Nicolas Truong: "Avui dia és possible dir que dos més dos són cinc en nom dels drets individuals"

BarcelonaDurant deu anys va coordinar les pàgines d'idees del diari Le Monde. I es considera un reporter de la vida intel·lectual, com altres ho són de l'econòmica, la social, la cultural o l'esportiva. Nicolas Truong és un filòsof que ha pensat molt en el periodisme i en la idea de la veritat. Crític amb el que anomena societat del comentariat, en aquesta entrevista aborda temes com el populisme, la intel·ligència artificial o els efectes de les xarxes.

Els periodistes solen treballar amb fets, o almenys això pretenen. Però tu has dedicat la carrera a les idees. A què es deu?

— Ja quan era a l'institut vaig crear una revista. Encara no havia caigut el Mur de Berlín i intentàvem acompanyar la caiguda del comunisme i la reunificació d'Europa. Pensàvem que no era gaire interessant substituir l'estàtua de Lenin o Stalin per la de Michael Jackson i que podíem trobar una mena de tercera via política. Escrivia articles, sense saber que feia periodisme, perquè havia estudiat filosofia. Fins i tot era força despectiu i distant amb el periodisme: pensava que era opinió mentre que la filosofia... es tractava de buscar la veritat! [riu]. El cas és que jo feia periodisme sense saber-ho.

En quin sentit?

— Hi ha una vida de les idees. Les idees són llocs. Hi ha amics, hi ha enemics. També camps de batalla. A mi m'agradaria descriure la vida intel·lectual de la mateixa manera que un gran reporter descriu una guerra a l'Iraq o una manifestació política. Per a mi, això és periodisme. Soc el primer a França, crec, o almenys a Le Monde, que ha pogut tenir aquesta feina de gran reporter encarregat de la vida intel·lectual.

Diuen que les xarxes socials ens han atrapat en cambres d’eco, que s’encarreguen de confirmar els nostres prejudicis. ¿Les xarxes socials empobreixen la vida intel·lectual?

— Vaig escriure un llibre titulat La société du commentaire [La societat del comentari] per criticar l'imperi del que vaig anomenar el comentariat, és a dir aquest comentari incessant que s'autoalimenta i que es torna ell mateix notícia. Ja no és la notícia la que provoca l’opinió, sinó al revés. Les xarxes socials redueixen el pensament a unes poques paraules, introdueixen una forma binària al pensament –bo o dolent– en tots els temes. Al meu entendre, el pensament reaccionari s'adapta realment molt bé a la societat del comentari perquè produeix una forma de subversió ultraconservadora que canvia la subversió clàssica de l'esquerra.

Trump, Bolsonaro, Zemmour...

— Sí: Eric Zemmour és un producte pur de la societat del comentari. No és un intel·lectual: és un periodista editorial que fabrica opinió pública, mentre els intel·lectuals al país han quedat enrere. Dit això, potser Voltaire estaria a les xarxes socials, avui dia. Qui sap. I, d’altra banda, les xarxes socials són també una forma de democràcia. El filòsof Jacques Rancière les anomena "el poder de qualsevol".

En tot cas, tu no ets a Twitter.

— Cert. Durant deu anys vaig dirigir les pàgines d'Idees/Opinions de Le Monde. Si hagués estat a Twitter, a Facebook, a les xarxes socials... buf. Si ja em passava tot el temps contestant! Quan treballes a Le Monde, i dirigeixes aquestes pàgines, tothom acudeix a tu: sindicalistes, intel·lectuals, ministres, caps... tots volen escriure a les teves pàgines i et sol·liciten. I quan ets tu qui escriu articles, reps tones i tones i tones de comentaris. Així que vaig decidir reservar-me. Però segueixo mirant les xarxes socials, per prendre'n algunes notes. El fundador de Le Monde, Hubert Beuve-Méry, solia dir que el periodisme és contacte i distància. I jo necessitava estar en contacte, però tenir una certa distància per produir idees cada dia i intentar donar profunditat a l'actualitat.

