Una mala tendència a la indeterminació
En el bon estil hi intervenen sabers intuïtius, lligats a la sensibilitat, que cap gramàtica ni llibre d’estil recullen. Però de vegades no és tant que la norma no es pugui formular com que ningú s’entreté a explicitar-la. És el cas d’una correcció que ara cal fer sovint: fer determinat el que era indeterminat. Quan llegeixo frases com “El festival va tancar ahir amb una participació d’unes 20.000 persones” o “¿Pot ser un inici d’un canvi d’aliances?”, hi percebo una dissonància que només resolc canviant una per la davant de participació i un per l’ davant de inici. L’aparició d’aquests sintagmes ultraindeterminats s’explica per unes presses que no deixen fer una lectura tranquil·la i objectiva del que s’ha escrit. Solen ser errors de cohesió textual en què el que s’escriu després demana canvis en el que s’ha escrit abans. La norma aquí és bastant simple: com més complementem un nom més insostenible és mantenir la seva indeterminació. Seria bo “Pot ser un inici de canvi” o “Tanca amb una participació rècord”, però quan el complement que ve al darrere conté, al seu torn, articles indeterminats, l’indeterminat inicial comença a grinyolar. I és per aquest motiu que escrivim “un inici de canvi” però “l’inici d’un canvi”.
Aquesta mala tendència a la indeterminació també afecta els pronoms febles. La falta de cohesió, llavors, deriva de no tenir present d’on veníem i no pas on anem. Fixem-nos en la frase “Llegim premsa rosa perquè ho percebem com un univers a banda”. El redactor ha optat per un pronom ho que només seria correcte si el que percebem fos “llegir premsa rosa”. I no: el que percebem és “la premsa rosa”. I per més que l’antecedent, “premsa rosa”, sigui indeterminat, la màgia de la sintaxi fa que passi a ser determinat el segon cop que el trobem: ja no ens és desconegut, ja el coneixem, com quan diem “He trobat un llibre i l’he comprat” o “He vist un amic i l’he saludat”. Calia escriure, doncs, “Llegim premsa rosa perquè la percebem com un univers a banda”.
