Paola Roig i Andrea Ros: "Si està bé o no dormir amb el teu fill només ho saps tu"

BarcelonaDesprés de seguir-se mútuament a Instagram, on compartien contingut similar sobre la maternitat, van quedar un dia per fer un cafè. Era l’any 2019. Des de llavors són amigues i col·laboradores i juntes han parit el pòdcast La vida secreta de las madres, que omple teatres quan va de gira, demostrant que es pot fer contingut d’èxit parlant de maternitats: "Nosaltres ja ho sabíem, que funcionaria, era la resta de gent que ho dubtava. Se n’ha de parlar encara que ens facin creure que no, que és de nínxol, però és mentida", reivindiquen.

Hi havia la necessitat de posar aquests temes sobre la taula?

— Paola Roig i Andrea Ros: Les divulgadores de criança estaven molt centrades en els nens. Faltava narrar l'experiència materna. Perquè, si no, qui l’explica? Estem totes preguntant-nos tota l’estona si això que ens passa és normal, i si ens ho preguntem és perquè no ho hem vist.

Feu activisme i pedagogia, a través de les xarxes, de temes com ara la violència obstètrica o la lactància, però les xarxes també poden generar molta culpa.

— P. R.: Sí, perquè les mares ho agafem tot des de la culpa. He arribat a la conclusió que tant és el que digui, perquè sempre hi haurà algú que se sentirà culpable. Però no hem de deixar de dir coses, sinó començar a treballar la culpa materna, totes, perquè a mi també em passa i el que he de fer és revisar si estic bé on estic.

— A.R.: També ens hem passat de frenada amb la divulgació. Tenim molta informació que s’ha convertit en dogma. La gent es llegeix llibres i els subratlla com si l'experiència materna es pogués revisar.

— P.R.: I ens hem oblidat que no hi ha una manera correcta de ser mare. Com podem ser iguals dues mares? I ara l’Andrea i jo estem divulgant no des del "totes igual"sinó des del "tu què necessites"?

Tinc la sensació que vosaltres també heu fet una evolució des de la rigidesa del primer postpart.

A.R: Sí, però que el discurs evolucioni em sembla el més saludable. No es pot seguir divulgant el que posen els llibres sense passar-ho per l’experiència. Nosaltres estem en contacte diari amb les mares i això ens equilibra molt la teoria. I també ens ha permès deixar enrere la rigidesa i entendre que en la flexibilitat som totes molt més felices. No només accepto aquesta evolució sinó que la celebro i, a més, ho diem: "Vaig dir això i ara me'n desdic".

Com ara què?

P.R.: Per exemple, jo vaig compartir un post que deia: "Pot ser que la lactància no sigui el millor per a totes les mares, però és el millor per a tots els bebès". I ara m’esgarrifa, perquè ara tinc molt clar que si una lactància materna no és el millor per a una mare en cap cas pot ser el millor per al bebè. Però m’ha calgut aprendre'n.

D'on ve aquesta exigència materna que ens hem posat?

P.R.: Ve de sempre, però ara s'ha incrementat.

A.R: Ara tenim tanta informació a les xarxes que es torna tot acadèmic i vivim amb l’exigència d’haver-ho de fer d’una manera determinada. No hi ha hagut una generació més obsessionada amb fer-ho bé. I què vol dir fer-ho bé? Ningú no ho sap, en realitat.

Hi ha hagut una professionalització de la criança?

A.R.: Crec que també ens hem passat de frenada en aquest sentit. Et venc un curs per ensenyar a educar sense cridar. Mira, és que no es pot viure sense cridar. Crides quan et fas mal, quan t’espantes, quan una cosa et fa il·lusió... I això no vol dir dir-li al teu fill "Et fotré una hòstia", que això és negligent, però els nostres fills necessiten contenció i a vegades es fa amb la veu.

