Quan el 'barco' era polèmic: de la discussió pel model de llengua al futur incert del català
BarcelonaAquest any es compleixen trenta anys de la publicació d’El barco fantasma (Llibres de l’Índex, 1992), que llegit amb perspectiva resulta molt útil per entendre el fenomen que va cristal·litzar el 1986 amb la publicació del llibre Verinosa llengua, de Xavier Pericay i Ferran Toutain. De seguida la polèmica va adoptar la terminologia equidistant que va encunyar el periodista Joan Barril: el català light, equivalent al “català que ara es parla” i presumptament defensat a Verinosa llengua, es contraposava al català heavy, propugnat per la Secció Filològica de l'IEC. Quan el 2005 Pericay i Toutain van firmar el manifest del qual sorgiria Ciutadans, va semblar que tot plegat era una maniobra espanyolista des del principi. El barco fantasma, publicat entremig, mostra que el fenomen era més complex.
Des del primer moment, Pericay i Toutain estaven vinculats a una dinàmica més àmplia, que s’havia originat a mesura que Convergència i Unió consolidava el domini sobre les institucions del país. Jordi Pujol, que desconfiava de la cultura catalana contemporània, es refugiava en manifestacions folklòriques. La Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans era partidària d’una llengua embalsamada, que no resultava apta per als nous mitjans audiovisuals. Als anys vuitanta, el model lingüístic de l’Avui era més pròxim als estilemes de Marian Vayreda que a les necessitats comunicatives de finals del segle XX. Una part important dels joves professionals de la llengua, com ho eren els autors del llibre, reclamaven una normativa més flexible.
El barco fantasma recull una trentena d’articles publicats entre 1982 i 1992, escrits per onze autors, la majoria filòlegs amb experiència en correcció de textos periodístics, com Ricard Fité i Miquel Prat, però també traductors com Joan Sellent, i poetes (tres dels autors han obtingut el premi Carles Riba). El perfil era d’un home nascut als anys cinquanta, crític amb el model de llengua oficial i també amb la concepció essencialista de la cultura; només hi figuren dues dones, les germanes Carme i Dolors Casals.
A El barco fantasma no s’hi parla només de llengua, sinó també de literatura. Carles Camps Mundó i Josep Maria Fulquet dediquen articles àcids a poetes en actiu, Xavier Pericay critica la forma com s’havia publicat un llibre inèdit de Mercè Rodoreda, Ferran Toutain compara la llengua de Pla i Foix, i Xavier Lloveras posa en dubte la competència de Maria Jaén i de Manuel de Pedrolo.
Rodoreda, Sales, Pla i Espriu, prosistes modèlics
Uns anys més tard, el 1996, Xavier Pericay i Ferran Toutain van publicar un llibre que hauria de llegir tot aspirant a escriptor, El malentès del noucentisme, que analitza la llengua literària dels prosistes catalans del segle XX. No s’hi reivindica pas una literatura que utilitzi “el català que ara es parla”, sinó l’apropiació personal d’una tradició literària basada en la llengua viva, allunyada d’arcaismes, de transdialectes i de paraules fetitx. Els prosistes que consideren modèlics són els mateixos que havia assenyalat Gabriel Ferrater a les conferències dels anys seixanta, especialment Josep Pla, als quals afegeixen Joan Sales, Salvador Espriu i –en un lloc preeminent– Mercè Rodoreda.
Com que és el centenari del seu naixement, val la pena posar en relleu la influència de Gabriel Ferrater en la manera com Pericay i Toutain entenen l’evolució literària del català. No només el contingut d’El malentès del noucentisme es pot entendre com la continuació de les tesis ferraterianes, sinó que també ho és el to del llibre –així com el de Verinosa llengua i d’El barco fantasma–: els autors transmeten la sensació de formar part dels happy few, mostren l’orgull de separar-se del corrent oficial, i també el plaer de trobar defectes a les patums. Encara hi podríem afegir un altre punt en comú: el menyspreu per les valoracions extraliteràries. Una de les afirmacions que fa Ferrater a la conferència sobre Joaquim Ruyra podria aparèixer sense cap retoc a El malentès del noucentisme: “El mal crònic de la literatura catalana moderna és el catalanisme”.
L’entusiasme amb el qual Gabriel Ferrater feia públiques opinions que sabia que molestarien part de l’audiència i la tendència a la boutade intel·lectual són compartides pel seu germà i marmessor, Joan Ferraté, que va titular Provocacions un dels seus reculls d’articles. No és casual que fos Joan Ferraté –a qui ningú gosaria qualificar de light– l’autor del pròleg de Verinosa llengua, on considera que Pericay i Toutain “estan decidits a persistir provant de fer d’aquest país un territori habitable per la cultura”.
Ha plogut prou des de llavors. Costa de creure que dècades enrere es produïen polèmiques virulentes sobre la paraula barco i sobre la distinció entre per i per a, plenes de prejudicis ideològics, de maniqueismes i de desqualificacions ad hominem. El 2022 ja no discutim sobre la idoneïtat de paraules concretes. El que avui està en entredit no és el model de llengua, sinó la supervivència del català, si més no a l’escola i a les xarxes socials. Aquells joves irats del segle XX han seguit trajectòries diferents –també hi ha independentistes abrandats i un membre de la Secció Filològica, Oriol Camps–, i gran part de les seves tesis, com les de Gabriel Ferrater, han estat assumides.
