"Aurora Bertrana era una frescor de dona, amb idees molt modernes"

BarcelonaAurora Bertrana (1892-1974) va aterrar a l'illa de Tahití una mica per casualitat el 1926. El seu marit, Denys Choffat, havia d'instal·lar una nova central elèctrica a Papeete, i ella va aprofitar l'ocasió per veure món. De seguida va quedar fascinada pel contrast cultural entre la Polinèsia francesa i els països d'Occident. Com recordaria anys després a les seves Memòries, per als polinesis el piano era "la caixa de l'home blanc que sona"; l'ocell, "l'animal que camina per l'aire"; el gall, "la gallina home", i el telèfon, "el filferro que parla". Des que el 1930 va reunir a Paradisos oceànics les cròniques que havia anat escrivint a Tahití, complementades quatre anys més tard amb el volum de relats Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), l'escriptora gironina va fer-se un lloc en la literatura catalana i va guanyar una certa popularitat en el sector progressista.

Sense saber-ho, però, va convertir-se en la víctima del seu propi èxit: arran d'aquelles primeres publicacions, Bertrana va veure's condemnada a ser vista sempre més com una escriptora de viatges, que retratava països llunyans amb una prosa vívida i sensorial. La resta de la seva obra, que abraça pràcticament tots els gèneres literaris, ha quedat eclipsada i, en alguns casos, fins i tot inèdita. "Les etiquetes fan mal –diu la filòloga i escriptora Adriana Bàrcia–. A Bertrana li va quedar per sempre la cosa polinèsia i, anys després, algunes revistes satíriques com El Be Negre o Clarisme encara se'n fotien del seu estil exòtic". Per trencar aquesta imatge simplista, Bàrcia ha comissariat l'exposició Aurora Bertrana, polièdrica, que es pot visitar fins al 29 de setembre a l'entrada del Palau Robert de Barcelona.

"És una autora amb tantes cares que cadascú pot entrar-hi per una porta diferent", assegura la comissària, que juntament amb Catalina Bonnín i Neus Real és una de les màximes especialistes en l'obra de Bertrana. L'exposició, doncs, recull les diferents facetes de l'autora, que a part de conrear la literatura també es va dedicar a la música, el periodisme i l'activisme polític. "Tenim la nena exploradora que jugava a la casa familiar de Santa Eugènia, la jove estudiant de violoncel que va marxar primer a Barcelona i després a Ginebra per aprendre el mètode musical d'Émile Jaques-Dalcroze, la noia cosmopolita que va fundar la primera banda de jazz femenina i feia bolos en hotels dels Alps, la reportera que va retratar la situació de les dones al Marroc, la intel·lectual republicana compromesa amb la llengua i la cultura, la dona que va patir un exili dur entre França i Suïssa i la senyora que va passar els últims anys de vida en una masia del Berguedà escrivint les memòries", explica Bàrcia. Malgrat que l'Any Bertrana (2017) va popularitzar l'obra de la gironina, la comissària creu que "encara hi ha gent que no la coneix". "Mercè Rodoreda, Víctor Català i Montserrat Roig són arbres que han tapat tot un bosc", afegeix Bàrcia, que ressalta que "la culpa no és d'elles, sinó d'un cànon masculinitzat en què durant molts anys es cobria la quota femenina amb tres noms".

"Bertrana volia impulsar una universitat obrera femenina"

"Era una frescor de dona, amb idees molt modernes –explica Bàrcia–. Als anys 30 parlava obertament de temes tabú com l'amor lliure, el divorci i la regularització de la prostitució. El 1933 es va presentar per Esquerra Republicana a les eleccions a les Corts perquè volia impulsar una universitat obrera femenina. I el 1937, quan ja havia esclatat la Guerra Civil, va engegar amb Maria Carme Nicolau una col·lecció popular de llibres pensada perquè les dones tinguessin a l'abast llibres de butxaca però amb qualitat literària".

Tot i que l'exposició està pensada per donar a conèixer Bertrana a qui no n'hagi sentit a parlar, Bàrcia hi ha incorporat detalls generalment poc coneguts que poden interessar també als més iniciats, com ara edicions originals i cartes que intercanviava amb Pau Casals, Pompeu Fabra, Salvador Espriu, Caterina Albert, Lluís Nicolau d'Olwer i altres contemporanis. I també la fotografia d'una fitxa policíaca en què l'acusen de francmaçoneria. "Com que era una dona i viatjava sola pertot arreu, es pensaven que era maçona –diu Bàrcia–. Els policies creien que Choffat, el cognom que ella havia adoptat en casar-se amb el seu marit, era el nom secret que feia servir per camuflar-se".

L'exposició desmitifica una visió potser idíl·lica de les aventures de Bertrana. És veritat que tenia un tarannà excepcionalment intrèpid i, de fet, el seu entorn més proper la coneixia afectuosament com la Imprudència Bertrana, fent una picada d'ullet al seu pare, l'escriptor Prudenci Bertrana. Rere aquests viatges, però, sovint s'amagaven penúries econòmiques greus i, sobretot, el desemparament que va patir quan el seu marit va abandonar-la. "Quan va esclatar la Guerra Civil, va exiliar-se a casa de la sogra, a Suïssa –diu Bàrcia–. Era una família d'origen aristocràtic i, com que la creien comunista, van tractar-la bastant malament. Va marxar a viure en unes golfes, va emmalaltir, va passar fred i gana... Va haver de buscar-se la vida pel seu compte, refiant-se molt de la xarxa d'exiliats".

Amb el marit ja no es van veure més. Només van retrobar-se breument poc abans que ella morís. "A les seves novel·les totes les històries d'amor són fracassos, perquè estan basades en la seva vida", afegeix Bàrcia, que explica que a Ginebra l'autora "va enamorar-se perdudament d'un home homosexual". Aquest desengany queda reflectit en la novel·la Cendres, que no va aconseguir publicar en vida, malgrat acompanyar-la d'un pròleg d'Espriu, perquè en aquella època es considerava massa immoral.