Història del noi que es va convertir en peix

BarcelonaHi havia una vegada un nen que vivia en un poble mariner i que, sempre que podia, es treia la roba i se n'anava a nedar mar endins. Aquest nen es deia Nicolau Pou, i és el protagonista de diverses llegendes i contes escampats en diversos punts de la Mediterrània.

"Em sembla curiós que Catalunya, que és un país que té tota una franja que toca al mar, tingui un folklore molt més centrat en els pobles i indrets de terra endins. Només cal repassar l'obra de Ramon Violant i Simorra i de Joan Amades. Aquest últim va escriure tant que per força havia d'ocupar-se del tema, ni que fos una miqueta", explica Antoni Veciana, que acaba de debutar amb Nicolau (La Segona Perifèria, 2022). La novel·la es proposa recordar i revisar, des d'una mirada contemporània, la història d'una família tocada per l'obsessió pel mar del seu fill petit. "En Nicolau necessita fugir de la realitat –afirma l'autor–. No li agrada el món on viu, és incapaç de suportar-lo, i llavors decideix refugiar-se en un altre món. El que no pot saber és que aquell altre món el canviarà".

"O ets del mar, o no n'ets", diu un dels personatges del llibre. El seu autor és del mar, però a mitges. Nascut a Reus el 1977, va començar a treballar en Nicolau des de Cambrils, on va sovint, inspirat pel mariner i filòleg Josep Lluís Savall. "Va fer una gran feina de recuperació del lèxic dels pescadors de Cambrils –comenta–. Per desgràcia, Savall va morir massa jove, el 2006, quan només tenia 47 anys". Llicenciat en filologia catalana, Antoni Veciana té una productora teatral –un dels últims projectes és un muntatge a partir del Poema inacabat, de Gabriel Ferrater– i és dramaturg. "L'origen de Nicolau va ser precisament una obra de teatre. No acabava de funcionar i vaig prendre una decisió arriscada: convertir-la en una novel·la", recorda. Veciana admet que "mai no havia escrit narrativa". Però el resultat és òptim, tant en la forma com en el fons.

Escriure sota l'aigua

Un dels encerts de la novel·la és que la metamorfosi del protagonista és gradual i no es fa efectiva fins a la meitat del llibre, en un homenatge explícit a l'inici de La transformació, de Franz Kafka. "Quan un matí Nicolau Pou va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al bocoi transformat en un peix meravellós", escriu. "La meva intenció era traslladar a la prosa la sensació de quan et llances a l'aigua: et submergeixes i la gravetat i els colors canvien –explica–. Si hi ha alguna atmosfera que vaig tenir al cap mentre escrivia va ser la d'El dia de l'ós, de Joan-Lluís Lluís. Ell, però, ambienta la seva història a Prats de Molló, enmig de la muntanya. En un passatge del llibre em permeto copiar una frase sencera d'un conte de Joaquim Ruyra, un dels meus grans referents literaris que escriuen del mar".

Nicolau arrenca al segle XIX en un poble indeterminat del golf de Sant Jordi –que podria ser l'actual Ametlla de Mar–, però quan el físic del noi s'adapta al de les criatures marines es permet recular ocasionalment més enrere. Explica nombroses llegendes medievals, com ara la de sant Brandà, un monjo irlandès que va emprendre un viatge mar endins fins que van arribar a una gran illa deserta que, en realitat, era el llom d'un peix gegantí que van despertar d'un son de centenars d'anys mentre preparaven xai a la brasa. "M'ho passo molt bé buscant totes aquestes històries –admet l'autor–. N'hi podria haver posat moltes més. Un dels elements que m'interessa molt de la narrativa popular és la violència que hi trobes. No és ni bona ni dolenta, és real. El que em sembla irreal és el que passa ara en algunes versions modernes dels contes. S'eliminen tots els elements perillosos i políticament incorrectes. Quin sentit té amagar el món que es trobaran quan creixin?"

Deixar-se inspirar per les àvies

L'altre gran encert és la llengua en què Veciana explica la història i fa parlar els personatges, un català ric i popular, ple d'expressions del Camp de Tarragona. "La primera versió era més heavy –assegura–. Ho he rebaixat una mica: de lèxic no, només la morfologia". Al llibre hi apareixen mol·luscs com les caixetes i els barretets, crustacis com els gadegangs –escamarlans–, però també expressions com alego (aviat), astragat (cansat en excés), lluent (fórmula popular de dir el sol) i paupons (palpentes). "La llengua de Nicolau representa, per a mi, tornar a la foscor dels records, a escriure com parlaven les meves àvies –diu–. M'ha permès fer memòria de com parlaria si no tingués tan present la llosa de l'estàndard".

A més d'humanitzar la llegenda del noi peix –de treure-li l'esoterisme de les malediccions i mals d'ull–, de donar un paper important a la germana del protagonista, la Pineda –"l'autèntica heroïna, l'única que s'atreveix a enfrontar-se amb la realitat", afirma l'autor–, Nicolau "vol fer la feina de mostrar la repressió lingüística que pateixen les variants sense prestigi". "Hi ha un intent modest de retornar la dignitat a una llengua que havia estat viva", afegeix.

¿Fugir et permet esquivar el dolor?

A Veciana li interessen les llegendes i rondalles des que era petit. "Una part de la meva família és alemanya, i recordo un estiu en què, enmig de l'avorriment habitual, la tieta ens va explicar tot el cicle de L'anell del Nibelung –diu–. Està format per una sèrie de relats mitològics units per un mateix fil narratiu. La nostra tradició és rica en històries –des del Patufet fins al Joan sense por–, però no hi ha cap lloc on s'expliquin totes unides".

"Els mites ens serveixen per saber qui som: no tinc cap originalitat en aquest sentit –explica l'autor–. Si els respectes com són, els pots aprofitar més". Les sirenes, les nereides i el peix mular, "gran com una muntanya", conviuen amb la narració de l'amor de Glaucos per Escil·la i com, després d'acudir a la fetillera Circe, aquesta decideix castigar l'enamorat convertint la seva estimada en monstre. "La ràbia existeix i a vegades s'ha de deixar anar com fa Circe", diu.

En el periple subaquàtic del seu personatge, Antoni Veciana no s'oblida de fer-lo aturar en una ciutat enfonsada. "És un altre dels ideals i utopies de moltes cultures –afirma–. Pensem que si visquéssim a Atlantis potser seríem feliços i rics, viuríem envoltats de tresors enfonsats... Els éssers humans tenim aquesta mena de deliris". D'entre totes les ruïnes meravelloses possibles, Nicolau escull Malica, "la versió catalana del mite, que està ubicada a la badia d'Alcúdia".

El noi peix sembla feliç sota l'aigua, però mai no deixarà de perseguir-lo l'angoixa. "Això admet una lectura actual –comenta l'autor–. Cada vegada hi ha més gent que necessita dissociar-se de la realitat. Treballen en feines que no els agraden o se senten insatisfets amb la seva vida pels motius que siguin. ¿Evadir-te et permet fugir del dolor? Jo soc dels que pensa que la gent més lúcida no s'esfuma, encara que potser n'acaba pagant les conseqüències".