"Lliguem com si consumíssim un producte, i en el futur anirà a més"

BarcelonaUna de les qüestions centrals que recorre De nou centaure, la nova novel·la de Katixa Agirre, és la maternitat i la criança. Si Les mares no (Amsterdam/Tránsito, 2020) partia d'una mare que ofegava els bessons a la banyera i resseguia el cas a partir de la mirada d'una escriptora, també mare, la novel·lista basca ha construït ara "tot un món de zero" en el qual una dona de mitjana edat passa uns dies a París. Mentre treballa en un projecte de metavers sobre una de les pioneres del feminisme, Mary Wollstonecraft (1759-1797), passa revista a la seva vida –té tres fills, i la seva relació de parella està en crisi– i es pregunta si encara és a temps de reinventar-se. "Em fa contenta que hagis vist el vincle entre totes dues novel·les –admet Agirre–. Aquesta novel·la imagina un futur proper amb un complex entramat virtual que em serveix per parlar de com la tecnologia afecta les relacions humanes. Una de les més importants és la de maternitat".

Paula, la protagonista de De nou centaure –publicada en català a La Segona Perifèria, i en castellà a Tránsito– treballa per a una empresa tecnològica i viu molt pendent de la realitat virtual. A través d'unes ulleres, un vestit de neoprè i l'aplicació pertinent pot experimentar tota classe de sensacions. En una d'aquestes aplicacions, Delphi, manté relacions sexuals amb homes i dones amb dos avatars, un de femení i un altre de masculí. "La Paula es pregunta com se la percebria si fos un home que, a més, segueix els patrons tradicionals: és fort, és atractiu i té barba –explica–. Ella és molt racional i creu que té la situació controlada, però en determinats usos del metavers veiem com perd el cap. La realitat virtual es pot convertir en una manera d'escapar i negar la vida real". Això és el que li passa al seu marit, el terapeuta Kai, una parella poc constant i un pare que s'escaqueja sempre que pot de les seves obligacions. Hi ha un dia que admet que fins llavors ha estat massa poc present a casa, però en comptes de corregir l'error, el fa créixer. Proposa a la Paula de criar una intel·ligència artificial que, sota l'aparença d'una mascota, requereix totes les atencions d'una criatura.

Fer 'match' amb avatars

"La realitat virtual s'anirà estenent a tots els camps de la vida –diu Agirre–. Hem començat a fer-la servir lúdicament, però servirà per practicar i aprendre qualsevol cosa". A la novel·la, per parlar de Mary Wollstonecraft a les escoles es vol utilitzar una aplicació immersiva que aconsegueixi transmetre l'experiència de vida de l'autora de Vindicació dels drets de les dones (1792). Al món virtual, pràcticament qualsevol experiència és possible. En el camp de les relacions sexoafectives, el consum de cossos és constant i inesgotable. "En aquest punt vaig portar a l'extrem les aplicacions telefòniques que actualment es fan servir per lligar i les dinàmiques que estan creant –afirma–. El desig s'ha anat convertint en un exercici cada vegada més narcisista. Hi ha gent que l'únic que vol és xatejar o rebre likes, es vol estalviar haver de passar pel moment incòmode d'interactuar amb els altres". El capitalisme ja fa anys que ha transformat l'amor, com han advertit, des de camps com la sociologia i la filosofia, Eva Illouz i Byung-Chul Han. "El sistema capitalista ens ofereix el que volem de la forma més ràpida possible –diu l'escriptora–. Ara lliguem com si consumíssim un producte, i en el futur anirà a més. Podrem arribar a fer match amb avatars. I aquests avatars els podrem tocar".

Durant el seu viatge a París, la Paula coneixerà una especialista en Mary Wollstonecraft que, a més d'explicar-li aspectes poc coneguts de la vida i obra de l'autora –com ara que es va intentar suïcidar per amor en dues ocasions– li descobrirà tot un món subterrani, que creix al marge de l'acadèmia, clama per un retorn a la fisicitat i vol esborrar les categories masculí-femení. "Si volem acabar amb l'opressió d'una part de la societat a l'altra, la que és llegida com a dona, cal destruir aquest binarisme –proposa–. Hem de tendir cap a la fluïdesa de gènere. Penso que les noves generacions se n'estan sortint prou bé". És per això que De nou centaure és una novel·la més utòpica que distòpica. "Soc optimista amb els joves –afirma Katixa Agirre–: són bastant lúcids i estan preparats per millorar el nostre món".