Durant moltes dècades la llibertat d’expressió era una bandera enarborada per l’esquerra. Ara és la dreta qui la reclama, dient que l’esquerra amb la seva correcció política és castradora del discurs.

— Aquest tema és molt interessant perquè la dreta capgira l'argument de la llibertat d'expressió en contra de l'esquerra. Però ho fa tergiversant el que és aquest dret. La llibertat dexpressió mai ha estat el dret a dir de tot. No et puc dir jueu fastigós, negre fastigós o blanc fasigós. Hi ha límits. A França, contràriament a certs països, no es pot dir que les cambres de gas d'Auschwitz no van existir sense incórrer en problemes legals.

Hi ha molta més autoconsciència del discurs, diria.

— Algunes coses, fa uns anys, eren naturals. Enceníem la televisió i sortia una noia playboy, objectualitzada. A l'escola, escarníem els grassos, ens burlàvem de l'accent de certes persones... Això, avui dia, ja no passa o passa molt menys. Però aquesta llibertat d'expressió de la qual parlem avui no és exactament la mateixa que abans. Aleshores hi havia una mena d'universalisme abstracte. Avui hi ha situacions concretes i no es pot clamar simplement “Llibertat, llibertat!”, perquè, abans, la llibertat també anava acompanyada de la llibertat d'estigmatitzar i de discriminar. I ens semblava natural, però aleshores dèiem llibertat per a “tothom”, quan només corresponia a una part del poble. També m’agradaria recordar que no és veritat que a les universitats, per exemple, només s'impedeixi parlar als de dretes. Hi ha moltes conferències que són prohibides per la dreta. A la filòsofa Judith Butler no la van deixar fer una conferència perquè defensa la causa palestina, per exemple.

Le Monde és un diari progressista. S’ha trobat amb problemes per publicar articles allunyats de la seva línia editorial. La seva homòloga del New York Times va dimitir dient que "la veritat ja no és un procés de descoberta col·lectiva, sinó una ortodòxia que uns pocs il·luminats coneixen”.

— És una pregunta molt bona. Jo crec en el pensament informat. Això vol dir que tothom pot tenir accés a la veritat, des de múltiples posicions. I, per tant, el que jo defenso és que la gent tingui una opinió basada en informació realment verificada i contrastada. A vegades, alguns diuen que són ells els que tenen el monopoli de la veritat, de la mateixa manera que la policia té el monopoli de la violència legítima, com deia Max Weber. Creuen que la premsa, és a dir, una certa elit cultural i econòmica –no sempre és econòmica, més aviat cultural– tenen aquest monopoli. Els periodistes econòmics, els dirigents de la premsa... tenen una mena de veritat legítima que imposen, no? I una gran part dels diaris, potser no el seu, sinó els que pertanyen a una elit econòmica i política, no estan fent la seva feina perquè estan produint una veritat que no és informada, sinó molt esbiaixada. Hi ha mitjans que fins i tot produeixen falsedats. Hem de defensar col·lectivament el pensament informat.

Què pensa quan llegeix, en ple 2023, persones que defensen que la Terra és plana? Com s'explica aquest fenomen?

— Al meu entendre, hi ha almenys dues raons. La primera és un grau d'incultura que ha augmentat enormement: hi ha un declivi pronunciat de la cultura científica. Les elits europees no tenen cultura científica. Sovint són literats, fins i tot periodistes. Hi havia Angela Merkel, que era l’excepció i tenia una cultura més aviat científica. I a això s'hi suma un augment del ressentiment social. Ens afirmem contra el que domina, contra allò que és majoritari. Part de la població necessita viure en una mena de contrasocietat mental per fer front a la dominació econòmica i política i al ressentiment que senten.

Defensa, doncs, una cultura de la factualitat.

