Andrea Fuentes: "De no cobrar res, a guanyar 6.000 euros al mes"

L’esportista Andrea Fuentes (1983) va començar a fer natació artística de petita com una extraescolar i abans dels trenta anys ja havia guanyat quatre medalles olímpiques i més de quinze trofeus en els campionats mundials. Nascuda a Valls i criada a Esplugues de Llobregat assegura que ve d’una "família humil de classe mitjana". El que al principi era una afició, explica, va acabar convertint-se en la seva vida.

Amb només setze anys va rebre el seu primer xec, i va passar “de no cobrar res, a guanyar 6.000 euros al mes”. “Jo vaig treballar, vaig donar la meva vida, quasi la meva pell, a l'esport i mai ho vaig fer per diners. Ho hauria fet igualment gratis. Però segurament no hauria pogut seguir tant de temps”, admet l’esportista. De fet, va arribar a un punt en el qual es va adonar que no podia deixar-ho: “Pensava: «Estic cobrant molt més del que cobraria en molts llocs; guanyo més diners que els meus pares junts i les meves germanes»”. 

Tot i així, el primer record que té dels diners és negatiu: “Era l'únic motiu pel qual es barallaven els meus pares”. I, encara que mai li va “faltar de res” va créixer sabent que a casa “no n'hi havia gaires” i anar a menjar a un restaurant era una cosa excepcional: “Un dia ens van donar un superregal, anar a sopar fora i va ser com uau”. 

Un problema per als pares

Fuentes apunta que haver de gestionar els diners a l’adolescència sense tenir educació financera pot portar complicacions: "Nosaltres encara érem bones noies, però els nois de  waterpolo, per exemple, amb els mateixos diners, van tenir problemes amb les drogues per no saber administrar-los bé". "En això els pares tampoc sabien què fer, perquè tampoc s'imaginaven que els seus fills tindrien tants diners en aquesta edat", afegeix.

En aquest sentit, la nedadora remarca que la gestió financera pot ser encara més difícil si vens de “família treballadora” com la seva. En el seu cas, va ser el seu pare el que la va ajudar: “Ho vaig posar a la mútua d'esportistes professionals, i encara hi tinc diners. És com un pla de pensions per a esportistes perquè quan et retiris de l'esport tinguis retorns. No cal que els esperis als 65, sinó als 30, 35, quan sigui”. 

L’esportista catalana puntualitza que la seva primera paga la va destinar a “allò que els pares no volien comprar”. I amb només divuit anys va independitzar-se de la família per anar a viure en un pis compartit amb amics, tot i que recalca que dos anys abans ja tenia “independència econòmica”. El sou d’un esportista depèn dels resultats de l’any anterior i Fuentes explica que això sovint porta inconvenients, per exemple, per demanar una hipoteca: "Anava amb l'aigua al coll, pensant que si l'any següent no quedava campiona del món, no podria pagar la casa”.

La nedadora olímpica va compaginar la seva carrera professional amb els estudis de sociologia a la UAB. Així, assegura que no es va enfrontar al “món laboral normal” fins als trenta anys, quan es va retirar. Es va fer autònoma perquè treballava en diferents projectes: “Depenia de mi mateixa, era com consultora de diferents països”. “També vaig obrir una empresa amb el meu marit”, aclareix. Actualment, des de fa cinc anys i mig, és la seleccionadora de l’equip de natació artística dels Estats Units. Viu amb la seva família a Santa Mònica, una de les ciutats més cares del món: “Visc en un apartament de 100 metres quadrats, està bé, però són dues habitacions i val 4.500 dòlars al mes. I és dels més barats”. Per això vol tornar a Barcelona i d'aquí que es plantegi comprar-hi un pis i vendre el que té.

Fuentes recorda que la seva pitjor operació econòmica va arribar quan amb vint anys va perdre 3.000 euros: “El pare d’una amiga treballava al banc i era el director. Em va fer una oferta per invertir i al cap d’un any no tenia res, vaig aprendre que també pots perdre". "Si pogués tornar enrere, m'hauria educat més amb el tema finances i hauria invertit en coses més interessants, perquè ara la vida seria molt més fàcil”, apunta.

El futur no li fa por: “Sé que me'n vaig d'aquesta feina i qualsevol país em podria trucar i dir-me «fes-me una coreografia», demano 10.000 euros i puc viure tres mesos". “M’emociona no tenir les coses quadrades fins al dia que em mori”, sentencia.