Albert Rodríguez Sirvent: "Aquests dies m'he cremat a lo bonzo, però també he saltat de 20 metres i he bolcat cotxes"

BarcelonaL’ Albert Rodríguez arriba a la nostra cita després de setmanes intenses de rodatge per la sèrie The Walking Dead. La seva feina l’apassiona, i es nota. Transmet l’emoció dels qui se saben privilegiats perquè treballen fent el que els agrada.

Com arribes a fer-te especialista de cine?

— La meva germana em va dir que tenia un amic que feia un curs d'especialista. Jo en aquell moment no sabia de què anava això, però em va atraure. He fet molt d'esport tota la vida, he fet tots els esports possibles: 15 anys de bàsquet, 15 anys d'esquí, de snowboard, de tenis, de pàdel... Diguéssim que la meva virtut és que em van molt bé els esports, i quan vaig conèixer aquell especialista el primer que em va dir és que com més coses sàpigues fer, millor i que m'anessin bé els esports era perfecte. Tot i que la gran majoria dels especialistes ve de les arts marcials, perquè hi ha molta lluita i moltes caigudes. Jo era dels pocs que venia dels esports. I llavors vaig fer un curs a Barcelona i quan vaig veure de què anava allò em va encantar: saltar, baralles, explosions, armes de fogueig... Jo els deia: puc arribar a guanyar-me la vida fent això? I em deien: Sí, sí, és l'objectiu.

Al principi va ser difícil?

— Com tot en el món artístic, a Espanya, els primers dos o tres anys, va ser treballar pràcticament de franc. Ara, per sort, estic en un punt en què treballo amb tarifes establertes i ja tinc contactes, tant aquí com a fora.

Treballes sobretot aquí?

— Sí, amb produccions d’aquí i també estrangeres que roden aquí, com va passar amb l’última temporada de The Crown, en la qual vaig participar, o ara amb Walking Dead, en què també he treballat.

Quan dius que vas estudiar aquí, és que hi ha una escola d'això?

— Era un curs que vaig fer primer durant quatre mesos. I després jo m'he anat formant al llarg d’aquests 11 anys que porto treballant. He fet cursos d'acting aquí i també a Madrid... En aquest món al final cal conèixer gent, entrenar i treballar molt. Pensa que als cursos t'ensenyen les bases però després tu has d’anar aprenent l’ofici. No pots deixar mai d'entrenar, de fer les coreografies...

Coreografies?

— Si, les baralles són molt coreogràfiques. Mai és real allò que veus. Els cops, les puntades... no són reals, tot està molt estudiat perquè ho sembli, per això dic que és com un ball. Tret que hi hagi un pla molt, molt, molt, ajustat i sigui una bufetada, per exemple, no hi ha res real. Podem tocar-nos, sobretot panxa, cames, braços... però sense fer mal.

I els actors ho saben?

— Costa que alguns actors entenguin que una cosa és quan tu practiques i assages –que no hi ha intensitat– i quan estàs rodant. En el moment que ets en el set i et diuen acció, tot canvia. Hi ha actors que no veuen la diferència i es pensen que és molt fàcil el què fem.

I què diries que és el que més t'agrada d'aquesta feina?

— Moltes coses, però si he de dir-ne una és que és una feina poc repetitiva, canvia molt. De l'acció en sí el que més m'agrada són els salts d'alçada i també les explosions, l'acrobàcia i les persecucions amb cotxe. I el que sí que és el que m'ha fascinat molt, que intento molt recordar-m'ho, és que sempre vaig a rodar en llocs on sé que, si no estigués rodant, no podria anar-hi.

M'imagino que t'has d'estar formant constantment.

— Exacte. Jo, per sort, porto quasi 11 anys treballant i formant-me i durant tots aquests anys he estat fent coses.

I òbviament, has d'estar molt en forma. No pots deixar anar al gimnàs.

— Has d'estar en forma, sí, perquè la feina és molt exigent físicament. Però també vull dir que aquí a Espanya no som a Hollywood, per tant, no fem tantes bogeries com allà. Tot i que també és cert que ens hem acostumat a aquestes bogeries i per a nosaltres no és gran cosa; però, realment, per a una persona que s'ho miri des de fora ho pot semblar.

Són carreres amb data de caducitat?

— Bé, tinc companys especialistes que en tenen gairebé 60 i encara segueixen. Les accions que fan són més limitades, òbviament, però hi ha coses com muntar cavall, o temes de conducció, fer una petita baralla... això ho poden fer sense problemes. També es valora molt el perfil d’aquests especialistes que són més gent gran perquè tenen una veterania i unes taules que els joves no tenen, i entenen molt bé com és treballar amb els actors. Però és cert que és una carrera que té data de caducitat, per això jo ara estic apostant també per començar a coordinar, perquè és una cosa que també m'agrada molt i aquest vessant de la feina no té data de caducitat. És com quan jugues a futbol i acabes sent entrenador, això és el mateix.

Explica'm les coses més bèsties que has fet.

— Al rodatge de The Walking Dead on he estat aquests dies m’he cremat a l'estil bonzo. És el que nosaltres diem bonzo complet. Però he fet altres coses: he saltat de 20 metres, he bolcat cotxes, he fet persecucions a molts quilometres per hora...

Com ho fas això de cremar-te a la manera bonzo amb seguretat? Perquè t'estàs cremant de veritat, oi?