— Vivim atomitzats i per això crec que la premsa encara té un paper per reduir aquesta fragmentació i impulsar una veritat àmpliament compartida. Patim una crisi en la relació democràtica amb la veritat, perquè hem confós la veritat amb l'opinió. Per exemple, les tropes russes van envair Ucraïna un dia determinat, i això no és cap opinió. Després, si ens sembla genial que els russos envaeixin Ucraïna, això sí que és opinió.

Significativament, Rússia no parlava d’invasió, sinó d’operació militar especial. És una guerra de paraules, sovint.

— Però, pel que fa a la recerca de la veritat, afirmar objectivament que les tropes russes van travessar la frontera és afirmar un fet verídic. És important que les escoles, les famílies i la premsa ensenyin que l'opinió no és la veritat. Hi ha fets per una banda i interpretacions per l'altra. Però es fa complicat pensar-hi perquè hi ha una hipertròfia del subjecte, de l'ego. No hi ha exterioritat: només hi ha el que jo penso.

¿Creu que la dreta està utilitzant més a favor seu aquesta confusió entre veritat i opinió?

— També l'esquerra ho fa, al final.

Però ¿no creu que aquesta confusió afavoreix l’atomització i que és la dreta qui obté més fruits d’aquesta atomització, perquè impedeix l’organització col·lectiva?

— Entenc el que vols dir. Diguem-ho així: la dreta posa més èmfasi avui dia –abans, no, però avui dia sí– en la identitat. I, per tant, una forma de veritat resideix en la identitat. I això, efectivament, comporta una primacia de l'ego sobre el que és col·lectiu. Aleshores, des d'aquest punt de vista, podríem dir que la dreta afavoreix una mica més una forma d'individualisme on cadascú fa el que vol. Però tornem a la qüestió de la llibertat: sí, esclar, es pot pensar el que es vulgui, però no tothom té raó. Ara bé, mira el que està passant a la Xina, per parlar de les esquerres, i concediràs que realment està immersa en un procés molt orwellià d'inversió del llenguatge. Però és cert que hem arribat a un punt en què avui dia és possible dir que dos més dos són cinc en nom dels drets individuals.

Com creus que impactarà la intel·ligència artificial en el món de les idees? ¿Estem cansats de pensar i deixarem que les màquines ho facin per nosaltres?

— Cal comprendre que la intel·ligència artificial és un producte de l'intel·lecte i dels intel·lectuals. I abans de criticar-la, és important recordar que la intel·ligència artificial, per exemple, és també la que va permetre als sistemes Enigma desxifrar els missatges de l'Alemanya nazi durant la guerra: va ser una màquina la que ho va fer possible.

No ets apocalíptic, doncs.

— Crec que la intel·ligència artificial farà més fàcil veure on és el veritable pensament. Pensar és, de vegades, pensar una mica contra un mateix, com deia el filòsof alemany Theodor Adorno. I si el teu pensament és tan predictible que ho pot escriure un màquina –i això ho dic una mica de broma– doncs potser és perquè no tens res gaire original a dir! [Somriu]. En altres paraules, hem de ser capaços de burlar la màquina. Perquè si som tan reproduïbles, pot ser que tinguem un petit problema amb l'originalitat del pensament.

Un altre signe dels temps és la reducció de la nostra capacitat d’atenció. ¿Això és una amenaça per a l'adquisició d'idees complexes?

— Hi ha un risc en la velocitat del pensament immediat. El pensament o la reflexió no van bé amb l’acceleració, el correu brossa, la immediatesa, etcètera. Però els intel·lectuals també poden fer ús de les eines contemporànies a favor seu, perquè hi ha una forma d'agilitat, de resposta i d'enginy que els pot permetre accedir a la gent amb facilitat. I, bé, també cal saber callar, no parlar. Perquè quan es produeix un esdeveniment arriba ja el comentari immediat, sense haver tingut temps d’assimilar-lo. Quan hi ha una catàstrofe o un dol, ni tan sols es dona el temps mínim per a la decència.