Antoni Trilla, epidemiòleg: “El Render i jo ens hem fet companyia en els moments més durs de la pandèmia”

Els oients de Catalunya Ràdio que durant els mesos durs de pandèmia es despertaven amb Mònica Terribas recordaran les trucades gairebé diàries a l’epidemiòleg Antoni Trilla. De tant en tant, entre les xifres de nous contagis i mesures de contenció, se sentia que el doctor deia: “Render, no! Render, quiet!”

No és que Antoni Trilla parlés sol, és que la trucada sovint l’enganxava passejant el gos. “A les 8 del matí entrava al comitè de crisi de l’Hospital Clínic, i l’estona prèvia la dedicava a atendre trucades i a caminar amb el Render”, explica el doctor, que afegeix que el gos i ell van ser “companys dels matins més durs de la pandèmia”.

El vincle que hi ha entre Antoni Trilla i el Render no és l’habitual. “Soc avi de gossos, jo”, reivindica. Això significa que els dos gossos amb qui passeja habitualment -el Render i el Cooper- són en realitat dels seus fills. Trilla, diu, és l’encarregat de passejar-los i “d’entrenar-los”.

Tot plegat va començar un temps després que el seu fill gran, ja independitzat, agafés el Render, un bulldog francès que ara té 12 anys. “El meu fill va desenvolupar una asma i li van dir que conviure amb un gos podia ser perillós. Ell no se’n volia despendre, així que vam arribar a l’acord que se’l quedaria la meva cunyada i jo, que visc a 50 metres de casa seva, el trauria a passejar cada dia”. I dit i fet. Des d’aleshores Trilla ha sigut l’encarregat de passejar el Render i, de vegades, també el Cooper, el gos del seu fill petit. “El Render ja és gran i va darrere meu, de vegades fins i tot es planta. Amb el Cooper faig esquí nàutic”, bromeja el doctor, que assegura que l’energia del gos més jove és inesgotable. A més de passejar-los, també fa dedog traine r. “Els ensenyo alguns trucs; se’m dona bastant bé”, reconeix l’epidemiòleg. Quan crida “Ter Stegen!”, per exemple, el gos puja al sofà i es prepara per aturar un penal.

Antoni Trilla explica que ser avi de gossos li ha ensenyat moltes coses, “sobretot a tenir paciència”. També a tenir en compte les necessitats dels altres: “Tenir gos m’encanta, però és una obligació en el millor sentit de la paraula. A l’hospital saben que jo a les 7 marxo puntual perquè he de passejar el Cooper”. És per això que quan Trilla veu que algú cuida d’un animal pensa que és “una persona de fiar”. “De fet, amb la meva dona tenim una expressió que diu: «A aquest li falta un gos»”.

Dels gossos, diu el doctor, encara se’n pot aprendre una cosa més: “Quan entres a casa els gossos sempre són els primers a rebre’t. Estaria bé que les persones també tinguéssim aquesta alegria quan veiem algú que estimem. Que no fóssim tan formals, que fóssim més animals i expresséssim el que sentim”.