Remedios Zafra: “En l’assaig, sembla que el que has escrit no porti cos”

És científica i treballa al CSIC, fa crítica de la cultura, les idees són la seva especialitat, guanya premis d’assaig... Però potser té sentit presentar Remedios Zafra com el que també és, com allò que percep un nen petit quan reclama atenció estirant-nos del pantaló: darrere de la tela, de les capes, hi ha una persona amb un cos... fràgil com tots els cossos. Frágiles és el seu últim llibre, publicat per Anagrama. És una reflexió sobre els temes que Zafra ha convertit en la seva especialitat: la vampirització de la feina creativa, la mentida de l’autoexplotació voluntària, la frustració constant de les expectatives, l’ansietat, la por a ser rebutjat per rebutjar, la bombolla de la il·lusió d’una feina i una vida millors, la violència soterrada i acceptada de pràctiques com el pagament amb visibilitat...

A l’engròs i al detall tots aquests temes tornen a estar representats a les pàgines de Frágiles com a resposta a una lectora (representarà a moltes i molts lectors però tindrà nom i cognoms) que es va veure interpel·lada per aquesta mena de reflexions i que va fer la passa de dir-li-ho. Zafra es va sentir alhora interpel·lada i d’aquella mobilització de sentiments va néixer una resposta lenta que va agafar forma a base de cartes, cartes de resposta, fins que va donar llum a aquest llibre.

Potser ha estat pel format, tan proper, tan procliu a les confidències i a la confessió, la raó que va obrir camí a una altra lectura: Frágiles amaga un secret, un introllibre personal on l’autora mateixa, seguint el fil de les reflexions, repassa les seves fragilitats i on el relat del seu cos malalt amb tots els seus ets i uts pren el pols de la narració. Aleshores, ¿això és un assaig o què diantre és? Els que no ho tinguin clar poden començar pel principi, anar a Montaigne, on les vibrants reflexions que suposadament van originar el gènere assagístic es conjuguen de manera molt natural i tranquil·la amb els dies dolents en què el filòsof patia de pedra, els còlics nefrítics. Una llàstima (una glòria) que les reflexions no caiguin del cel i hagin de travessar un cos i les seves penúries: si han de passar pel peatge de la corporeïtat, s’ha de saber. Remedios Zafra se’n fa càrrec. Més enllà que ho sapiguem, intenta que no ho oblidem ni ho obviem, de manera que sí, Remedios Zafra, escriptora i científica titular de l’Institut de Filosofia del CSIC, té un cos i el narra perquè també hi passen les seves reflexions.

¿La inclusió de les seves vivències personals, l’autonarració, estava prevista des del principi o va anar incloent-se a poc a poc així que es desenvolupaven els esdeveniments?

— Frágiles neix com una carta a la periodista que em va interpel·lar després de llegir El entusiasmo, el jo de Remedios Zafra com a posició hi és des del principi del llibre, però al començament és més un subjecte d’escriptura que vol acompanyar aquell dolor que aquella dona va compartir amb mi i d’altres de semblants que en forma de correus electrònics i converses m’han arribat en aquests anys. Inevitablement, en l’acompanyament quan les persones es desprenen de les màscares socials i es mostren en la seva vulnerabilitat, quan s’acosten als estrats íntims, no pots fer res més que respondre de la mateixa manera. Si el que t’ofereix algú és alguna cosa sincera que mostra la seva ferida, ¿com pots no tornar aquella generositat amb el mateix gest? ¿Com pots no atorgar aquell poder de compartir les nostres fragilitats per saber on agafar-nos quan descobrim que sols no podem fer-ho?

El confinament va ser un precipici en aquest sentit, ja que, quan vaig recuperar la concentració i vaig deixar enrere la vida nòmada, l’autonarració va explotar especialment en la consciència de materialitat i fragilitat dels cossos que emmalaltien i morien a prop, i de les limitacions del propi cos. És en aquell moment que també neix el títol d’aquest llibre.

¿Quina reflexió o quin punt de vista que no coneixia i no imaginava li ha aportat la pèrdua gradual de capacitats al seu marc teòric? ¿L’ha transformat d’alguna manera?