— Sí, en aquesta escena on em cremava jo portava un vestit de 3 capes. És com un pijama, tot de cotó perquè el cotó no es desfà i no s'enganxa a la pell. Si tu portes polièster i et cremes se t'enganxa a la pell i ja no hi ha ni nit ni dia. I porto 3 capes perquè entre aquestes 3 capes hi ha un gel que és d'aigua i amb el qual mulles el teixit. Després porto dos passamuntanyes que també són de cotó, i una màscara de silicona perquè si t'has de cremar la cara o ha d'haver-hi foc a prop no pots anar amb la cara descoberta. El que és complicat d'aquest efecte és que no pots ni obrir els ulls ni respirar. Has de fer tota l'escena amb ulls tancats i sense respirar, perquè si respires, respires foc. Això s'ha de tenir molt present, però com que ho tenim molt entrenat i ho hem vist molt, ja ho sabem.

Em sembla molt difícil

— Sí, però pensa que entrenem molt. I jo sempre dic que tinc les papallones a la panxa i per mi això és una manera de saber que estic atent i que valoro el que faig, que no és allò que hi ha quan estàs en la rutina i no li dones importància, i no t’hi fixes. I una altra cosa important és que sempre hem après molt a saber on són els nostres límits. En aquesta feina has de ser molt conscient de què pots fer i què no pots fer. Hi ha gent que té fòbia a les altures. I llavors no pot. Hi ha gent que sap conduir, però no sap conduir en situacions de risc. En el meu cas, la meva versatilitat és una gran ajuda perquè puc fer de tot.

Tu no poses límits?

— Hi ha alguns límits que tinc per tema de flexibilitat però poca cosa. No vull dir que soc el millor en tot, però sí que ho puc fer tot.

I quins trucs tens per no fer-te mal?

— Els bàsics són tots de caiguda. Cal saber tenir molt control corporal perquè una de les bases més importants del món de les pallisses és tenir control del cos. És com quan balles, com més coneixes el teu cos, més bé balles. És el mateix. Quan caiem a terra, cal saber com posar les mans. I una cosa molt important també són les reaccions. Si em disparen, si em donen un cop de puny, jo haig de saber com reaccionar en funció de la força, de la direcció, de qui m'està atacant... perquè si no, no serà creïble. És més important la reacció que no pas el cop.

Has treballat amb molts famosos?

— He tingut bastanta sort. He treballat amb en Daniel Craig, amb Jason Statham, amb Gal Gadot, Kendall Jenner, amb Messi, i amb actors espanyols, amb la gran majoria: l'Antonio Resines, el Luis Tosar, la Michele Jenner, el Mario Casas...

Et trobes amb molts actors tipus Tom Cruise, que volen fer ells totes les escenes d'acció?

— Sí, a vegades passa. Amb el Mario Casas em va passar en una pel·lícula que vam fer junts. El problema és que jo en aquell moment feia l'escena de risc tan ràpidament, com si fos fàcil, que realment ho semblava. Però aquest és l'engany, no? I el Mario va dir, "ostres, jo ho vull provar" perquè li semblava que era molt fàcil. Jo temia que no sortiria bé perquè s'havia de llançar amb una cadira de rodes escales avall i es podia fer molt mal i sort que tots érem allà perquè va agafar la cadira i en lloc de tirar-se cap avall a les escales el cos li va anar enrere i va estar a punt de picar de cap. El vam agafar a temps. És que la nostra feina no és tan fàcil com sembla. A vegades no la valoren prou.

I alguna vegada que hagis passat por?

— Por no, però sí que vaig patir un inconvenient en una pel·lícula que es diu Extremo, que es va rodar aquí a Barcelona, en una de les primeres escenes. Era un film de poc pressupost i això sempre és un problema. Però bueno, aquí a Espanya passa molt això. Teníem una escena en què l'actriu i l'actor principal, a qui jo doblava amb una companya, després d'un tiroteig trencaven un vidre i queien a sobre una taula a uns 3 o 4 metres d’alçada. Això ho vam practicar. Jo tenia tota la paràbola calculada i anàvem lligats, tot bé. Però en el moment en què ens vam tirar i jo estava caient a l'aire em van tornar a estirar. Va ser un error.

Per què?

— Incompetència. I vaig caure de cap. Vaig plegar-me. Allà em podia haver trencat l'esquena perfectament. I la veritat és que no era culpa meva sinó la incompetència d'una altra persona. Tinc amics que han acabat a l'hospital. Però esclar, és que la nostra feina comporta riscos, és saltar a llocs, cremar-nos, fer explotar cotxes... i hi ha seguretat. Als rodatges sempre hi ha gent que s'encarrega que estigui tot on ha d'estar i com ha d'estar.

Un cas com el de la pel·lícula d’Alec Baldwin en què una arma estava carregada de debò i va acabar morint una persona... aquí podria passar?

— Jo no ho he vist mai. Aquí als rodatges les armes són sempre de mentida o com a molt de fogueig, no són armes reals.

Una cosa que em crida d'atenció: és una professió poc reconeguda pel que fa als premis. No hi ha un Goya, no hi ha un Oscar per especialistes... per què?

Tens raó que no tenim premis ni reconeixement. Gràcies a l'última pel·lícula de Ryan Gosling Fall Guy, que va sobre especialistes d'acció i reivindica molt la nostra feina, s'ha donat a conèixer una mica més la nostra professió, però ja està. Actualment no hi ha premis, ni reconeixement, ni res. És una professió amb poc reconeixement, tant dins com fora de la pantalla. Una cosa s’ha de tenir molt clara: Si ets al món especialista, no seràs cap estrella. Estaràs sempre en un segon pla, has de col·laborar i treballar molt, no ser el protagonista. Jo estic sempre al fons. És una feina molt humil, moltes vegades fins i tot els teus familiars si et veuen tampoc et reconeixen.