De Baudelaire a Arrabal: la poesia en vinyetes de Laura Pérez Vernetti

BarcelonaNo hi ha cap autor català –ni segurament europeu– que hagi explorat tant com Laura Pérez Vernetti (Barcelona, 1958) la cruïlla en què es troben la poesia i el còmic. Durant els últims 15 anys, Vernetti s'ha dedicat principalment a dialogar amb l'obra de diversos poetes en una desena de llibres de poesia gràfica d'una gran riquesa de recursos i llibertat d'estil com La cólera de Baudelaire(2021), Pessoa & Cia (2012), Yo, Rilke (2017) i El caso Maiakowski (2014), tots quatre publicats a Luces de Gálibo.

En el pròleg d'un dels seus últims i més elogiats treballs, Arrabal (Luces de Gálibo, 2021), dedicat al dramaturg, cineasta i també poeta Fernando Arrabal, l'escriptor Pollux Hernúñez assenyala que “dibuix i poema tenen una cosa en comú: són essència, l'un de la pintura i l'altre de la literatura”. Vernetti va més enllà: “La pintura és escriptura i és lectura, perquè el pintor llegeix imatges i escriu dibuixos. Al final, les divisions en les arts són una mica absurdes”.

El viatge de la poesia a la vinyeta resulta natural per a la dibuixant: “Jo, quan llegeixo poesia, veig moltes imatges, i aquestes imatges m'inspiren i em suggereixen seqüències per fer la historieta”. El mètode pot semblar el mateix per a tots els poetes, però el resultat no ho és mai. “La narració que faig per al còmic sobre Baudelaire no té res a veure amb la que puc fer en els meus llibres sobre Luis Alberto de Cuenca o Miriam Reyes –apunta Vernetti–. I és precisament aquesta riquesa estilística i narrativa el que m'interessa”.

La inquietud formal i el tarannà explorador no són nous en Vernetti, que en els seus inicis –molt abans de guanyar el Gran Premi d'Honor del Saló del Còmic– va ser una de les poques autores habituals de la mítica revista El Víbora, on va debutar el 1981 i firmava només com a Laura. Més endavant va col·laborar amb els guionistes Antonio Altarriba i Felipe Hernández-Cava en obres que van de l'erotisme exaltat d'El brillo del gato negro (De ponent, 2008) a la biografia del mític cantaor flamenc Macandé (Ikusager, 2000).

“Per a mi el còmic és una àgora de debat per compartir estils i idees –assegura la dibuixant–. El que m'interessa és el contrast i descobrir noves maneres de pensar. Respecto els autors que han fet un mateix estil tota la vida, però jo m'avorreixo, necessito apassionar-me per un nou punt de vista o sensibilitat. Fins i tot discuteixo amb mi mateixa, i per això he adaptat Fernando Pessoa, que discutia amb els seus heterònims”.

Arrabal, un cas especial

Quan Vernetti adapta un poeta viu, al diàleg amb les imatges que inspiren els versos s'afegeix la relació que estableix entre la dibuixant i els autors, a qui sempre demana permís abans de dibuixar-los. “L'avantatge d'adaptar poetes vius és que parles amb ells, demanes informació, els envies les pàgines i les comentes, i així és com si ells també participessin en el còmic”, explica. La interacció va ser particularment fluida amb Fernando Arrabal, que li escrivia un correu cada dia –“i de vegades quatre!”– parlant “de tot una mica: de la seva amistat amb André Breton, de la seva participació en el moviment surrealista, de l'amistat amb Roland Topor...”. Vernetti reconeix també la influència de Topor en alguns dels poemes dibuixats al seu llibre, especialment de la seva “estètica transgressora i underground a mig camí entre l'humor i el terror”.

Vernetti reivindica la figura d'Arrabal més enllà de la imatge de personatge excèntric i estrafolari que arrossega, sobretot arran d'una famosa entrevista etílica amb Fernando Sánchez Dragó l'any 1989. “És al·lucinant que no se'l valori més –lamenta la dibuixant–. Ell és el dramaturg espanyol més famós i representat al món. El problema és que sempre ha sigut una figura molt incòmoda tant per a l'esquerra com per a la dreta. Li etziba tant a Aznar com al Che Guevara, i li va escriure una carta a Franco, però també a Fidel Castro. Però, ¿com ha de ser coherent un patafísic i surrealista com ell, que va formar part del Grup Pànic i que reivindica el desordre, la irreverència i la bogeria? Això és el que m'agrada d'Arrabal, que reconeix que tots som ridículs, i ell el primer de tots”.

Ulleres psicodèliques i pistoles de joguina

L'única trobada entre Vernetti i Arrabal es va produir fa tres anys al pis parisenc de l'escriptor i va estar a l'altura de les expectatives. “Ell havia organitzat una tertúlia amb poetes, actors, pintors i, en un moment donat, va treure unes pistoles de joguina i unes ulleres psicodèliques, les va repartir entre els convidats i va dir: «Fem-nos unes fotos»”. Arrabal va estar encantat amb la idea d'adaptar la seva poesia al còmic. "Ell em deia: «No m'ho mereixo!»", recorda Vernetti, que a l'hora de triar els poemes de l'autor es va fixar en un dels seus llibres, Credo quia confuso. “Té un gran ventall de temes: el teatre, la seva mare i, per descomptat, l'amor: fa 60 anys que està amb la seva dona, que és el seu gran amor i musa”, diu.

Després del seu llibre sobre Arrabal i del segon volum dedicat a la poesia de Luis Alberto de Cuenca (Vive la vida, publicat per Reino de Cordelia), Vernetti s'ha agafat un descans de les adaptacions poètiques per treballar en el debut en el còmic de l'escriptor Javier Pérez Andújar. “La col·laboració amb el Javier ha sigut diferent que amb altres guionistes de còmic –explica–. Tenim un guió i uns personatges, però anem canviant la narració sobre la marxa, modificant el guió a partir de les pàgines esbossades. I jo això no ho havia fet mai”. El còmic, assegura, no es desmarcarà de l'univers literari habitual de Pérez Andújar i “la seva fascinació per les realitats paral·leles i, al mateix temps, per la crueltat de la societat actual”. El còmic de Vernetti i Andújar es dirà El designio i serà "una novel·la gràfica mística entre la realitat i el deliri" que, en principi, estarà enllestida aquesta primavera.