Bacaro: la perfecta imperfecció

Som en un reducte italià a tocar del Mercat de la Boqueria. Tres socis: l’Alfredo, el Maurizio i el Pablo es van conèixer treballant al restaurant Santa Marta de la Barceloneta. D’allà en va sortir una relació que, ara fa onze anys, va portar-los a obrir el Bacaro, una taverna veneciana que convida a passar-ho bé.

És en venecià una tasca o taverna, un lloc on els treballadors poden fer una pausa per picar alguna cosa. Etimològicament, fa referència al soroll. A Barcelona és un espai amb molt encant i amb una cuina exquisida liderada per Marco Lecis, un italià establert a casa nostra i amb estudis al Centre Universitari de Turisme, Hoteleria i Gastronomia de Barcelona (CETT).

L’àpat comença amb ostres, tàrtar de vaca vella amb anguila fumada i bolets confitats. Seguim amb un plat típicament venecià: sardines en saor (similar a l’escabetx però sense all i un pèl dolç). Fins ara les recomanacions del maître, Marcos Sanna, han estat totalment encertades. La carta no és gaire extensa, però tot i això hi ha prou propostes interessants per fer-te dubtar. Finalment, ens decidim de segon per un clàssic com el filet de vedella; el plat del dia, espagueti nero fet amb sèpia i la seva tinta, tomàquets, un sofregit i un xup-xup sense pressa i, per acabar, una creació del Marco que anomena carbonara de mar. Fer servir la paraula carbonara és una provocació, perquè utilitza un dels noms més prostituïts de la cultura gastronòmica italiana. El plat ho té tot: colors i sabors on predominen la pasta, el caldo de peix de roca, els musclos, la gamba i el salmó marinat. La combinació és excel·lent!

De postres hi ha quatre opcions, de manera que és qüestió de descartar-ne una. Fem una aposta segura amb el tiramisú i triem també el lemon pie amb nata cítrica i pebre de Jamaica, i el pastís de xocolata amb gelatina de fruits vermells i gelat de caramel salat. Si ens seguiu sabreu que sempre demanem vins catalans, però davant d’aquesta proposta tan personal ens decidim per un vi artesanal sicilià anomenat Note Di Rosso del celler d’Alessandro Viola.

Mentre xarrupem els glops de limoncello ens acompanya l’Alfredo Rodolfi, que, juntament amb el Maurizio De Vei (venecià autèntic), és l’ànima i la imatge del restaurant. L’altre soci, el Pablo Rodríguez, n’és l’administrador. L’Alfredo desprèn alegria i assegura que ells fan tot el possible perquè els clients s’ho passin bé: “El restaurant és com el teatre, quan aixequem persianes és com quan s’aixeca el teló, cada dia és diferent i el públic/client també. Sempre hi ha imprevistos i els hem de solucionar en directe. Podem fallar, però donem la cara i rectifiquem. Ens agrada el que fem i volem que la gent surti feliç”.

Els treballadors del Bacaro, amb aquell posat tan italià i la seva vehemència, t’escorten perquè l’àpat sigui amè gairebé a la força. Fins i tot la música està ben triada. El local recorda una mica les tavernes venecianes, però no n’és una rèplica. És més una mostra de la manera de fer i de pensar dels seus socis. Una mostra que tres grans tipus amb les seves imperfeccions et poden fer passar una estona pràcticament perfecta.