Andrés Corchero: "La mare va tenir quatre fills, però només hem sobreviscut dos"

Andrés Corchero (Puertollano, 1957) és ballarí i coreògraf. El 1986 va viatjar al Japó per estudiar la dansa butoh i a partir d’aquí va crear el seu estil propi. Va rebre el Premi Nacional de Dansa de Catalunya el 2003. Al Festival Grec presenta Body as evidence, de l’11 al 13 de juliol al Mercat de les Flors.

La seva família es va traslladar a Barcelona quan l’Andrés tenia 5 anys: “Vam arribar a Horta el 1962, poc abans de la nevada. Recordo aquell dia, ens vam despertar i estava la porta de casa tapada de neu, no podíem sortir”. Va estudiar a l’Acadèmia Horta. T’agradava l’escola? “No m’ho plantejava. Eren uns anys molt diferents. Tu hi anaves perquè hi havies d’anar.” I després de classe? “A casa. A vegades anava a buscar el gel, perquè abans no n'hi havia i portaves la barra de gel en una galleda. També jugàvem molt al carrer”.

Va anar a un institut del Clot i després “a la Verneda, perquè vaig començar a estudiar de nit i treballar de dia, si no, no arribaven els diners”. La seva mare era mestressa de casa i el seu pare havia treballat a les mines a Puertollano i “aquí treballava a les mines de Sallent i alhora en una empresa metal·lúrgica perquè ens arribessin els diners. Treballava dia i nit. Va morir jove, als 62 anys”.

Té una germana set anys més petita. “La mare va tenir quatre fills, però només hem sobreviscut dos. La primera va néixer i va morir poc després, el segon vaig ser jo, el tercer va ser un avortament natural i la quarta és l’Elena. Ella fa aparadors per al Zara. Als anys 80 punxava discos a l'Otto Zutz, es deia DJ Pebbles”.

Té molt bons records del Centre Parroquial d’Horta. “Vaig estar als escoltes quan tenia entre 10 i 14 anys. Amb el Lluís Homar i amb el Jordi Martínez. A Horta hi havia un bon caldo de cultiu de l’escena actual. Vaig aprendre català i castellà alhora. Molta gent d’aquella època em diu Andreu”.

El que recorda més és l’adolescència. “Tots els que estudiàvem érem la punta de la llança de la lluita contra el règim franquista. Vaig estar militant en diversos grups, primer a Bandera Roja i al final al Partit dels Treballadors d’Espanya, que era l’esquerra del PSUC. Tot d’amagat, els meus pares no sabien res fins que em van detenir el 1977. Vaig passar dos dies a Via Laietana”.

"Deixar fer"

Quan et preguntaven què vols ser de gran, què deies? “No tenia resposta. Els pares et deien: tu has de ser advocat o alguna cosa pràctica. Dels 16 als 21 treballava en una empresa d’electrònica, Eyssa, Enclavamientos Y Señales Sociedad Anónima. Regulava els semàfors de tot Catalunya. Jo estava al laboratori electrònic. Allà vaig aprendre molt d’electricitat, que després m’ha servit per a les llums dels espectacles i per a casa".

Després de la mili, l’empresa on havia treballat havia tancat. “Tenia dos anys d’atur. No sabia què fer. Per casualitat vaig estudiar teatre físic al Taller de Mim i Teatre Contemporani de Barcelona i també trompeta i piano al Taller de Músics. El 1982 vaig veure un espectacle al Romea de dansa butoh i allà va començar tot”.

El seu llibre En aquest món hi ha d’haver de tot, l’Andrés el dedica a la seva mare i eal seu pare per "deixar-lo fer". I m’explica: “No van imposar-se a dir-me el que havia de fer i això en aquella època era molt”. Té 2 fills, la Rita, de 19 anys i el Ramón, de 17. Li pregunto si també els deixa fer: “Els vaig tenir als 48 i als 50 anys i, encara que siguis molt obert, hi ha coses que estan molt arrelades en la teva educació d’infància. Et planteges si a vegades no els hauríem de deixar fer tant, però si miro la Rita, per exemple, penso, és bona persona i sap el que vol”.