Teoria i pràctica del ben follar

La teoria de jocs estudia, en una decisió, quina és l’elecció òptima d’un individu quan els costos i els beneficis de cada opció no estan prefixats, sinó que depenen de les eleccions d’altres individus. La novel·la d’Arià Paco, últim premi Llibres Anagrama, es podria definir com la plasmació juganera d’aquesta teoria: un experiment filosòfic i literari que és a la vegada el retrat d’una generació i un tractat sobre les relacions entre els individus que la conformen. Un experiment que li ha sortit francament bé, sobretot tenint en compte la dificultat del repte que s’havia plantejat l’escriptor d’Igualada, que ja havia signat una bona novel·la sobre la seva ciutat: Covarda, vella, tan salvatge. Si allà traçava amb encert i vigor la fi de la joventut i de la forma d’amistat que hi va lligada, aquí el que pretén és escriure la Primera Gran Novel·la sobre un concepte tan relliscós i que ha fet supurar tanta tinta com les Noves Masculinitats.

El llibre arrenca amb un pròleg més o menys metaliterari, al final del qual se’ns diu que encara no ha començat la novel·la. És un dir. Una dona adverteix a algú que vol escriure sobre el desig i l’amor: “Ets un tio, i un escriptor ha de pertànyer al seu temps, no pots escriure avui obviant que ets un tio”. La lluita entre l’escriptor i els materials dels quals vol parlar sempre és aferrissada, però quan algú pretén escriure sobre els homes que es volen comportar segons uns paràmetres nous, diferents dels que fins ara havien regit les relacions de poder entre ells i les dones, la lluita és més desigual que mai. L’escriptor tria una arma més aviat clàssica per a la batalla –la pura ficció– i, un cop acabat el pròleg, passa a tercera persona i comença a descriure la vida d’un tal Ernest: del nen encantador passem al despertar sexual de l’adolescent i desemboquem en el jove perdut entre notificacions de Tinder i festes anticonfinament que mira de trobar nous codis de conducta que li permetin navegar per les aigües de sempre: les de l’amor i les del sexe. Amb ell, coneixem dues dones que tenen maneres i normes molt diferents d’estimar, i unes quantes maneres més de follar: atenció a algunes escenes de sexe memorables. I, com ell, passem d’una dona a l’altra, d’una escena a l’altra, lectors seduïts per la intel·ligència i el savoir faire de l’escriptor, que escriu amb una prosa dúctil, amb el punt just de lirisme quan cal aturar-se i amb una efectivitat absoluta quan s’ha d’avançar. Sap fer riure amb les peripècies de l’autor d’un assaig d’èxit sobre les noves masculinitats, i fa pensar sobre els límits de la literatura: “L’enamorament flamant, quin agafador literari té?”

Caminar sense indicacions ni camins traçats

La novel·la desplega tota una educació sentimental i política de la generació dels mems, els whats i tota mena de tics mil·lennials. És una molt bona elaboració literària dels efectes de la pandèmia en els joves: com si la desgràcia que ho va esborrar tot els hagués permès dibuixar un món nou. També conté una descripció un pèl melangiosa de la despolitització dels seguidors de l’esquerra alternativa. I és, sobretot, una celebració del desig sexual com a força motora de la vida, una força que continua impulsant uns homes (i unes dones) que han de caminar sense indicacions ni camins traçats: tot el que intenten fer s’ho han d’inventar i tot el que intenti escriure’n un escriptor nascut el 1993 també s’ho ha d’inventar, ben ajudat per un exèrcit de bones lectures: de Zambra a Ferrater, de Dickinson a Plató, de Sally Rooney a Doris Lessing. La literatura i la filosofia alimenten tant com el menjar o el sexe, i els personatges de Teoria del joc ho saben i ho practiquen en la que és una de les novel·les de l’any.