Un artista sempre ha d’aspirar a la immortalitat
El pintor Francis Bacon, d’excepcional traç espasmòdic, va dedicar uns quadres a Vincent van Gogh. Ja en el primer, l’orat pintor neerlandès és retratat amb un estil d’untuosa vaporositat fantasmagòrica, d’inquietant difuminació tenebrosa: gairebé sols es poden reconèixer un capell de palla i les anses d’una motxilla on s’intueixen els estris de l’ofici. Dins d’un rostre embullat, de pinzellades furibundes, uns ulls resplendents badats a l’etern. Com més composicions pinta Bacon més desapareix Van Gogh, que acaba esdevenint una ombra enquimerada entre fulgurants colors malaltissos: un subjecte en deliri artístic, un assassí dels fonaments de la societat, com va deixar escrit Antonin Artaud. En aquesta manera de relacionar-se amb l’art aliè i, tanmateix, admirat he pensat tot llegint el darrer recull de contes de Pere Joan Martorell, L’art o la vida, publicat a la ja clàssica col·lecció Aliorna de Lleonard Muntaner, Editor.
No és el primer cop que el conegut poeta, narrador i crític literari de Lloseta, psicòleg de formació i amant de la filosofia, ofereix un volum de relats: anteriors són Art de trobar veritat i Vides errants. Al meu entendre, L’art o la vida toca els mateixos temes, un existencialisme cruent i una reflexió al voltant de l’art, i així esdevé el final d’una trilogia de narrativa breu consagrada a investigar els fonaments de la creació i a mostrar, amb un esperit que rau entre la mitificació i el gust pel malditisme, éssers humans excepcionals en les seves grandeses creatives i en les seves misèries quotidianes. En aquesta darrera obra en concret, final d’etapa, Pere Joan Martorell ens torna a proporcionar un estil emfàtic, profundament metafòric i igual de col·lapsat que Bacon per descriure el seu Van Gogh esverat amb Gaughin. Els contes estan escrits amb una voluntat de condensació, síntesi i densitat significativa: són vides comprimides a partir d’instants decisius, com ho dirien Miquel Bezares o Toni Catany, que acompanya el volum amb una fotografia seva com a coberta.
Influenciat alhora pels models poètics d’Andreu Vidal i per les alenades èpiques de Baltasar Porcel, Martorell sent gust pels adjectius messiànics, pels substantius abstractes, pels moments d’impacte estètic i per les atmosferes carregades de fulgors. A la recerca de diferents possibilitats textuals, fa servir epístoles, entrevistes, fluxos de consciència, confessions o informes clínics per indagar en les ombres de l’adolorida Frida Kahlo, l’apassionada Patti Smith, la dissipada Djuna Barnes, l’esbojarrat Salvador Dalí o el ja esmentat, i torturat, Vincent van Gogh. L’art o la vida és un bell i tremend homenatge a portentoses figures creadores des dels seus vessants més abominables: monstres a la recerca d’una immortalitat que els redimeixi.