Arribar i moldre: el peatge de les joguines sexuals
Ara que a cada casa hi ha algun calaix que allotja un vibrador, un succionador o ambdós, el llegat dels metges victorians és més present que mai. L’hem sentit, llegit i vist a premsa escrita, televisió, cinema, podcasts i fins i tot al teatre a L’habitació del costat de Sarah Ruhl. La història dels facultatius que induïen orgasmes a les dames de classe alta per curar la histèria és tan captivadora que no ens cansa mai, ni tan sols quan la seva creadora, la científica Rachel Maines, ha repetit en nombroses ocasions que el tema del vibrador terapèutic només va ser una hipòtesi.
No deixa de ser curiós, però, que havent cregut que la història era inqüestionable, les dones haguem trigat tant de temps a incorporar la tecnologia a les nostres pràctiques onanistes. Si era sanador... calia esperar tant? Les joguines per a adultes han obert la caixa dels trons. Sí; els ginys ens han permès parlar de masturbació sense ruboritzar-nos ni haver d’anar a confessar. En altres paraules: la indústria ha legitimat allò que la història havia censurat. Fins aquí tot correcte, però la celeritat en l'obtenció del plaer ens pot cobrar peatge.
Els casos de dones amb dificultats per arribar a l’orgasme mitjançant estímuls “humans”, siguin d’aplicació autònoma o no, són ja un clàssic a les nostres consultes. La tecnologia pot ser un complement perfecte, però si reduïm les pràctiques a la cultura de l’arribar i moldre, la sexualitat perd gran part del seu ventall de colors.