P.R: I necessiten saber que la mare té un límit i que l’acaben de tocar, i els hi podem dir amb fermesa. I l’acadèmia per ser mare és ser-ho, i amb cada fill ets una mare diferent perquè aprens i creixes, afortunadament!

I com casa tot això amb la criança respectuosa?

P.R. Criança respectuosa vol dir que els nens són persones i que els hem de tractar bé i que el que els passa és important. Però d’aquí a dir que la criança respectuosa és collit, és teta, és Montessori... Qui ho ha dit? Per què és més respectuós donar el pit que donar un biberó?

A.R.: Crec que és més interessant començar a parlar del que el bebè espera, no del que és millor o pitjor, perquè aquí ja hi entra un judici de valor, i també parlar de criança conscient i no de criança respectuosa.

Per què ha generat, però, tanta animadversió, aquest tipus de criança?

P.R.: Perquè el que es torna dogma crea animadversió, perquè estàs dient que aquesta és l’única manera, i llavors vol dir que les altres estan malament. Però a la vegada és molt tranquil·litzador per a les mares, quan acabem de parir, que algú ens digui que si seguim aquests 10 ítems el nostre fill serà feliç, tot i que és mentida. I des de l’ensurt que suposa ser mare per primer cop anem a buscar qui ens doni la solució. Jo rebo consultes com ara "A quina edat s’ha de fer això o allò?", o "A quina edat l'he de treure de l’habitació?"

A.R.: És que no és l’edat, és quan necessites fer-ho. La teoria ha entrat a la intimitat de les dones i, en canvi, no ha entrat mai a la intimitat dels homes. Els homes mai s’han plantejat, sobre la base d'un llibre que han llegit, com han de viure la seva intimitat a casa. I les dones sí que ho fem. Si està bé o no dormir amb el teu fill només ho saps tu.

P.R.: I ara que pensem que tot és traumàtic per als nostres fills tornem per un moment a la nostra infantesa. Que em deixessin amb els avis o llevar-me un dissabte al matí i posar-me el Club Super3 em semblava el millor pla del món. I ara això és impensable. Però anem al fons: els meus pares estaven més descansats. I jo a la una del migdia ja estic de mal humor perquè m’he llevat a les set i he estat jugant, fent propostes i creant una taula d’experimentació, i ja no puc més.

Un altre tema del qual parleu sovint és la relació de parella. Heu fet molta divulgació de la càrrega mental i heu obert els ulls a moltes dones.

A.R: La criança és un moment en què cauen les caretes i, a vegades, t’endús sorpreses.

Té solució, aquesta càrrega mental?

A.R.: Hi ha d’haver un canvi social, perquè fins que no entenguem que la criança és col·lectiva, la parella són els serrells. Començant pel fet que tenim permisos que no acullen el que necessiten les mares.

Allargar els permisos d’ells ha servit d’alguna cosa?

A.R.: No, és que ningú estava demanant que allarguessin els seus permisos. Quan el permís de maternitat sostingui uns mínims llavors parlem d'allargar els seus, esclar que sí, perquè jo vull compartir el meu postpart amb ell, però primer va el bebè i l'Estat no està protegint les seves necessitats.

P.R.: Hi estic d'acord. Però ja que s'ha fet crec que ha tingut un benefici, i és que els homes que l'han fet servir han connectat amb el que implica criar un bebè.

A.R.: Jo sempre dic que ser cuidat és un dret, però cuidar també ho és. Vull reivindicar el dret a cuidar la gent que estimo perquè no podem viure només per treballar, la vida és una altra cosa. Les cures han d’estar al centre, però això no vol dir externalitzar-les, que és el que han entès amb l'escola bressol gratuïta. Hem rebutjat les cures com una cosa femenina imposada, però més que rebutjar-les hem de redefinir-les, perquè sense les cures no viu ningú. Hi ha una ferida col·lectiva perquè les cures han sigut una presó per a les dones, i com a generació ens toca redefinir-les i que siguin reconegudes i remunerades.