Anne-Goaitske Breteler: "Tinc 25 anys i amb molts dels meus amics parlo en frisó"

BarcelonaTot i que va estudiar antropologia i història a Amsterdam, Anne-Goaitske Breteler (1996) va voler tornar al poblet de Nes, a la província de Frísia, per estar en contacte amb la llengua i la cultura maternes. Autora de llibres com De traanjagers [Els sentimentals], Breteler –que ha passat per Barcelona per participar en el festival de poesia– és, actualment, un dels 500.000 parlants de frisó, llengua d'una regió entre els Països Baixos, Dinamarca i Alemanya.

En quina situació està el frisó?

— A Frísia es parla majoritàriament a tot arreu, amb l'excepció de les grans ciutats, on predomina el neerlandès. El parla la gent gran, la gent de mitjana edat i també els joves. Tinc 25 anys i amb molts dels meus amics parlo en frisó. La llengua s'ha posat de moda entre els joves, hi ha una revifalla a través de comptes de Facebook i d'Instagram... i això que molta gent no sap escriure en frisó.

¿No és una situació contradictòria?

— A l'escola la llengua vehicular escrita és el neerlandès. També hi aprenem frisó, però a secundària si vols continuar és una assignatura extra, que suposa sumar més hores lectives. Hi ha molta gent que prefereix no fer-la.

Quina és la situació dels mitjans de comunicació?

— Tenim un canal de televisió en frisó per a tot el territori. També hi ha premsa escrita. Frísia està dividida en tres països. Jo em sento frisona, però també neerlandesa. En canvi, no em sento gaire connectada amb les regions frisones d'Alemanya i Dinamarca.

Hi ha esperança, per a la llengua?

— Una tendència que s'ha donat aquests últims anys és que hi ha molta gent jove que deixa la ciutat i torna al camp. Això fa que el frisó cada vegada es parli més, perquè al camp és la llengua majoritària.

Tu mateixa vas preferir un entorn rural, un poble, Nes, que segons la Viquipèdia té menys de 400 habitants.

— Visc en una granja que queda entre dos pobles. Si miro al meu voltant veig camps de patates, de sucre i de blat. Vaig anar a l'escola aquí, m'hi sento com a casa.

I des de Nes escrius llibres i columnes periodístiques.

— És la meva manera d'estar connectada amb el territori i amb la gent. M'agrada observar i escriure sobre tradicions antigues. A les cases de Frísia, per exemple, hi ha una porta especial que només s'obre quan hi ha de passar el taüt amb algú que acaba de morir.

Vas debutar el 2018 amb un assaig sobre pescadors de balenes, Els sentimentals.

— Quan tenia 16 anys vaig conèixer un vell pescador de balenes. Em va explicar la seva història. Més endavant em vaig interessar pels seus companys. Havien pescat balenes entre el 1946 i el 1965. Vaig voler explicar les seves vides perquè ara són vistos com a assassins. En aquells moments, però, la seva era una feina com qualsevol altra.

Per què la van deixar de fer?

— Perquè les balenes estaven a punt d'extingir-se. Cada vegada era més difícil pescar-ne, ja no era rendible econòmicament. No tenia res a veure amb la consciència social posterior ni amb raons ecològiques.

Què és el que més et va cridar l'atenció dels pescadors de balenes?

— El seu esperit d'aventura i la manca de prejudicis. Quan pescaven a prop de Sud-àfrica treballaven amb mariners negres en plena època de l'apartheid. Van arribar a fer-hi bons amics, allà.

Ara prepares un llibre sobre la salut mental a la Frísia rural. Què t'interessa d'aquest tema?

— És un altre tabú social. A Frísia no hi va haver cap psiquiàtric gran fins al segle XIX. A Amsterdam, el primer data del segle XV. El meu besavi, l'escriptor Reinder Brolsma, es va suïcidar el 1953 a conseqüència d'una depressió. No s'havia visitat mai. Sempre m'he preguntat si hauria sobreviscut en cas d'haver rebut algun tractament.

¿Se'n parla gaire, de salut mental, a Frísia?

— Els joves som més conscients de la nostra fragilitat mental. A les generacions que tenen 50 anys o més els costa més parlar-ne. Hi ha una paradoxa curiosa: si mires les estadístiques, hi ha més gent a la ciutat que va al psicòleg, però en canvi els índexs de suïcidi per problemes mentals són més alts a la ruralia.

¿Costen més d'acceptar els problemes mentals en comunitats petites?

— Si tens problemes mentals en un poble tens por que t'assenyalin i et marginin. Sovint fas veure que no passa res fins que ja és massa tard.

¿Ha crescut el percentatge de joves amb patologies mentals, a Frísia?

— Sí. No hi ha taxes d'atur tan altes com en altres països, però l'individualisme creix, igual que passa en molts altres llocs. També creix la frustració: les xarxes socials ens prometen vides ideals. Hi ha gent que quan s'adona de les possibilitats reals que té s'enfonsa.