PalmaDes de la seva casa de Felanitx, Bartomeu Bennàssar Vicens, de 87 anys, es fa creus que el Govern de Marga Prohens hagi creat una Mesa de la sostenibilitat per lluitar contra la massificació turística. “Fa seixanta anys –assegura– ja hi hagué veus que advertiren que el boom turístic se’ns escaparia de les mans. Ara el mal ja està fet”. El mateix Bennàssar va ser una d’aquestes primeres veus que clamà en el desert. El 1964, a 27 anys, va defensar la tesi doctoral Turismo y pastoral. Síntesis de teologia de las vacaciones. Fou l’inici d’una fecunda activitat intel·lectual. “Jo vaig néixer el 1937 i, a deu anys, vaig ingressar al seminari Vell de Palma. Des del terrat teníem una vista privilegiada sobre l’Arenal. Era una platja paradisíaca, sense res. A la dècada dels cinquanta, però, a poc a poc, s’anà poblant d’hotels. Aquell nou panorama em preocupà molt. Intuïa que, amb la nova societat de consum sorgida després de la Segona Guerra Mundial, Europa oferiria les nostres illes com a lloc de descans per als treballadors de les seves fàbriques i empreses”.
El 1962 l’aeroport de Son Sant Joan, inaugurat dos anys abans, ja donava la benvinguda al ‘turista un milió’. Aquell any Bennàssar es trobava a Roma estudiant enmig de la celebració del Concili Vaticà II, que apostà per una línia més oberturista de l’Església. “Llavors es començà a parlar de la teologia de les realitats terrenals. Havent-me ordenat capellà, em vaig proposar fer una tesi doctoral per analitzar el fenomen turístic sota aquest prisma. No m’interessava parlar de l’escàndol que suposaven les conegudes ‘sueques’ per a la moral del nacionalcatolicisme. Volia parlar dels altres impactes. La Bíblia diu que Déu, després de crear el món en sis dies, es prengué el setè per descansar. I el turisme es basa en la possibilitat de descansar, de tenir temps lliure, a partir de la contemplació de la natura. També, però, ens diu que hem de ser senyors de la creació i no destructors, i això és el que precisament férem amb el famós concepte de la balearització”.
Curiosament, gairebé seixanta anys abans que Bennàssar emprengués la seva investigació, havia estat un altre felanitxer l’ideòleg de la incipient indústria turística a Mallorca. Fou Bartomeu Amengual Andreu (1866-1961), integrant del grup dels ‘insensats’. El 1903, l’any de la inauguració del Gran Hotel de Palma, publicà La industria de los forasteros a partir d’una sèrie d’articles seus apareguts a La Almudaina. Es tractava d’un dels primers llibres d’arreu d’Europa sobre les possibilitats econòmiques del turisme. “Tal vegada –escrigué– tenim sota la nostra planta el filó que no cuidam d’infantar i descobrir del tot”. Després del parèntesi de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, l’explotació d’aquell filó seria un autèntic tsunami per a Mallorca. “Al servei del capitalisme –lamenta Bennàssar–, el turisme és el fenomen que més ha regirat l’illa en tota la seva història”.
Teologia de l’Alliberament
El 1968, havent ja defensat la seva tesi doctoral, Bennàssar fou destinat com a missioner al Perú. “El juliol, al poble Chimbote, vaig assistir a una reunió del capellà Gustavo Gutiérrez. Va ser aleshores quan per primera vegada parlà de la Teologia de l’Alliberament, un moviment que volia combatre la situació d’opressió i subdesenvolupament dels països de Llatinoamèrica. Feia un any que, a Bolívia, havia mort Ernesto Che Guevara, el gran símbol revolucionari. Jo em vaig sentir molt identificat amb aquella filosofia. Es tractava de dur el missatge de Crist a peu de carrer. Hi hagué bisbes, però, que no ho veieren amb bons ulls. Fou el cas del de Trujillo, que el 1970, al cap de dos anys, ens convidà als capellans compromesos a partir del país”.