— Perdre visió i consecutivament perdre oïda, sabent que és un declivi que el pas del temps empitjorarà, m’ha transformat de diferents maneres. La més concreta és que en la meva nova feina he perdut la socialització de la docència i puc concentrar-me més en l’escriptura i la investigació (paradoxalment habito més en les pantalles que m’amplien el món i que també en excés fan mal als meus ulls). Conceptualment, hi ha una mutació interna que travessa Frágiles i deixa petjada en la demanda de profunditat i lentitud com a reclamació. Per a mi és un exercici especular amb el qual he experimentat i reflexionat quan els sentits volen però no poden enfocar ni arribar al sentit. En el meu cas hi ha una impossibilitat material, però en el que li passa a la societat hi ha una inèrcia a passar superficialment per les coses, com el conill d’Alícia, que abraça molt però poc, vull dir, superficialment.

També l’ha transformat traient la fragilitat del cos del pla de l’escriptura, la pèrdua del so de l’aigua i dels ocells, la pèrdua del so del timbre i del despertador, d’algunes paraules obstinades, la pèrdua de definició del rostre dels interlocutors... Aquelles limitacions que reiterades esdevenen inseguretat i por a l’exterior quan els malentesos i enuigs augmenten, perquè el món aboca a sobre teu les mateixes expectatives... Tota aquesta crosta de quotidianitat privada sol ser suprimida dels llibres que es fan dir reflexius, però en aquest cas emergeix i va creixent perquè busca convertir-se també en argument.

Hi ha diversos moments al llibre on es parla de la necessitat de recuperar l’esperança en el futur, no ja com un acte de fe, sinó com a reivindicació política. Ni la millora laboral ni la millora dels cossos malalts pot produir-se només des de la solitud. I si bé el temps agreuja les malalties degeneratives i clarament ens fa envellir, la ciència i el treball col·lectiu han sigut capaços d’assolir grans avenços mèdics i tecnològics, i també poden fer-ho en l’àmbit social i de condicions laborals. És aquesta fortalesa social la que ens permet tenir esperança. La fragilitat compartida deixa de ser un assumpte personal per fer-se compartida i social i mobilitzar canvis que suposin avenços per a tothom.

El viatge a la recerca de l’esperança que proposa el llibre surt d’un concepte d’autoexplotació personal i malestar general. Passa per la construcció de vincles o xarxes que vostè ajuda a teixir (en aquest cas a través de cartes, la posada en comunicació amb diversos éssers o casos...). I després, ¿quin és el pas següent en direcció a l’esperança?

— L’analogia entre la fragilitat del cos i la precarietat laboral agafen l’exemple del feminisme com a reivindicació política que neix de la intimitat opressiva compartida i feta pública. La posada en comunicació pretén provocar un efecte mirall per a la multitud de solos connectats, un efecte contagi en allò que ens pertorba i no diem perquè pensem que va implícit en la vida que hem triat, però aconseguir la complicitat dels altres i ells la nostra (aquell contagi) converteix un malestar en una reivindicació col·lectiva. Estem malament, aquesta inèrcia laboral i vital ens provoca ansietat i ens fa mal i, ¿a qui beneficia?

Regular les formes de teletreball, afavorir el temps propi, fer front a les inèrcies productives que prioritzen una manera de fer basada en els números, reforçar l’aliança ciutadana perquè la fragilitat (en tots els seus graus) no exclogui de la vida digna els que estan malalts, ansiosos o bloquejats, és un pas que importa...

Del “tot anirà bé” que es podia llegir als arcs de Sant Martí de les finestres... ¿al campi qui pugui? O, si no, posi una altra expressió que pugui definir com creu que s’està tancant el cicle pandèmic.

— Quan ens sentim vulnerables busquem la col·lectivitat, ens necessitem. L’individualisme no humanista que predomina ara està alimentat pel capitalisme i dona servei a un sistema on la maquinària sempre està en marxa. El campi qui pugui o que tothom vagi a la seva es reforça amb aquest individualisme que estava (continua) normalitzant-se en la nostra cultura. I pot ser que aquella cadena de frases a les quals apuntes s’estigui produint, però així que les persones hagin reflexionat sobre això veuran que el “campi qui pugui” acabarà ofegant-nos a tots si no cuidem el patrimoni públic de la sanitat, l’educació, la investigació i els serveis socials. I és evident que aquí hi ha diferents graus de responsabilitat segons els graus de poder i influència de cadascú.

