Batejar és insultar

Entre el 3 de juny del 2021 i el 12 de març del 2022, la coneguda poeta Dolors Miquel –que durant els darrers anys ha rebut guardons prestigiosos com el Premi de la Crítica o la Serra d’Or o el Quima Jaume a la Trajectòria, i ha estat llegida meticulosament per expertes en literatura com Margalida Pons– va patir una transformació fins a acabar convertint-se en Lola Miquel. La metamorfosi també va implicar un canvi d’expressivitat textual: si fins aleshores l’autora s’havia consagrat a la poesia, tot i que també havia estat responsable d’energètiques proses atípiques, a partir d’aquell instant de mutació es va lliurar a una frenètica escriptura teatral. El resultat d’aquest impàs acaba essent la columna espinal d’un llibre que, al meu entendre, hauria d’haver rebut més atenció, com és Mata’m psicosi, publicat pel segell independent Tushita.

Mata’m psicosi de Lola Miquel es presenta com un conjunt de nou episodis que expliquen, i registren, la turbulència psicòtica del canvi de Dolors a Lola. De fet, una de les gràcies del títol del volum, un encert fonètic en aquest cas, és la semblança sonora amb el procés de traspàs de l’ànima d’un subjecte a l’altre conegut amb el nom de 'metempsicosi', doctrina filosòfica grega que entén l’ésser humà a partir de tres elements constitutius (esperit, ànima i cos) i considera que els fonaments psíquics són capaços de ser traslladats. S’ha parlat sovint de deliri, d’exaltació verbal, en l’obra de Dolors Miquel. També es podria fer per comentar aquest treball de Lola Miquel, però el que em sembla més interessant és aprofundir en els fonaments estructurals d’uns textos molt més treballats del que semblen a simple vista. Des d’aquesta voluntat espigoladora, no ens trobam, només, davant nou monòlegs salvatges que es basteixen, sobretot, en crits i laments catàrtics que emulen la tradició escènica de l’antiga Grècia, sinó que també ens enfrontam a una sèrie de manifestos pensamentals que indaguen en la condició humana a partir d’una representació furient. Tot i que es poden devorar com a esqueixos teatrals, també es poden interpretar com a articles filosòfics posats sobre el text a partir d’actants que porten el missatge que proclamen fins a les màximes conseqüències, i tot plegat és una crua investigació sobre la raça humana en temps de pandèmia i de postpandèmia, quan vàrem entendre que l’apocalipsi és a tocar. De fet, els dibuixos de Marcel·lí Antúnez Roca acompanyen, il·lustren i retraten aquestes encarnacions psicològiques convulses en temps de caos agònic que ens proposa l’escriptora.

A partir de tècniques discursives tumultuoses, amarades d’enumeracions incontinents i d’un cert frenetisme, Lola Miquel dona veu a conflictes morals definitius. Així, Mata’m psicosi esdevé un bell i dolorós testimoni de la nostra era.