De retorn a la Mallorca turística, el felanitxer fou nomenat rector de la parròquia de Portopí, a Palma, i es posà a fer classes al CETEM (Centres d’Estudis Teològics de Mallorca). No podia deixar de pensar en el que havia après al Perú. “La Teologia d’Alliberament m’ajudà a entendre el turisme des d’una nova perspectiva. Hi havia les persones que el gaudien, els turistes, i d’altres que el patien, els treballadors peninsulars, i jo m’havia de posar del costat d’aquests darrers”. Va ser així que l’estiu de 1971, a 34 anys, Bennàssar decidí passar de la teoria als fets. “Vaig trobar feina a l’hotel Son Caliu de Calvià. En cap moment vaig dir que era capellà. Em tocà fer de fajín de pisos, una figura que ja no existeix. Em dedicava a fer encàrrecs i a dur maletes per amunt i per avall. Em va sorprendre molt descobrir les condicions tan precàries en què vivien els treballadors”. El símbol de tanta precarietat eren les conegudes ‘llorigueres’, les habitacions del tot insalubres que els hotelers habilitaren als soterranis. Estaven obligats per llei a oferir allotjament al personal de fora –entre els anys 1960 i 1970, el boom turístic a les Balears (Menorca, la que menys) atragué més de 130.000 peninsulars procedents de les zones rurals més pobres.
Acolliment
Aquella immersió en el submon del turisme feta per Bennàssar seria seguida per altres capellans que també s’havien imbuït al Perú dels postulats de la Teologia de l’Alliberament. Fou el cas de Jaume Santandreu. El 1971 engegà, a l’Arenal, el primer projecte Acolliment. Era un espai que servia d’escoleta per als fills de les mares treballadores i de consulta jurídica amb els primers advocats laboralistes de les Illes, Ferran Gomila i Catalina Moragues. “La majoria dels treballadors –recorda Bennàssar– eren analfabets i no coneixien cap dels seus drets laborals”.
L’experiència a l’hotel Son Caliu només durà els tres mesos d’estiu. El felanitxer havia de tornar a fer classes al CETEM. Continuà, però, amb el seu activisme amb un nou càrrec al Bisbat, el de delegat diocesà de Turisme. “Ho vaig ser fins al 1976. La delegació es creà per atendre les necessitats dels turistes, com podia ser oferir-los misses en la seva llengua. Jo, però, li vaig donar un nou enfocament. Vaig posar el focus en els problemes dels treballadors immigrants explotats dels hotels”.
Mentrestant, la producció intel·lectual no aturava. “El 1972 vaig publicar l’opuscle Turismo sí, però... Feia vuit anys de la defensa de la tesi doctoral i volia tornar a alertar sobre la cara fosca de la indústria de sol i platja i sobre el seu impacte en la nostra cultura i identitat”. Bennàssar també formaria part de l’equip de Miquel Montcadas, bisbe de Menorca i president, a escala estatal, del departament de Turisme de la Conferència episcopal espanyola. Des d’aquest departament elaboraria, juntament amb Carmel Bonnín, un llibret amb informació jurídica titulat Guía del trabajador de hostelería.
El 1973 la crisi internacional del petroli deixà al carrer milers de treballadors de l’hostaleria. “Estigueren totalment abandonats pel franquisme, sense dret a cobrar atur. Fórem la gent de l’Església els que els atenguérem. Hi hagué moltes persones que tornaren a la Península. D’altres, però, quedaren aquí tots sols i es refugiaren en l’alcohol i després en les drogues. Vàrem encunyar el concepte de ‘vells prematurs’ per designar els homes que semblaven de 70 anys quan en realitat en tenien només 40. Per a ells habilitàrem l’Hospital de Nit a la Misericòrdia. Més endavant obrírem altres centres assistencials com el de Can Pere Antoni, Son Ribas i Can Gazà”. El 1979 el bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, volgué coordinar millor tot aquell tercer sector de l’Església amb la creació de la Delegació Diocesana d’Acció Social. El seu primer director fins al 1983 va ser el mateix Bennàssar, que treballà en col·laboració amb Càritas Diocesana, fundada el 1961.