Un dels dilemes laborals del nostre temps sembla ser haver d’optar entre una feina que t’apassioni i intentar sobreviure o una per pagar factures i que, en el millor dels casos, deixi temps lliure. O, com vostè escriu, “feines que donen vida i feines que donen diners”. ¿Què li diria a aquells que creuen que aquests extrems són irreconciliables, a aquells que ho han experimentat?

— Tothom ha experimentat aquesta sensació en algun moment i amb diferent ansietat. No tothom té vocació per la seva feina, però sí que tothom té necessitat de gaudir de temps propi i és cap a aquesta llibertat derivada del temps propi utilitzat en el que ens apassiona o en el que ens ve de gust que ens orientem. Les feines que donen diners, fins i tot quan agraden, són imposicions. Encara més quan aquell “agradar” és fet servir per demanar hores extres o per autoexplotar-se sense horaris i no queda clar si per un sou més alt. Diria que fins i tot és pitjor aquesta situació en què els subjectes perden el gran tresor que és el temps propi. A mi em sembla greu que es prodiguin feines creatives i intel·lectuals precaritzades que exigeixen qualificació i formació prèvia i que acaben per abandonar-se perquè és més rendible una feina no vocacional que ofereix els mateixos diners però ens permet tenir més control sobre el nostre temps.

Reivindica una creativitat que no ho és perquè diu ser-ho, sinó perquè ha sigut domesticada: “és el que molts esperem de llocs amb autonomia intel·lectual com l’art i on m’aventuro a incloure el pensament filosòfic més lliure”. ¿Quins noms, quines persones, li venen al cap que puguin encarnar-lo?

— Tots els pensadors i creadors que no s’han deixat domesticar en la seva feina en serien un exemple. Encara que podria matisar que fins i tot entre ells s’ha de diferenciar que ningú no és lliure tota l’estona i que la docilitat a la qual ens empenyen els contextos així que generen conflicte i també consciència ens permet atorgar més valor al que volem i ens és difícil de fer. Penso, per exemple, en Kafka, en les feines que el domesticaven i en el temps d’escriptura en què la seva creativitat es desfogava lliurement.

Fa un paral·lelisme molt interessant entre el bon treballador de l’actualitat complaent, submís, neutralitzat políticament, i la bona dona de fa unes dècades, amb les mateixes característiques. La dona va trobar la seva reivindicació i el seu moviment. ¿Què ha de passar perquè el bon treballador trobi els seus?

— Aquest paral·lelisme em sembla interessant no només per ajudar-nos a establir analogies en la diagnosi de l’actual context laboral, sinó per agafar idees de les solucions que el feminisme ha anat desenvolupant per acabar amb aquell model de “bona dona” que tant fa recordar “l’àngel de la llar”, tan submís i complaent que sempre anteposa la resta a ella mateixa.

La proposta que suggereixo a Frágiles és fer servir les estratègies feministes que van començar des de la intimitat, animant les dones a parlar entre elles, creant grups d’escolta i conversa per compartir el que no solien verbalitzar i les oprimia, llegint-nos, parlant-nos i creant contagi d’aquest malestar que s’escampa i així que afecta moltes persones és polític. Però crec que no és només una qüestió reivindicativa col·lectiva, sinó també pedagògica. Els humans del segle XXI hem d’aprendre a viure i treballar amb la tecnologia i no subordinats a ella i als poders que en treuen més rendiment.

En aquesta idea meravellosa suggerida de fer un currículum a la inversa, basat en negatives que han marcat la biografia en lloc dels èxits habituals, ¿quines serien les seves?

— Les negatives que he rebut gairebé sempre han multiplicat els èxits. En recordo algunes que comparteixo aquí: 1 ) No em van admetre en una titulació de lletres perquè venia d’un batxillerat de ciències. 2) Abans de guanyar el premi que hi ha al meu currículum el vaig perdre una, dues o més vegades. 3) M’han rebutjat en més de quatre oposicions. 4) De totes les beques que he sol·licitat, només n’he aconseguit una de cada cinc que he preparat. 5) En la majoria de les feines relacionades amb internet per a les quals vaig fer una entrevista entre 1999 i 2001 em van dir que no m’ajustava al perfil. 6) Quan vaig intentar seguir a la universitat, però canviant de ciutat, sempre m’han contestat que a Espanya no és possible permutar o sol·licitar el trasllat, que has d’opositar i, per tant, competir amb els que fa temps que esperen l’oportunitat en aquella altra universitat. 7) Davant la meva petició a la seguretat social perquè es fes càrrec del cost de la meva operació de forat macular van considerar que no perquè no era una situació de “vida o mort” (entre d’altres).

