Però on va aquesta vestida com si fos jove?

L'1 de març moria la dissenyadora Iris Apfel als 102 anys i ho feia engalanada, fins a l'últim moment, de creativitat, fantasia i desacomplexament, desafiant una de les normes estètiques no escrites que regeixen la nostra concepció de la moda: a certa edat, hem de desaparèixer visualment. Aquest fet és una conseqüència del marcat edatisme que estructura la nostra societat, que associa indefectiblement la gent gran amb la malaltia, la incapacitat, la dependència, la solitud, la involució i el deteriorament físic i intel·lectual. Tan sols hem de veure els anuncis de publicitat, on apareixen persones madures tan sols per parlar de colesterol, pèrdues d’orina, cuidadors, dentadures postisses i polsadors d’emergències. Arribats a aquest punt, no és estrany que ja els hàgim exclòs de ser considerats bells, desitjables i sexualment actius.

Certament, la vellesa mai ha estat associada a la bellesa, però el paradigma capitalista-industrial al segle XIX va precipitar la problematització de l’edat avançada, associant-la a la improductibilitat. Un menyspreu social que les dones pateixen amb més agudesa, doncs, si tenim en compte que històricament s’ha entès la reproducció com la seva finalitat principal. Amb l’arribada de la menopausa el seu cos és llegit com a menys sa, menys valuós i menys desitjable. Un cos en estat de premort, desproveït d’utilitat social i d’atractiu sexual. Un exemple que visibilitza aquest biaix de gènere en l’edatisme és el de Donald Trump, que llueix com un trofeu de caça i com a prova d’èxit una dona 23 anys més jove que ell, mentre que l’estranyesa, l’escàndol i la reprovació envaeixen l’opinió pública, quan Emmanuel Macron va de costat amb una dona 24 anys més gran que ell. 

La moda atrevida, arriscada, sexi, vistosa..., està socialment reservada a la joventut –especialment des de la revolució juvenil dels anys 60–, fins al punt que la gent gran resta totalment exclosa del públic objectiu al qual es dirigeixen la majoria de marques. A partir de certa edat, simplement s’espera de la gent gran que es dilueixi en la massa amb colors foscos, que desdibuixi la seva silueta no normativa amb peces folgades i que mostri el mínim possible d’una pell flàccida i arrugada pel pas del temps. Tot plegat regit per la discreció, la moderació o la contenció. I quan això no es compleix, ja ens encarreguem de posar tothom al seu lloc, amb expressions com: “Però què s’ha cregut aquesta vestida com si fos jove?”

Cada vegada més, certes marques inclouen models amb corporalitats diverses, com a mesura per ampliar els límits dels estereotips estètics, però que alhora fan plantejar-nos certes consideracions. Primerament, les models d’edat avançada, tal com succeeix amb la resta, compten amb un físic privilegiat, molt allunyat de la realitat dels cossos de la seva edat. Per tant, lluny de fer que la bellesa sigui més inclusiva, correm el risc de, simplement, estar creant un altre ideal estètic inabastable per a la gent gran. De manera paral·lela, cada vegada més famosos que orbiten els 80 anys protagonitzen campanyes de moda, com Anthony Hopkins (84), Lynda Benglis (80) i Maggie Smith (88) per a Loewe, Vanessa Redgrave (79) per a Gucci o la mateixa Iris Apfel (100) per a H&M. Un fet clarament positiu, però que ens porta a pensar que l’edatisme també està travessat pel biaix de classe, ja que solem ser més permissius amb els cossos no normatius, quan aquests gaudeixen d’una posició de privilegi social.