Emergència social

Fer anys al carrer

Una dona sense llar bufa les espelmes dels seus 43 anys en un banc del centre de Barcelona

La Vanessa, davant del pastís de maduixex celebrant el seu aniversari, a la plaça Vila de Madrid.

BarcelonaUna dolça melodia cantada per dues monges sobresurt entre l’enrenou que hi ha a la plaça Vila de Madrid, al cor del Gòtic de Barcelona, en un migdia calorós. En un racó, al voltant d’un parell de bancs individuals, un grup està, sens dubte, de celebració. Hi ha una dona que escolta les religioses mentre mira emocionada el que sembla un pastís, però en realitat són maduixes disposades de tal manera per tenir forma de pastís. L’altra pista que aquesta reunió és una festa improvisada és una espelma amb el número 1 de color blanc. “Un u?”, pregunta la dona. “És per l’any que sumes de més”, li respon una altra, que li ha portat el regal. Efectivament, és la celebració d’un aniversari, el de la Vanessa, que l’11 de setembre va fer 43 anys, més de la meitat dels quals els ha passat al carrer. 

Als 18 anys, la Vanessa va començar a viure al carrer i des de llavors ha estat anant i venint, amb alguna temporada a casa del pare o en residències o hostals, tot i que la majoria de cops completament al ras. És la història repetida de moltes persones que sumen anys sense un sostre digne amb el qual protegir-se. I més en el cas de les dones, exposades encara més que els homes a patir violència. 

Diu que amb més de dues dècades al carrer les ha vist de tots colors, però la Vanessa no vol entrar en detallar cap drama, concentrada com està en tenir un moment de gaudi amb la barreja d’acidesa i dolçor. “És massa, massa, per a mi”, s’excusa sobrepassada per l’atenció, mentre agafa una de les maduixes, la suca en un plat de plàstic d’un sol ús on hi ha nata muntada de pot i se la menja amb delit. El detall de les maduixes ha estat idea de la voluntària, que fa temps que coneix la Vanessa, que com a diabètica ha de controlar els seus nivells de sucre si no vol acabar a urgències. Ni en un dia de festa s’ha pogut deixar anar i atipar-se dels dolços que l’apassionen. S’ha de cuidar, es consola. Per als 42, la voluntària li va dur un pastís de debò, però no el va poder ni tastar, així que aquest any ha optat per les maduixes per fer-li les festes. El grup, juntament amb la parella sentimental de la Vanessa, xerren d’això i d’allò aliens a tot el que hi ha al seu voltant en aquell moment en què la terrassa s’omple per al torn del dinar i la gent entra i surt de les botigues de la zona. 

Foto a canvi de menjar

A les dues religioses les va conèixer un dia que, cansada de voltar, es va dirigir cap a la plaça del Macba, on eren elles, i uns guiris van començar a fer broma del seu hàbit. La “incomoditat” que van sentir la van canviar per la practicitat d’acceptar “una foto a canvi de menjar per a la Vanessa”. Dit i fet, la Vanessa encara recorda cada queixalada. “Em van portar fins a un forn de pa i no sabia què triar, de tantes coses que hi havia”.

Fa cinc anys que està amb la seva parella, un jove que no vol donar el seu nom públicament i que, com la Vanessa, també arrossega una biografia dura. La meitat dels seus 32 anys l’ha passat voltant sense un lloc fix. Diu que ho ha passat bé, i subratlla que cap dels dos ni beu ni es droga. Com és la vida en parella al carrer? “Ens enfadem molt, eh?”, respon la Vanessa, agafada de la mà del seu xicot. Es van conèixer al menjador de la veïna parròquia de Santa Anna. “Me la vaig guanyar dient-li que el mar és salat perquè ella s’ha endut tota la dolçor”, confessa en un atac de romanticisme. 

Des de fa anys estan en una llista d’espera per a un pis social que els tregui del carrer i els doni una mica de tranquil·litat d’esperit i d’intimitat. Això, i que amb un sostre s’estalviaran de buscar cada nit els cartons que la brigada de la neteja els tira al matí, en una roda que no s’acaba mai. “La Vane és forta, vitalista”, la qualifica una de les religioses. “Lluita per viure”, conclou.

stats