Els 'àngels' de Victoria’s Secret han fet els deures?

El dimarts 15 d’octubre els àngels de Victoria’s Secret, les famoses models de la casa de roba interior, van tornar a desfilar després de sis anys sense treure les seves ales a passejar. Els motius de la interrupció d’un dels esdeveniments més mediàtics del món de la moda van ser, d’una banda, els tints masclistes, grassofòbics, transfòbics i hipersexualitzadors, difícilment conciliables amb l’onada feminista del Me Too del moment, i, de l’altra, les vinculacions del fundador de l’empresa amb el cas Epstein i amb una agència de models que introduïa noies a la xarxa de prostitució del magnat. Per tot plegat, tant les vendes de la casa com el seguiment mediàtic de la desfilada van patir un descens tan important que va portar la marca a cancel·lar l’espectacle el 2019 per iniciar un suposat període de contrició. ¿Però després de veure la desfilada podem dir que els àngels han fet els deures?

L’empresa americana Victoria’s Secret la va fundar el 1977 Roy Raymond, després que en comprar llenceria per a la seva esposa tan sols trobés una oferta poc atractiva, si més no a ulls d’una mirada masculina. Arran d’això va iniciar l’aventura empresarial de crear una de les marques més emblemàtiques de roba interior per a dona. El nom va sorgir per la reina Victòria d’Anglaterra, amb la voluntat de donar-li un aire de sofisticació històrica, fent referència a un moment en el qual la roba interior començava a explotar la sensualitat amb la introducció del color i l’ornamentació. Possiblement a Raymond no li va importar que en la repressiva era Victoriana les cotilles oprimissin el cos de la dona fins a provocar-li greus perjudicis de salut. El nom es va completar amb la paraula secret, en al·lusió a la idea de misteri a l’hora de saber què porta la dona a sota la roba.

A les desfilades no sempre els va caldre ser tan espectaculars, ja que, en origen, el simple fet de tractar la roba interior com un sector que participava de la moda i elevar l’apreciació de la llenceria ja va ser del tot trencador. L’èxit inicial va veure’s esperonat en una dècada, la dels vuitanta, caracteritzada precisament per la sexualització de la dona, amb un públic del tot receptiu a la llenceria complicada i a les estructures internes de control del cos. El sector va viure un moment àlgid de tal magnitud que la roba interior fins i tot va fer el salt a l’exterior, amb la famosa cotilla que Jean Paul Gaultier va dissenyar per a Madonna i el videoclip Like a prayer, amb què la mateixa cantant, vestida amb llenceria, va sacsejar l’opinió pública.

El 1982 Leslie Wexner va comprar Victoria’s Secret i va iniciar un període de gran expansió internacional, amb unes campanyes publicitàries de gran potència. El 1990 va ser un any determinat, pel fet que per primera vegada la desfilada es va emetre en directe, tot coincidint amb l’exitosa col·lecció Angels. En aquest moment van néixer les ales que van suposar l’inici de l'era dels àngels, el nom que han acabat rebent les models que desfilen per a la marca. Des de llavors, any rere any, cada presentació ha intentat superar en espectacularitat l’anterior, amb espectacles musicals en directe, amb una posada en escena de la categoria de la Super Bowl i amb la creació d’un autèntic star system. Tot sense oblidar el Fantasy Bra, valorat en un milió de dòlars, que des del 1996 protagonitza el moment més esperat de cada desfilada.

Victoria’s Secret ha posat en aquesta desfilada tota la carn a la graella, metafòricament, ja que ha recuperat la idea d’espectacle per promocionar la marca, però també de manera literal, perquè, altra vegada, els cossos de les models, sexualitzats i normatius en gairebé la seva totalitat, són el reclam estrella de la marca per sobre del disseny de moda. Està clar que aquests anys no han estat suficients per comprendre que el món s'està obrint (més lentament del que caldria) cap a una diversitat de cossos i que la mítica marca és avançada per la dreta per d’altres, com és el cas de Savage Fenty, de Rihanna, que estan comprenent millor el que reclamen els nous temps.