Literatura
Suplements31/01/2024

Javier Zamora: "Vaig aprendre a no plorar i a no ser un destorb per als adults"

Escriptor. Autor de la novel·la 'Solito'

BarcelonaQuan tenia 9 anys, Javier Zamora va viatjar des de La Herradura (el Salvador), on va néixer el 1990, fins a Tucson (Estats Units) per retrobar-se amb els pares. Ho va fer sense cap familiar, amb coyotes (gent que ajuda a passar fronteres), amagant-se de policies i militars i travessant Guatemala i Mèxic. Va estar a punt de morir al desert. I no va ser fins al tercer intent que va aconseguir entrar als Estats Units. Havia de ser un viatge de dues setmanes i en va durar deu. Durant vint anys no podia recordar, però quan va començar a escriure Solito va tornar-se a posar a la pell d'aquell infant. Poeta i escriptor, diu que si escriu és, en part, gràcies al poeta revolucionari salvadoreny Roque Dalton (1935-1975), i cada vegada que publica un llibre es tatua un vers de Dalton. Javier Zamora dedica la novel·la als qui va conèixer en aquell viatge i el van ajudar a sobreviure. Solito, escrita en anglès, la publica Periscopi en català amb traducció de Marta Marfany (l'edició en castellà és de Penguin Random House).

A la casa on vivies amb els avis es parlava sovint del "viatge". Havia de ser difícil per a un nen de 9 anys emprendre aquella llarga travessia tot sol.  

— No entenia la situació en la qual estaven els meus pares, que no tenien papers i per això no podien tornar al Salvador. Jo no volia anar als Estats Units, només volia estar amb els pares. Estava convençut que jo sí que podria tornar al Salvador per veure els meus avis i els meus amics [no va poder tornar fins gairebé vint anys després]. Tan sols volia poder abraçar la meva mare, a qui no veia d'ençà que tenia 5 anys. El meu pare no el recordava perquè tenia un any quan va marxar. Només el sentia per telèfon i en veia les fotografies, però estava entusiasmat amb la idea que podria abraçar-lo i parlar-hi. 

Escrius el llibre més de vint anys després d'aquell viatge, però la veu és la d'un infant. Com has reconnectat amb aquell moment?

— És el trauma i com m'ha perjudicat. Un trauma que fa que em costi molt confiar en la gent. Només puc ser jo mateix amb els meus pares, un amic i la meva dona. No és tan sols pel viatge, sinó també perquè em vaig criar sense el pare ni la mare. És com si una part de la infància s'hagués quedat congelada dins el meu cap. Amb la teràpia he recuperat aquesta infància i l'he pogut mostrar, m'he posat en la pell d'aquell infant i ho he reviscut com a adult. M'he permès tornar a sentir tot allò, riure i plorar. No ho explico en espanyol, que és com va passar, però ho explico des del punt de vista d'un infant. Tota aquesta memòria era com un monstre que tenia tancat en una habitació i havia d'obrir la porta.

I per què no ho has pogut escriure en castellà?

— Perquè només vaig estudiar en espanyol fins a quart de primària i no podia escriure amb el nivell d'un nen. Tota la resta, fins i tot la universitat, l'he fet en anglès. He escrit poemes en espanyol i he revisat la traducció a l'espanyol amb l'ajuda del meu pare.

Cargando
No hay anuncios

Quan has reconnectat amb la teva infància hi ha parts que no has pogut recordar?

— És irònic, però el més sorprenent és que el més difícil de reconstruir han estat les parts avorrides. És com si el meu cervell aleshores s'hagués apagat i només es tornés a encendre en situacions límit. En canvi, recordo perfectament l'olor de les coses, els sorolls, els gustos...

Al llarg del llibre hi ha moments d'angoixa i de desesperació, però també de molta tendresa amb la Patricia, la Carla i el Chino. Surten sovint frases com la meva segona família o la meva segona mare. La solidaritat va ser molt important.

— Sense ells no hauria sobreviscut. Amb la teràpia he après també que vaig contribuir al fet que forméssim un grup unit, encara que em costi creure-ho. Crec que jo aportava un punt d'esperança, l'esperança cega que només pot tenir un infant. Sempre deia que ho aconseguiríem, que podria tornar a veure els meus pares. Crec que tots els migrants troben recursos on sigui per sobreviure. Volem viure. El que vaig aprendre durant aquelles deu setmanes va ser a no plorar, a no ser un destorb per als adults, a fer les coses com un adult i a caure bé perquè així m'ajudessin. I de tot això també m'estic recuperant. 

