Així es va acomiadar Andrea Camilleri de Montalbano

Barcelona"Aquest és l'últim episodi que té com a protagonista el comissari Montalbano. El vaig començar el primer de juliol del 2004 i l'he acabat el trenta d'agost del 2005. No n'escriuré cap més. Em reca molt, però a vuitanta anys és inevitable posar fi a moltes coses. A masses", va escriure Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925 - Roma, 2019) quan va entregar Riccardino, l'últim episodi amb el sorrut comissari Montalbano com a protagonista, el 2005. "No el vam guardar en una caixa forta, però no el va llegir ningú, a part de la meva mare [l'editora i gran amiga de Camilleri, Elvira Sellerio, que va morir el 2010], fins al 2019, després de la mort de l'escriptor", diu l'editor Antonio Sellerio. "Quan el vam publicar el 2020 a Itàlia va ser un gran èxit, se'n van vendre 70.000 exemplars i, durant la primera setmana, va encapçalar la llista dels més venuts. Amb la mare vam publicar 60 llibres de Camilleri i encara en publicarem més", afegeix l'editor sicilià.

Dos anys després arriba a les llibreries catalanes Riccardino (Edicions 62), traduït al català per Pau Vidal, i el 31è de la sèrie de Montalbano. Camilleri va donar una segona versió de Riccardino el 2016 als seus editors italians. No va canviar res de la trama però sí del llenguatge. "Després, el mes de novembre del 2016, als 91 anys repicats, sorprès de ser encara viu i que no m'haguessin passat les ganes d'escriure, se'm va acudir que seria oportú arreglar Riccardino", va escriure Camilleri. Havia perdut la vista i va demanar a una amiga que li llegís la història. Va trobar la història bona i, "per desgràcia", encara actual: "Per això no he canviat res de la trama, però, en canvi, de la llengua sí, perquè em va semblar que li calia. En aquests anys ha evolucionat molt gràcies, entre altres coses, a la confiança dels meus lectors, que m'han seguit i entès", va escriure.

Més sicilià i menys italià

A Itàlia se'n van publicar dues edicions de manera simultània: la més senzilla amb la versió del 2016 i una altra, amb tapa dura, amb les dues versions perquè el lector italià pogués apreciar les diferències lingüístiques. "El sicilià és un dialecte del llatí sense normativa escrita, no hi ha un Pompeu Fabra sicilià, però és una llengua viva que es parla molt", diu Pau Vidal, que va començar a traduir Camilleri, fa 23 anys, amb El gos de terracota. Camilleri a les seves novel·les sicilianejava cada vegada més i s'allunyava de la cotilla normativa. "I no hi ha millor prova, precisament, que aquest llibre, l'únic que va escriure perquè italianejava massa", detalla Vidal. "Camilleri va ser prou valent per educar el país, que ara sap llegir camillerià", afegeix el traductor.

Camilleri va decidir acomiadar-se de Montalbano poc després d'una conversa amb dos altres escriptors de novel·la negra, amb qui es va trobar a l'aeroport, després d'un congrés: el francès Jean-Claude Izzo (1945-2000) i Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003). Va ser poc abans de la mort d'Izzo i van parlar de com s'acomiadarien dels seus personatges. Izzo va dir que el mataria i Montalbán que encara no ho sabia. Camilleri no mata Montalbano, el fa desaparèixer, el treu d'escena.

És una desaparició literària, perquè sense deixar de ser una novel·la negra, Riccardino és un llibre metaliterari, on conversen, no gaire afectuosament, l'autor, el personatge literari i el televisiu. "No hi ha una abraçada de comiat, més aviat hi ha tensió, té temperatura, perquè són tres caràcters molt forts", afirma Vidal. Així, l'autor, a la novel·la, truca al visceral i sagaç comissari per esbroncar-lo i hi discuteix sobre qui és el titella i qui el titellaire o qui s'imposa a l'hora de decidir la història. La relació entre el personatge literari i el televisiu tampoc està amarada de tendresa. "Camilleri va prendre la responsabilitat de posar-hi un final i això no és fàcil. Tenia molta por que em decebés. Estava convençut que mataria Montalbano, però no ho fa. Crec que el final és molt reeixit i un dels valors més potents de la novel·la", afirma Vidal.

Més Camilleri

Després de 23 anys, doncs, ja no tindrem més aventures amb l'irònic i murri comissari que s'enerva sovint i gaudeix enormement de la cuina siciliana. "És un sentiment agredolç. Estem molt satisfets, perquè després de 23 anys publicant Andrea Camilleri, aquest és el colofó. Són 31 títols de la sèrie i 19 més de l'autor i, per tant, és un autor molt prolífic, que ens ha donat moltes alegries, que ens estimàvem, i hem pogut encabir la seva grandíssima producció", afirma l'editora d'Edicions 62, Pilar Bertrán, que s'ha compromès a publicar una novel·la històrica de Camilleri que Vidal li reclama des de fa temps, El rei de Girgenti. "És un llibre que no s'hauria de traduir, perquè es perd molt en el transvasament; és un deliri d'invenció pel que fa a la llengua, i és de la sèrie històrica", detalla Vidal. "La novel·la està ambientada al segle XVIII, amb els virreis espanyols a Sicília, i Camilleri els fa parlar espanyol parlant sicilià. Per la manifesta dificultat dels espanyols per entendre's amb altres llengües, és una gran caricatura", detalla Vidal. Per tant, diem adeu a Montalbano però encara no a Camilleri.