Quan Bartomeu Fiol va descobrir el mestre de Cambridge

Al final de l’any 1955, el jove poeta Bartomeu Fiol, llicenciat de poc en ciències polítiques, feia el servei militar i començava a publicar-se poemes en fulls volanders i plaquettes. Animat pel lingüista i editor Francesc de B. Moll, Fiol va trametre a Joan Mascaró un dels fulls, i aquest li ho va agrair amb uns mots d’encoratjament (Fiol considerava que també és poeta “qui té la sensibilitat de llegir, traduir i difondre els [versos] d’altri, especialment quan aquests són profètics). Així es va establir una relació d’amistat entre dues persones amb poètiques aparentment antagòniques, però regides pel codi moral del món de resistència i d’afirmació cultural a Mallorca -aquell món que, com deia Bernat Vidal i Tomàs, cabia en un tramvia i encara hi sobrava lloc-, on la correspondència epistolar cobrava un gran valor. De la mateixa manera, per mitjà de Francesc de B. Moll, Fiol va conèixer l’escriptor Josep Palau i Fabre; i el diplomàtic i traductor Guillem Nadal, l’escriptor i humanista Carles Riba.

Fruit d’aqueixa amistat seran els articles que Fiol redactarà sobre la figura i l’obra de Mascaró ( Els resultats d’un mecenatge, Una relació epistolar amb el mestre de Cambridge, Diàlegs amb l’Índia, Els ‘Upanishads’ de Joan Mascaró...), l’assessorament de l’il·lustre orientalista sobre l’ús de l’anglès de Fiol, l’intercanvi de publicacions, la dedicatòria del poema ‘Matèria de silenci’ de ‘Catàleg de matèries’ (1998) i les citacions de Mascaró i les seves traduccions, a partir de les quals Fiol infereix noves idees. Per exemple, quan Fiol llegeix que “cada moment de la nostra vida és una nova vida i una vella mort: morim en un passat que se’n va i vivim en un futur que s’acosta, i així la nostra vida en aquesta terra és una contínua transmigració” (introducció de Joan Mascaró a El Dhammapada ), Fiol escriu al seu dietari inèdit Entre Cavorques i Brandenburg (2007-2009): “El problema amb les nostres ‘velles morts’ -el problema de les nostres morts en el passat- és que mai no ho han estat de bon de ver i, en conseqüència, no ens han permès de renéixer”.