Després de la publicació del llibre has pogut contactar amb la Patricia, la Carla o el Chino?

— No, encara no. Tant de bo. No sé si són vius, si viuen als Estats Units o en algun altre lloc. Si hi ha algú amb qui seria més fàcil és amb la Carla, amb qui només em separen tres anys. Però entenc que no vulgui reviure-ho. A mi m'ha costat vint anys. No vull forçar res, he rebut ofertes de periodistes i detectius per buscar-los, però no vull, perquè potser encara no estan preparats per retrobar aquell infant a qui van ajudar.

Cargando
No hay anuncios

Què va passar perquè tu sí que poguessis recordar?

— Va ser important tenir els papers, això va ser quan vaig fer 28 anys, i una feina. Va ser també important la ràbia que em generava el discurs dels mitjans quan va passar tota la crisi dels menors no acompanyats que arribaven als Estats Units entre el 2016 i el 2019, i tenir un president de merda com Trump. La manera com es referia als migrants em va enutjar tant, que va ser com un repte explicar qui som i per què migrem. I després la teràpia. 

Què et provocava tanta ràbia dels mitjans?

— Només es parla de patiment. Hi ha molts aspectes de la supervivència dels quals no es parla. No tan sols en tinc records tràgics. Recordo com a Acapulco vaig menjar el millor peix fregit de la meva vida, la guerra de pets amb la Patricia, els acudits que m'explicaven al desert quan ja ni tan sols teníem aigua. Si només hi hagués hagut patiment, hauríem mort tots.

Cargando
No hay anuncios

Durant tot el viatge has d'amagar la identitat. Mentint sobre qui ets, et fixes molt en si els altres tenen el mateix color de pell. Als Estats Units, durant quasi vint anys, també vas haver d'amagar coses perquè no tenies papers. Com has acabat construint la teva identitat? 

— Encara em pregunto qui soc. M'han dit de tot pel fet de ser un indocumentat. Ho han dit persones que creia que eren amics, desconeguts, polítics... I tot això són com etiquetes enganxades a la pell que a poc a poc m'estic traient. Si m'ho trec tot, què en queda? Crec que mai m'he considerat ni em consideraré un ciutadà nord-americà. Durant molt de temps creia que era salvadoreny, però quan vaig poder tornar al meu país vaig comprovar que no seria la mateixa persona si m'hi hagués quedat. Les fronteres m'han fet molt de mal. Amb 33 anys em considero un indígena nàhuatl, soc d'una comunitat a qui han robat la llengua.

I amb els teus pares n'heu pogut parlar, de tot el que va passar?

— Encara no. Abans de publicar el llibre només n'havíem parlat dues vegades. Quan ens vam retrobar i ho vaig abocar tot, ells ploraven i ploraven. Aleshores em preguntava per què ploraven, com a infant havia normalitzat la tragèdia. I, després, quan tenia 17 anys, per la manera com van reaccionar vaig pensar que no estaven preparats. Els el vaig donar perquè en revisessin l'edició en espanyol. El meu pare se'n va distanciar i es va posar el barret d'editor. La meva mare, que està més connectada amb les emocions i, al contrari del meu pare, sí que creu en la teràpia, només n'ha pogut llegir el primer capítol. M'ha promès que el llegirà. 

Cargando
No hay anuncios

Què n'opines, dels coyotes

— Tot plegat té a veure amb el negoci. Des d'un punt de vista capitalista, existeixen perquè existim els migrants que necessitem fugir. Als anys 70, 80 i 90 eren negocis petits. Quan vaig fugir, n'hi havia que van ajudar moltes migrants i creien que els feien un favor. Després, com que es mouen molts diners, es va convertir en un negoci de grans corporacions i s'hi van posar els narcos mexicans. Ara ho controlen els càrtels. 

Has tornat al desert?

— De fet, hi visc. Ens vam mudar a Nogales (una població d'Arizona, fronterera amb Mèxic) perquè pogués acabar el llibre. Abans vivíem a Nova York. Primer havia de ser per dues setmanes, després dos mesos i ara ja fa quatre anys que som a Nogales. A mi m'ha ajudat viure en un lloc que recordava terrorífic, perquè quasi hi vaig morir dues vegades. Amb el temps tot el que era més negatiu s'ha anat fent més i més petit.