: els teus fills poden calcar les teves emocions només mirant la teva comunicació no verbal, com la teva postura corporal, el to de la teva veu i els teus gestos.

Charles Nelson, professor de pediatria i neurociència a l'Escola de Medicina de Harvard i l'Hospital Infantil de Boston, suggereix ajupir-se i fer contacte visual amb el teu fill durant l'enrabiada, cosa que demostra que l'escoltes i l'atens.

Finalment, valida les emocions dels teus fills

No expliquis al nen per què s'hauria de calmar; això poques vegades funciona. Quan l'escorça prefrontal del teu fill torni a estar en funcionament (que de qualsevol manera a aquesta edat no està desenvolupada del tot), ajuda'l a fer un relat sobre el seu disgust. Shanna Donhayser, terapeuta familiar, recomana validar com va ser de difícil el moment en qüestió. “Després recorda-li al teu fill que continues sent-hi per a ell”.

Després d'esgotar totes les tècniques de comportament que coneixia, Simpson va intentar concentrar-se en connectar amb la filla durant les crisis en lloc d'intentar canviar-ne el comportament. Quan durant el confinament la seva filla va tenir una enrabiada per la quantitat de maduixes al bol, Simpson va mantenir la seva filla de sis anys a prop mentre intentava romandre tranquil·la. Va ser llavors que la seva filla va aconseguir articular el que realment la molestava: no era la fruita, va dir; en el fons, estava trista per no poder abraçar la mestra. Totes dues van plorar juntes i es van abraçar i després van continuar amb el seu dia.

Copyright by The New York Times