Estel Solé: "Soc una mare divorciada i la meva família ha mudat de pell"

BarcelonaFa uns mesos que soc un avió que travessa una zona de turbulències. El cinturó de seguretat ja no garanteix cap estabilitat i a estones em manca l’aire malgrat que algú em va col·locar la màscara d’oxigen quan van començar els sotracs.

La fotografia de la família de quatre que va començar-se a dibuixar ara fa vuit anys, amb el naixement del meu primer fill, ha pres una nova forma. Podria dir que el retrat familiar s’ha esguerrat, perquè a ulls del món tal vegada és així, però em resisteixo a expressar-ho en aquests termes. El nom, a vegades, sí que fa la cosa, així que el que dic és: ara soc una mare divorciada i la meva família ha mudat de pell, s’ha reinventat.

De la mateixa manera que ningú et prepara per ser mare, tampoc ningú et prepara per a un divorci. Quan et divorcies, el primer que penses és: què passarà amb les nostres criatures? Com els ho direm? Com s’ho prendran? La tristesa és un pantà enllotat que se t’empassa. Procures aferrar-te a la consigna positiva que defensa que allargar un matrimoni només per no desdibuixar la família i per fer feliços als fills és un error.

Et convences que malgrat que faci por, malgrat que sentis que l’avió comença a trontollar, ja no pots fer camí enrere, i menys per no fer-los patir. Tot vola pels aires: l’amor, la seguretat, la logística familiar, la fortalesa, la il·lusió, la llar... I tot d’una, eixordat per l’explosió d’una bomba, et trobes al mig de les runes de la teva pròpia vida tal com la coneixies feia 24 hores. Empolsegada, amb la metralla perforant-te ànima i carn, proves de reconstruir-te recollint les peces de la teva identitat d'entre els vestigis del que era la teva família.

Estàs devastada, voldries hivernar durant set anys, necessitaries demanar vacances per reorganitzar el caos i ser la mare forta i estoica que sempre has lluitat per ser, però no pots ser mare, perquè no et sents ni persona. I allà, al fons de l’enderroc, els ulls càndids i amorosos de les teves criatures et reclamen. Falseges una seguretat que els faci entendre que tot va bé, que no han de patir per res, perquè tu seràs allà per continuar donant-los tot l’amor del món, mentre per dins et demanes com recoi t’ho faràs per tirar endavant. La culpa que t’acompanya des del dia que vas parir al primer fill es fa grossa com el monstre del pitjor malson de les teves criatures.

Avui la mare està trista

Amb el suport d’amics i amigues, vas tirant endavant i penses en totes les dones que ja han passat per aquesta situació i de la seva força en fas un estendard. Hi ha dies que dones permís a les criatures per mirar la tele, saltant-te tots els teus preceptes educatius, només per tenir cinc minuts per tancar-te a plorar d’amagat a l’habitació. Com es cuida bé i s’educa bé els fills quan no tens esma ni de cuidar-te a tu mateixa? Aprens a combatre el dolor de no veure’ls durant massa dies, aprens a fer torniquets emocionals per no desmuntar-te davant d’ells, però alhora et permets ser vulnerable i els dius "Avui la mare està trista".

Et fan perdre els nervis, sí, però també et demostren que són els teus aliats, que s’han tornat més responsables i empàtics. Et promets que no els malcriaràs per ser la preferida; has de continuar posant límits i normes malgrat que tot ha volat pels aires. I a poc a poc, sense ni saber ben bé com, t’adones que has tret paciència de sota les pedres, que has fet un màster en supervivència, que has sabut donar-los amor, escolta i cures encara que et sentissis refotudament sola i perduda. I, els dies bons, fins i tot et permets felicitar-te i et sembla sentir una veu interior que diu que, tal vegada, ara potser ets millor mare.

Soc un avió que travessa una zona de turbulències i viatjo amb les meves criatures a dins, però paguen la pena els sotracs, perquè el destí final és un nou paradís.