El negre desenllaç de Blanco, la marca de moda ‘made in Spain’

A Beranga, un petit nucli de població de Cantàbria, encara recorden la família Blanco. L’Antonio, que s’havia dedicat tota la vida a la ramaderia, s’havia casat i havia tingut sis fills. A casa seva, sempre hi tenia un munt de gent. Quan, a finals dels 50, va instal·lar el primer televisor de Beranga al seu menjador, es va convertir en un dels homes més populars del poble. “Era una família molt apreciada, gent boníssima, treballadora i lleial”, recordava fa uns anys María Eugenia Renedo, tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Beranga, en un reportatge a El Diario Montañés.

Cada setmana, els veïns trucaven a la porta de la família Blanco per engolir hores de televisió. Aleshores, encara ningú ho sabia, però compartien sofà amb Bernardo Blanco Solana, un nom que acabaria vestint tota una generació d’espanyols, movent muntanyes de bitllets i competint de tu a tu amb gegants de la indústria de la moda com Amancio Ortega (Inditex) o Isak Andic (Mango).

La fortuna del fill de l’Antonio, però, es va començar a gestar lluny de Beranga. De petit, en Bernardo anava cada dia a estudiar en una escola de Santander, a 35 quilòmetres de Beranga. Quan en va fer 20, però, va decidir marxar del poble per anar a cursar la carrera de professor mercantil. Al cap de només tres anys, ja feia cua al banc per demanar un préstec de 50.000 pessetes. Havia vist una oportunitat de negoci i no la volia deixar escapar. Amb aquells diners, va obrir una botiga de roba a Bilbao, que va anomenar Blanco. Va tenir un èxit descomunal -especialment entre els joves- i, al cap de poc temps, ja aixecava la persiana d’un segon local. Als 70, n’obria un tercer a Madrid. Era el tret de sortida a la confecció d’un gran imperi de la moda, en un moment en què Inditex i Mango encara no havien nascut. Blanco va anar creixent a poc a poc, però a partir dels 90 el negoci es va disparar.

L’aposta de la marca pels tons daurats i estampats de pell d’animal havia causat furor entre els joves espanyols, però també en ciutats com Londres o Nova York. Blanco ho va saber aprofitar, i als 2000 ja tenia 200 botigues en una vintena de països. Esperonat per la resta de firmes del sector, es va haver d’adaptar al fenomen del fast fashion i ho va fer mantenint el disseny de les seves peces a Móstoles i externalitzant-ne la producció a l’Àsia. El 2006, però, Bernardo Blanco va cedir les regnes de l’imperi al seu fill. Des d’aquell moment, i coincidint amb l’esclat de la crisi econòmica, tot va començar a canviar.

Si bé en un primer moment Blanco va semblar que sortiria il·lesa de la crisi -seguia registrant xifres rècord i expandint-se en carrers com el passeig de Gràcia, a Barcelona-, la caiguda del consum va acabar passant-li factura. El 2010, amb un intent de compensar la davallada a Espanya, va obrir botigues a països com Grècia, Portugal o França, però no se’n va sortir. El 2012, Blanco va registrar 33 milions d’euros en pèrdues. L’any següent, l’empresa va presentar concurs de creditors, un ERO i es va vendre a una firma saudita per 40 milions, que va acabar de tancar totes les botigues del grup.