Les aparicions de la Mare de Déu de fa 50 anys encara porten cua a Girona

GironaMilers de persones van arribar a congregar-se, ara fa 50 anys, al capdamunt del passeig Arqueològic de Girona, a tocar del barri de Torre Gironella, atrets per les suposades aparicions de la Mare de Déu. Els mitjans de l’època van donar una àmplia cobertura al fenomen, que fins i tot va obrir portades de diaris sensacionalistes com El Caso. María Mesa, una dona d’origen andalús amb 8 fills, assegurava tenir connexió directa amb la divinitat i entrava en una mena d’èxtasi místic durant el qual rebia suposats missatges del més enllà. De seguida va anar reunint adeptes, curiosos i alguns aprofitats al seu voltant, molts dels quals nodrien un Via Crucis que el dia 4 de cada mes va començar a recórrer l’anomenat Camí de les Creus, format per catorze petites capelles on s’hi representen les estacions del Via Crucis. Al lloc de les aparicions s’hi va acabar construint una capella, encastada a la roca, que s’ha mantingut fins avui i on encara divendres passat, 4 d’abril, una dotzena de fidels van fer el Via Crucis acompanyats per una filla de Mesa.

Una llum al menjador

Segons les cròniques periodístiques, la història comença quan una dona humil i analfabeta de 50 anys comença a veure una llum sobrenatural mentre cus al menjador de casa, al carrer Güell del barri de Sant Narcís. Cau de genolls i es posa a resar durant molta estona. Al final, aquesta llum es transforma “en una escala lluminosa per on ella pot ascendir fins a la presència mística de la Senyora”, segons va relatar El Caso. El seu entorn li va fer costat i un grup de beates la van acompanyar a l’església de Sant Feliu, on de vegades se li tornava a aparèixer la Mare de Déu. Però el paratge que va acabar concentrant la majoria de les aparicions era al capdamunt del passeig Arqueològic, sota una gran penya a tocar del barri de Torre Gironella. La Mare de Déu se li apareix de vegades a sobre de les roques i d’altres just davant seu. Els acompanyants, tot i que s’hi esforcen, no la veuen (els falta la fe de la dona), però de vegades asseguren notar flaixos de llum i uns intensos efluvis de rosa, nard i gessamí. Un membre del grup assegura que la prova de l’existència d’aquests contactes són uns sobres tancats amb unes preguntes, escrites en llatí, sobre assumptes particulars de la família que la dona porta durant les aparicions i que, un cop a casa, apareixen perfectament contestades, també en llatí, sense que els sobres hagin estat oberts. 

El bisbat no s’ho creu

A mesura que les visions van congregant més gent (la majoria curiosos i escèptics, si no directament fotetes) el bisbat es veu obligat a emetre una nota on assegura que no els consta de cap manera l’origen sobrenatural de les visions i demana al personal eclesiàstic que s’abstingui completament de participar a les reunions del passeig Arqueològic. Malgrat que les autoritats governatives de l’època també fan una crida per evitar la concentració del 4 de febrer del 1975, que es preveu multitudinària i suposa un risc en una zona amb roques inestables, la gent no fa cas dels cartells de prohibició ni de les tanques que impedeixen el pas. És el punt àlgid de les visions.

Contagis d’El Palmar de Troya

Els mitjans relacionen el cas de Girona amb els diversos contagis místics que provenen d'El Palmar de Troya, on el 1968 quatre nenes van assegurar haver vist la Verge, un esdeveniment que va atraure milers de peregrins i va acabar amb la fundació d’una Església que es va autodenominar com “la verdadera continuadora de l’Església catòlica” davant d’un Vaticà que havia perdut la fe. Als anys 70, a Catalunya hi va haver visions de la Mare de Déu, entre altres llocs, a Sant Vicenç dels Horts –a l’ermita del Remei– i a Montcada –al turó de l’Asland–. María Mesa, encara desconeguda, s’havia interessat pels suposats prodigis de Montcada i havia anat a veure’ls en persona, tot i que “no la van impressionar gaire”, segons relaten les cròniques de l’època. Però sí que “van contribuir a renovar la seva fe i les seves conviccions”. Al cap de poc d’aquest viatge a Montcada, van començar les seves visions. 

