Les arrels del Vell Continent

“Dins un mot, quanta gent que hi viu”, deia el poeta valencià Vicent Andrés Estellés. I és que totes les llengües tenen paraules, que amaguen un munt d’històries. Per als antics trobar l’etimologia d’un mot era descobrir el seu veritable sentit, tot i que en el cas del nom d’alguns dels països del continent europeu el seu origen etimològic no els descriu a la perfecció. Si sentirm “pedra brillant” o “illa del coure” difícilment pensarem en Liechtenstein o Xipre, tot i que és el que signifiquen literalment els seus noms. Descobrir l’origen de la denominació d’un lloc pot resultar sorprenent, però també ajuda a explicar part de la seva història.

Molts dels noms de països moderns del continent europeu s’originen en el nom d’un antic grup de persones que hi van viure. És el cas d’Escòcia, que ve de scoti, el nom en llatí dels gaèlics; o de Grècia, que ve de la paraula llatina Graecia, que per als romans significava literalment “la terra dels grecs”; o de França i Romania, que també provenen del llatí; de Finlàndia; de Turquia, Sèrbia, Suècia i Anglaterra, que deuen el nom als pobles que es van establir a la zona. En el cas de Rússia, Rus era un estat medieval poblat principalment per esclaus orientals adjacent a l’Europa catòlica, i Portugal prové d’un petit poble anomenat Cale (un port d’origen grec proper a l’actual Porto) que va ser capturat pels romans durant la Segona Guerra Púnica. Els romans el van batejar com a Portus Cale o Port de Cale.

Teories per a tots els gustos

Ara bé, aquesta és només una de les moltes teories sobre l’origen del mot Portugal. Igual com passa, per exemple, amb Espanya, Itàlia, Irlanda, Suïssa, Lituània o Ucraïna, aquests mots tenen un origen molt confús. Sol passar que les històries populars més atractives simplement són inventades. En el cas d’Espanya, la teoria més estesa assegura que la paraula Hispania té el seu origen en la denominació que servia a la civilització romana per al conjunt de la península Ibèrica i el seu significat els escriptors llatins el vinculaven a “terra dels conills”. Itàlia alguns lingüistes asseguren que deriva de l’idioma osc i que significa “la terra del bestiar jove”. Irlanda prové d’ Ériu, deessa gaèlica de la terra abundant; Lituània (Lietuva) provindria de Lietus, que en lituà significa “pluja”. La paraula Suïssa prové del terme schwyz, que deriva de l’alemany antic i significa “cremar”, i Ucraïna és una derivació de la paraula kraj o krajina, que en els idiomes eslaus significa “terra” o “frontera”.

També hi ha altres països amb noms que remeten a la geografia que no deixen fer volar tant la imaginació. Un exemple és el nom Polònia, que s’especula que prové de la paraula polaine, que significa “camp obert”, i fa referència a les grans planícies al sud del mar Bàltic i a les ribes del riu Dnièper. O el cas de Moldàvia, que ve del riu que porta el mateix nom i que es va convertir en el centre del Principat de Moldàvia l’any 1359. En el cas de Dinamarca ( Danmark ), la majoria dels experts coincideixen que la traducció més correcta per al prefix dan és “terra plana” i mark es pot traduir com a “bosc” o “frontera”. Estònia en estonià és Eesti, que prové d’ Estia o Eistland, que en danès fa referència a “les terres de l’Est”.

Finalment, altres països tenen noms que són la unió de diverses paraules, com passa amb Kosovo, que uneix paraules sèrbies; Liechtenstein, que prové de la unió de dues paraules alemanyes, o Mònaco, que ve de monoïkos, que en grec és la unió entre “únic” ( monos ) i “casa”.

Infografia en paper a l'ARA Diumenge: