No tenir més fills per falta de diners

BarcelonaÉrem a finals del 2019, poc abans que esclatés la crisi del covid. La Maria (nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat), que ara té 37 anys, es va quedar embarassada. El preservatiu que van utilitzar amb el seu marit es va trencar. La parella ja tenia un fill, que llavors tenia 3 anys, i feien (i encara fan) "jocs malabars" per arribar a finals de mes. Ella treballa d'administrativa i cobra poc més de 1.000 euros mensuals mentre que ell és autònom i, per tant, "té mesos bons i altres que cobreix despeses". Quan van veure el positiu tots dos es van posar a plorar. "Ens va caure el món a sobre perquè sempre havíem fet servir anticonceptius després del naixement del nostre fill, conscients de la nostra situació econòmica", relata.

Després del xoc inicial, van seure, van fer números i van decidir aturar l'embaràs. "Esclar que ens hauria agradat tenir un segon fill, però no el podem mantenir!", exclama la Maria amb certa frustració. A les despeses del dia a dia se li havia de sumar la hipoteca, que han de pagar fins al 2035. "La decisió va ser dolorosa, però ho és més portar al món una criatura a qui no pots donar tot el que necessita", reflexiona. La dona prefereix no parlar del moment en què va entrar a la clínica. "No desitjo a ningú que hagi de prendre una decisió com aquesta", apunta.

Tot i que casos com aquest són extrems, la realitat és que cada cop hi ha més dones que tenen menys fills o directament posposen la maternitat esperant una estabilitat laboral i social que en molts casos no arriba mai, explica Esther Vivas, sociòloga i autora del llibre Mama desobedient. "L'experiència materna s'està convertint en un privilegi per a qui se'l pot permetre. Les persones amb menys recursos estan deixant de tenir criatures", lamenta. Una realitat –afegeix– que xoca amb els discursos polítics que acusen les dones de no voler tenir fills. "No és que no vulguin, és que moltes no poden", rebla la sociòloga.

Quan els números no surten

És el cas de l'Alba, de 30 anys, que prefereix no dir el seu cognom. Fa uns mesos que va anar a viure amb la seva parella, amb qui surt des de fa cinc anys. Tots dos han passat per diversos llocs de treball: ell treballa en una fàbrica i ella en un gimnàs mentre acaba els estudis. "Portem cinc anys saltant d'empresa en empresa per millorar el sou, amb sort, 50 o 100 euros al mes", relata. Tot i que voldrien ser pares aviat, de moment aquest pas està en un període de pausa. "Entre els dos cobrem 2.700 euros al mes i paguem un lloguer de 1.050 euros (viuen i treballen a Barcelona) que ens va costar horrors trobar perquè els preus estan molt disparats", explica. Aquí s'hi ha de sumar menjar, despeses de casa, etc. "Els números no surten", reconeix. La parella espera que aquest any a ell el facin encarregat i així li apugin 300 euros el sou i que ella acabi la carrera de filologia catalana per després apuntar-se a llistes i treballar de docent. "El més trist de tot plegat és que no som nosaltres els que decidim quan volem ser pares, sinó els nostres comptes corrents", lamenta.

Només s'ha de donar una ullada a qualsevol xarxa social per trobar desenes de testimonis com el de l'Alba. "Com puc mantenir un fill si no puc ni independitzar-me" o "No tinc fills perquè no tinc diners per mantenir-los, seria egoista portar al món criatures que no puc cuidar bé" són només una petita mostra del que es pot trobar a Twitter.

Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística, l'any 2010 hi havia 10,4 naixements per cada 1.000 habitants a Espanya, mentre que el 2021, l'últim any que hi ha xifres, la dada se situa en només 7,1. Una baixada que a Catalunya encara s'ha accentuat un mica més: el 2010 hi havia 10,8 naixements cada mil habitants i el 2021, 7,2. El descens es produeix tant en naixements de dones de nacionalitat espanyola com estrangeres. Les xifres d'aquest últim col·lectiu, de fet, són una mica més altes però la baixada també és més accentuada. Pel que fa al cost de criar un fill és de gairebé 10.000 euros l'any (819 euros al mes), segons un informe de Save the Children publicat l'estiu passat, una mica més alt que la mitjana estatal, que se situa en uns 8.000 euros anuals (672 mensuals). "A diferència dels països nòrdics, on hi ha molt més suport a les famílies per part del govern, aquí la precarietat vital i laboral va associada a una reducció de la natalitat, tal com es va veure en la crisi del 2008 i també amb la del covid", explica Vivas. I en aquest punt afegeix un nou problema: la infertilitat. "A causa de la crisi ambiental i també de posposar aquesta maternitat [l'edat mitjana de les mares el 2021 es va situar a Espanya en els 32,6 anys, la més alta registrada fins ara] cada cop augmenten més els problemes de fertilitat i, de nou, només les famílies amb poder adquisitiu alt poden pagar tractaments per fer-hi front".

Un procés dur

Es poden comptar amb els dits d'una mà les persones de l'entorn de la Maria que saben que va avortar. "No ens enganyem, és un tema que continua sent tabú i jo no tenia forces per suportar opinions del meu entorn, prou dur va ser tot el procés", explica. Segons Paola Roig, psicòloga perinatal i autora del llibre Madre, és diferent un avortament decidit per circumstàncies emocionals, com seria no voler la criatura perquè no és el moment, que un d'obligat, com el cas de la Maria, en què tot i tenir el desig de tenir un altre fill interromp l'embaràs perquè no pot mantenir el nen. "La manera de gestionar aquesta pèrdua depèn molt de cada dona, de la seva història personal i de com la integra en la seva vida", explica la psicòloga perinatal.

Vivas lamenta que encara hi hagi una "criminalització important" amb tot el que fa referència als drets de la dona, sobretot sobre el seu propi cos i, en especial, sobre l'avortament. "S'han estigmatitzat les dones que decideixen avortar i hi ha hagut una invisibilitat del que significa emocionalment per a una dona fer aquest pas, sigui escollit o involuntari: "S'ha de trencar aquest tabú i garantir el dret a l'avortament", reitera.

El gir del paper de la dona

Però com s'explica que fa 50 anys aquest component econòmic estigués en un segon terme? El context social i històric de mitjans del segle XX té molt poc a veure amb l'actual, assegura Vivas, tant pel que fa al paper de la dona com a la manera com s'entén actualment la criança. "Difícilment es pot comparar: abans el mandat de la maternitat era comú a totes les dones, ara és més una elecció", rebla. I en aquest sentit afegeix: "El fet que per tenir una criatura la dona es plantegi tenir una estabilitat laboral i econòmica em sembla fonamental", afegeix. Una afirmació que comparteix Roig, que assegura que està bé prendre la decisió de ser mare "des d'un lloc més conscient i sabent el que implica ser-ho". La psicòloga perinatal també conclou que no es pot comparar la situació d'ara amb la de fa uns anys: "El cost de la vida s'ha encarit moltíssim, ara les dones tenim ambicions laborals, una xarxa molt més petita per sostenir la família i tots plegats som conscients que es pot tenir una vida plena sense ser mare".