"Espectacle religioso-celtibèric pseudocatàrtic"

Francesc Francisco-Busquets, que acabaria sent subdelegat del govern de l’Estat a Girona, va signar com a jove periodista un reportatge el 8 de febrer del 1975 a la revista Presència que va titular “El show de les aparicions”. El text, acompanyat per un article d’opinió del capellà Modest Prats, ofereix prou pistes per concloure que tot plegat es tractava d’un muntatge orquestrat pel suposat mànager de la vident, Juan Gázquez Palenzuela, un exseminarista que acompanyava i orientava en tot moment María Mesa i s’aprofitava d’alguna patologia psiquiàtrica de la dona. Francisco-Busquets reconeix avui que aquell “espectacle religioso-celtibèric i pseudocatàrtic” va remoure la “curiositat morbosa” dels gironins. “Va ser un veritable esdeveniment ciutadà, això és veritat, però diria que ben pocs s’ho agafaven seriosament, la majoria de gent hi anava a veure què passava”. Francisco-Busquets creu que el fenomen s’inscriu en les dinàmiques del tardofranquisme i el temor de certs sectors davant la pèrdua de la fe i de la influència religiosa. “Podria ser com un pas més de rosca per tornar a la religió popular, com un rebrot per mirar de recuperar la fe”, reflexiona. El xou de les aparicions es va allargar durant uns mesos i després es va anar diluint. Sobre el fet que encara avui hi hagi algunes persones que creuen en les aparicions, Francisco-Busquets no ho troba gens estrany: “Si creus en les aparicions de Lourdes i Fàtima, no pots bescantar Girona, perquè en el fons és el mateix”. 

La crueltat que portem a dintre

L’article del capellà Modest Prats a Presència era especialment crític amb tots els participants en el xou muntat al voltant d’una dona que considerava malalta: “Per a mi en tot això hi ha un element intolerable: la manca de respecte envers aquella dona, convertida en espectacle impúdic als ulls de la multitud. Si no ho veus, no t'acabes de creure la capacitat de crueltat que portem tots a dintre. Una dona senzilla, pobra, malalta, objecte de la curiositat irrespectuosa de la gent. No em podia estar de preguntar-me: si fos un familiar meu que tingués aquests patatussos, l'exposaria a les mirades de tothom? Toleraria que aIgú orquestrés la seva malaltia i la convertís en ocasió de sermons i rosaris?”. Prats tampoc s’està de recordar que la data triada per a les aparicions tenia ressonàncies franquistes: “Hi han embolicat fins i tot el dia 4 de febrer –aniversari, per si no ho sabeu, de l’entrada a Girona de les tropes comandades pel general Alonso Vega”. 

El Via Crucis, encara avui

Aquest 4 d’abril, un Via Crucis format per una dotzena de persones va recórrer un cop més el camí de les Creus, guiat per una filla de María Mesa. Ara, però, no hi ha visions ni cap èxtasi místic, es tracta només d’un recorregut on es resa a cada capella i s’homenatja la vident. Malgrat que demana mantenir-se en l’anonimat, una de les participants en l’acte, vinguda expressament de Barcelona, explica les seves sensacions un cop acabada la ruta: “És impressionant. Estic convençuda que tot és cert. No sabíem que també aquí, a Catalunya, s’havien produït aparicions. Ho tenim al costat. Seria bo que la gent ho conegués i fes cas dels missatges de Déu, perquè és una pena que visquem tan d'esquena al Senyor”. El familiar que l’acompanya assegura que han anat també a Lourdes i Fàtima, i que el cas de Girona és equiparable. Quan se’ls esmenta el cas d'El Palmar de Troya asseguren que es tracta “d’un muntatge, d’un frau”. 

Els devots no accepten les objeccions que es poden plantejar des de la raó al fenomen sobrenatural de les visions: “Per a mi, tots els atacs són una confirmació de la seva veracitat. És l’eterna lluita del mal contra el bé. No tornem a Barcelona decebuts, hi tornem entusiasmats i amb un convenciment intern que no et puc demostrar. Estic plenament, fermament i absolutament convençuda que això és cert”.