Plorera
El 2001, a 64 anys, el felanitxer recollí totes les seves reflexions al voltant de la nostra gallina dels ous d’or en el llibre Procés al turisme. Turisme de masses, immigració, medi ambient i marginació a Mallorca (1960-2000), editat per Lleonard Muntaner. “El relat oficial és que el turisme salvà Mallorca de la pobresa de la postguerra. En realitat, però, fou la salvació del franquisme. Aquella eina de prosperitat ha acabat sent la nostra tomba com a poble”.
L’any que Bennàssar publicà el seu llibre eren els inicis de la globalització econòmica i el primer Pacte de Progrés del socialista Francesc Antich intentà frenar la massificació turística amb la polèmica ecotaxa, que tingué l’oposició del sector hoteler. Ara, 24 anys després, el felanitxer no es veu amb ànims d’escriure la segona part de Procés al turisme. “Mai no m’hauria imaginat que arribàssim al desastre actual. Em fa plorera veure la depredació del nostre territori i el drama de l’habitatge. La Mesa de la sostenibilitat del Govern de Prohens arriba massa tard. Ara ens lamentam damunt d’un mort”.
Dia escolar del turisme
El 1972 Bartomeu Bennàssar també s’encarregà de fer pedagogia del turisme. Amb un altre capellà inventà el Dia escolar del turisme. “Volíem –diu– que ja de ben petits els nins prenguessin consciència dels avantatges i dels inconvenients del turisme. La idea era també dissuadir-los de deixar els estudis a 14 anys per anar a fer feina als hotels. Vàrem començar celebrant la diada en un parell de col·legis de Palma amb la intenció d’estendre-la a l’àmbit estatal. Per problemes logístics, però, només en férem una edició”. L’objectiu final era que la iniciativa fos declarada internacional. “Aleshores els illencs encara no érem turistes. Preteníem que els que ens vinguessin a visitar reflexionassin sobre l’impacte que ocasionava el seu temps de lleure en la nostra terra”.
Bennàssar considera que avui és més necessari que mai la formació turística entre el jovent. “En lloc d’anar a veure l’acadèmia de Rafel Nadal a Manacor, estaria bé que desenvolupassin l’esperit crític amb una indústria que ha condicionat la nostra història. El turisme té coses bones, però ara tenim massa hotels i massa turistes que viatgen de manera compulsiva seguint el model capitalista de consumir experiències i territoris.”. El 2001, en el llibre Procés al turisme, el felanitxer ja feia la següent consideració: “El boom turístic ens explotà i encara ens explota com a persones i com a poble. Si entràssim dins una època, diguem, ‘postturística’ amb una certa dosi d’‘hipoturisme’ o baixa de turistes i amb una major sensatesa (ètica) podríem retrobar-nos a nosaltres mateixos i aidar a retrobar-nos com a poble”.
Aquella radiografia de la Mallorca de fa 24 anys ja era prou desoladora. “El resultat és una societat ‘indefinida’, sense rostre clar, barrejada, despersonalitzada, expropiada, alienada [...]. Venal i venuda... Una societat dèbil [...]. Una societat amb ‘més coses’, però no més culta ni més sensible”. Bennàssar tampoc no escatimà en crítiques a la corrupció associada al turisme: “Molts dels homes de la meva generació poguérem estudiar una carrera perquè els nostres pares havien fet estraperlo (perquè havien mercadejat amb la fam dels altres): ara, molts de joves estudien a les nostres facultats i són el producte d’una altra corrupció: la d’un turisme desgavellat que es basa en un proletariat tràgicament explotat i en un empresariat mediocre i egoista, que és l’altra característica del franquisme”.
La realitat actual dona la raó a Procés al turisme en les seves conclusions: “El preu pagat pel plat de llenties ha estat i és excessiu sobre aquesta terra i els seus homes [...]: la visió mercantilista de la vida, els monstres de formigó sense infraestructura urbanística, ni social ni ecològica, l’impacte demogràfic a causa de la immigració massiva [...]. Hem quedat baldats o ‘balearitzats’”.
![Manifestació a Palma el 8 d’abril de 1976.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 894 977"%3E%3C/svg%3E)
