Aquella arquitectura folklòrica dels 50

A l’Espanya dels anys 50 passaven coses com aquesta: en una urbanització de la Costa Daurada catalana es va voler fer l’experiment de recrear-hi l’arquitectura popular andalusa. Així va néixer aquesta casa, com moltes altres: com a fruit d’una arquitectura més folklòrica que cultural, una transposició en tota regla, una migració arquitectònica que anava de bracet de la migració humana i que responia a la voluntat política d’empeltar dels tòpics d’una cultura tots els dominis territorials.

Ara en aquesta casa d’una urbanització de Cambrils no costa tant de veure-hi els orígens andalusos, després de la reforma que hi han fet els arquitectes de Twobo –Alberto Twose, María Pancorbo i Pablo Twose–. No costa tant, tot i que ja havia patit una reforma i ampliació als anys 80. I no costa perquè aquest estudi d’arquitectura amb seu a Barcelona ha volgut transformar-la i donar-li una nova vida –i una nova estètica–, però mantenint el més interessant de la seva essència: un pati, ara reconsiderat, i la successió d’arcs del seu perímetre exterior.

Recorden els arquitectes de Twobo aquella dita que afirmava que un constructor d’Andalusia en tenia prou amb la mesura del pati per construir-hi una casa al voltant. Doncs ara els arquitectes han recuperat aquell vell pati per fer-lo part de l’interior de la casa, això sí, sense perdre la funció de pati per molt que ja no hi plogui. Amb un gran vidre a la coberta, aquest espai és actualment “un interior amb aroma d’exterior”, segons definició de Pablo Twose. I és que sent en aquest espai reconsiderat no només es té la mesura de la doble alçada de la casa, sinó que aquesta doble alçada es mostra com una successió de façanes a l’interior de l’habitatge: una finestra en un costat, un petit balcó a l’altre. Tant a la planta baixa com a l’alta, aquestes obertures converteixen el pati en un lloc de creuament de mirades, un espai que engrandeix les perspectives, però és també una entrada de llum generosa de la qual es beneficia tota la casa, per molt oberta que és de natural. És més, amb el poc temps que fa que es viu en aquesta casa –la reforma és de l’any passat–, els que l’habiten asseguren que aquest pati interior s’ha demostrat un espai d’utilització no reglada: ens expliquen que hi juguen els nens, que algú s’asseu al graó que marca un rectangle a tot el voltant per esperar o per a un temps mort qualsevol, i que també és un lloc de trobades per conversar o creuar unes frases breus i ràpides.

En una abraçada

També són herència dels seus orígens els arcs que envolten la casa com una abraçada, generant un espai de confortabilitat. Tot i el rebuig inicial, no només als arcs sinó també a altres elements genuïns d’aquella arquitectura folklòrica tan fora de lloc, els arquitectes de Twobo van saber veure-hi i potenciar-hi els avantatges que sens dubte tenien. Fins i tot hi van afegir un nou porxo. El motiu és que aquests espais d’arcades són un lloc magnífic per estar a l’exterior sense patir el sol directe. Són com una franja d’amortiment de tot que fa la casa més fresca i més confortable. Matisa l’entrada de llum, que pica al terra del porxo i es reflecteix dins l’habitatge. A més, com que l’aigua de pluja no toca la fusta de portals i finestres, han pogut posar els marcs per la part de fora. Fins i tot han pogut créixer cap a fora, com és en el cas del banc de fusta que fa la funció de sofà per a la sala alhora que és un ampli mirador.

I, així, a Twobo han sabut trobar els beneficis de rescatar aquella arquitectura popular andalusa i reconvertir-la en un exercici molt més intel·lectual, que dona amplitud i unitat a l’espai, que guanya qualitat de la llum i també dels materials, i sobretot que se simplifica formalment mentre facilita i fa més agradable la vida dels que l’habiten. Una solució per passar d’una arquitectura denostada a una altra digna de ser valorada.