Parla amb passió dels llibres que l’han salvada, i no metafòricament. Afirma que ha sobreviscut a la malaltia i al dol a còpia de llibre. ¿Quins títols recorda que l’hagin acompanyada?

— De petita rellegia amb passió El príncep feliç, d’Oscar Wilde, quan estava malalta, però m’agradava gairebé tot el que tingués text i imatge i sempre hi havia una pila de llibres, encara que més de tebeos, a la vora el llit i dins del llit. Més tard, m’han acompanyat, i sovint salvat, la poesia de José Hierro, la de Gloria Fuertes. Títols com Tres guinees, de Virginia Woolf; La càmera lúcida, de Roland Barthes; Cartes a Milena, de ja mencionat Kafka; La condició obrera, de Simone Weil... I últimament, poemaris inèdits de joves poetes que generosament arriben a la meva bústia...

A les últimes pàgines reivindica la solidaritat, l’amabilitat. La seva exclusió o escarni és el resultat d’un poder que només s’entén com a forma de dominació i que fa impossible l’horitzontalitat i el consens. ¿Què li va semblar l’odi desfermat arran de la foto de l’abraçada entre la voluntària de la Creu Roja i el senegalès a qui va assistir en un dels últims episodis de crisi fronterera i migratòria amb Ceuta?

— Aquesta imatge reflectiria el que jo més maldestrament he volgut explicar amb paraules. La lent que converteix en conflicte i odi aquella abraçada és una lent patriarcal, bèl·lica i dominant que entén el món a partir de la confrontació i la llei del més fort; és la lent d’aquells que han tingut privilegis i s’alteren quan els qüestionem. L’abraçada de la voluntària és un símbol d’una altra manera de fer cultura, i de ser humans, d’un altre model de poder que no pot simplificar-se amb un obrim les portes, sinó que busca fer front als problemes d’una altra manera.

Finalment hi ha un paràgraf en què la seva interlocutora li explica els penosos detalls sobre entrevistar o redactar sense temps. M’esfereix una frase: “preguntar sobre el que ja s’ha preguntat”, de manera que l’última pregunta és una invitació a fer que vostè respongui a allò no preguntat. ¿Què li agradaria que li haguessin preguntat i no li han preguntat? I una invitació a respondre-ho.

— Doncs agraeixo l’oportunitat de poder compartir una qüestió que sovint em plantejo: ¿per què no solen preguntar-me pels meus llibres com a narració o literatura?

És una cosa que envejo als escriptors de ficció que parlen dels seus processos creatius, dels seus personatges, de la seva veu com a escriptors, de les seves narracions com a alguna cosa necessàriament sostinguda en un bastiment formal, en un artefacte escrit carregat d’amagatalls simbòlics i inventats. En l’assaig, sembla que el que has escrit no porti cos, que és només la idea, el contingut el que es posa damunt la taula.

Tinc curiositat, a més, per aquella sensació que pressuposo en els escriptors de ficció, que poden parlar del que han escrit amb la seguretat que ofereix el que has imaginat, que així que és invenció pròpia no pot qüestionar-se de la mateixa manera, o l’expressivitat poètica que neix de la intimitat i, t’agradi o no, és irrebatible. En l’assaig, l’escriptura està al servei de fer pensatiu un assumpte real, habitualment sincrònic i materialitzat en les vides de les persones. Però en la complexitat que això suposa veig (i és d’on neix la cita a la qual fa referència) que per a qui entrevista amb molt poc temps no sempre predomina un interès derivat del que s’ha llegit (que en l’assaig sol pressuposar-se incòmode), sinó un interès il·luminat més aviat per determinades “paraules clau” amb les quals en algun titular, o a la contraportada, es resumeix l’assaig i això pot simplificar i estereotipar un treball, com si un assaig no s’hagués de llegir com un llibre perquè n’hi ha prou de saber quines són les idees més importants. D’aquí que m’emocioni i m’agradi que algú em pregunti després d’haver-se aturat en aquells amagatalls de la lectura (com ha passat en aquest cas) i em pregunti què preguntaria jo, o pel so de l’aigua i què implica per al pensament canviar com a cos. Entre altres coses, perquè trobo la complicitat de qui sent que, sense deixar de ser assaig, el llibre és, a més, un relat.