Auður Ava Ólafsdóttir: "Com és que moltes llevadores són solteres i no tenen fills?"

BarcelonaA La veritat sobre la llum, última novel·la d'Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958), una llevadora de mitjana edat fa balanç de la seva vida a partir dels records que conserva de la seva tia àvia, morta fa relativament poc, als 93 anys, amb qui comparteix la professió. Les reflexions sobre l'acte de néixer es combinen amb comentaris sobre el món animal, el sentit d'escriure i el dia a dia –petit i alhora admirable– de la protagonista. Mentrestant, un huracà s'acosta cap a l'illa, disposat a sotraguejar la nit de Nadal de milers d'islandesos.

Gràcies a novel·les com Rosa candida (2007), La excepción (2012) i La escritora (2018), Ólafsdóttir s'ha convertit en una de les novel·listes més singulars –també més traduïdes– d'una literatura que ha donat clàssics com el premi Nobel Halldór Laxness i autors contemporanis com Einar Már Guðmundsson, Yrsa Sigurðardóttir i Jón Kalman Stefánsson.

Havia de venir a Barcelona a presentar aquesta novel·la, però no ha pogut ser. Què li ha passat?

— La setmana passada vaig caure i em vaig trencar dues costelles. Vaig anar a l'hospital perquè em costava respirar i em van desaconsellar que viatgés. He plorat molt, aquests dies, a causa del dolor i de no poder ser a Barcelona. Em fa una gran il·lusió que un llibre meu es pugui llegir en català. Era un somni secret que s'ha acabat fent realitat.

Un somni. Com és?

— Les llengües m'obsessionen des que, als sis anys, vaig descobrir que vivia en una illa i que la llengua que parlava no l'entenia ningú fora del país. Vaig dedicar moltes hores a pensar què volia dir escriure en una llengua minoritària i marginal. En paral·lel, vaig estudiar danès, anglès, francès i italià. A finals dels 80, mentre estudiava història de l'art a París, vaig passar uns dies a Catalunya. Portava un petit diccionari de català per intentar fer-me entendre, però la gent no tenia paciència. Des de llavors aprecio la cultura catalana. És un privilegi haver estat traduïda.

La veritat sobre la llum es va publicar a Islàndia el 2020. Quin va ser el seu origen?

— Hi vaig començar a pensar quan en una enquesta els islandesos van escollir llevadora com la paraula islandesa més bonica. Ljósmóðir és un mot compost, integrat per ljós (llum) i móðir (mare). Per a nosaltres una llevadora és, literalment, una mare de llum. Ajudar a donar a llum una criatura és il·luminar el món. Vaig decidir que escriuria un llibre sobre la llum...

La protagonista només podia ser una llevadora.

— Exacte! Com a llevadora, és una especialista en la llum, però també li agrada reflexionar sobre la conducta humana i comparar-la amb la dels animals.

Llegint la novel·la els humans hi sortim perdent.

— El teló de fons de La veritat sobre la llum és el mal que els humans hem fet a la Terra. Els animals m'han interessat sempre. Durant molt de temps vaig ser l'única autora islandesa que escrivia sobre balenes. Ara, per sort, això ha canviat: hi ha joves autors que s'hi interessen. A la novel·la, la narradora recorda la seva tia àvia, que també havia estat llevadora, i ella havia escrit molt sobre ecologia i canvi climàtic a la dècada dels 70, quan ningú parlava de tot allò. És com una mena de precursora.

Hi ha un efecte mirall entre la jove llevadora i la seva tia àvia.

— Volia escriure el dia a dia d'una dona que no té parella ni descendència, igual que la seva tia àvia. Com és que moltes llevadores són solteres i no tenen fills? És una de les preguntes que em feia mentre escrivia. També em cridava l'atenció que és una feina que fan dones d'una mateixa família. Es transmet d'una generació a la següent.

Quina consideració social tenen les llevadores, a Islàndia?

— Potser no reben un salari tan alt com mereixerien, però són molt estimades. Ajudar a néixer algú és fonamental. Si mirem cap enrere, les llevadores van salvar moltes vides, perquè les criatures neixen al llarg de tot l'any, i en un país on el clima pot ser tan advers, a vegades feien grans heroïcitats. He llegit moltes històries de llevadores. Per exemple, n'hi havia que, prenyades de vuit mesos, podien anar remant fins a una granja aïllada on una dona havia trencat aigües. I no només aconseguien que el seu fill visqués, sinó que acabaven donant a llum elles mateixes, a causa del gran esforç que havien fet.

A la novel·la s'acosta una tempesta que pot ser terrible.

— A Islàndia el canvi climàtic es fa evident. Ara podem tenir 16 graus al desembre i que nevi al mes de maig. Podem veure com reculen les glaceres, any rere any.

I tot això és responsabilitat nostra, dels humans. Curiosament som "l'animal més fràgil", segons llegim.

— Som tan fràgils que no podem sobreviure despullats. Però tenim un cervell cinc vegades més gran del que ens pertocaria per la mida del nostre cos. Això ens permet trobar solucions de tota mena. No podem volar, però hem inventat els avions. Hem creat empreses molt poderoses, però també la lluita contra el poder. Si ens ho proposem, som capaços de salvar el planeta.

En la batalla entre la llum i la foscor, vostè aposta per la llum.

— El llibre és una oda a la llum que passa durant l'època més fosca de l'any. A Islàndia, el dia més curt és el 21 de desembre. A partir de llavors guanyem dos minuts de sol al dia. A la novel·la tot s'encamina cap a Nadal, una festa cristiana, però també pagana, que celebra el retorn de la llum.