Entre bombes i biberons

JerusalemSer pare primerenc i tenir cura d'un nadó és apassionant i meravellós. Però també és un repte. I fer-ho sota l'amenaça de les bombes i el soroll de les sirenes antiaèries, encara més. Com a corresponsal a Jerusalem per a diversos mitjans –inclosa aquesta casa–, els primers dies de la guerra entre Israel i Hamàs van ser una voràgine de feina i tensió. De llevar-me a les sis del matí per preparar les primeres cròniques de ràdio, de bregar durant tot el dia amb informacions i històries colpidores, d'escriure matí i tarda pels mitjans digitals i en paper i d'acabar la jornada, ben entrada la matinada, amb connexions per a diverses televisions. Però també van ser dies de corredisses al refugi amb un nen de cinc mesos als braços, de sentir explosions sobre els nostres caps, de plors i biberons ben entrades les curtes nits i d'un neguit constant per un demà sempre incert.

Després de més de dos anys vivint a Israel, tant la meva dona com jo estàvem avesats a conviure amb la tensió del conflicte entre israelians i palestins. Tenim bons amics en tots dos bàndols, coneixem bé el lloc, i hem viscut de prop tant atemptats terroristes com les conseqüències de l'ocupació israeliana. Però, de sobte, amb la guerra a tocar de casa i el Simón acabat de néixer, tot cobrava més intensitat. El dolor pel patiment d'àrabs i jueus, especialment dels nens, era més fort i personal. La por pel que ens podria passar a nosaltres, més palpable. I la responsabilitat per no jugar-nos-hi la vida, més evident. També eren més crucials i difícils els nostres dubtes. Arribarien els combats a Jerusalem? Podríem sortir del país, en cas de necessitat? Cauria un coet sobre casa nostra? El pròxim atemptat davant de casa, es produiria massa a prop?

Dues lliçons

Transcorreguts alguns dies, i davant la possibilitat que la situació empitjorés, vam decidir portar el Simón a Barcelona. No va ser fàcil. Deixàvem enrere llar, feina, amics i projecte, sense tenir clar el següent pas. Però calia prioritzar el seu benestar. Un cop fora de perill, he tornat tot sol a treballar a Jerusalem en repetides ocasions, i la meva dona s'ha quedat amb el nen. I d'aquí trec la primera lliçó de tot plegat: que compartir la responsabilitat de criar un nen és meravellós, i que en situacions de dificultat, resulta vital. La criança en soledat és possible, però almenys per a mi ser pare acompanyat, compartint alegries, dificultats i tasques, ha estat clau. Sense la generositat de la Carlota, que va deixar de treballar per uns dies per assumir més responsabilitats respecte al Simón, jo no hauria pogut fer res. Però, sobretot, sense el seu suport, sense la confiança mútua i sense el seu afecte, res hauria tingut sentit, llum i destí.

I el segon aprenentatge és el següent: cap dels nostres patiments, tot i que importants en el nostre petit cosmos familiar, es pot comparar amb el dolor dels que han perdut fills, parella, germans, pares o amics en aquesta terrible guerra. Especialment en el cas dels habitants de Gaza, que han patit més que ningú en aquest conflicte. I comprendre això només pot moure el cor a dos sentiments: el primer, una empatia enorme per qui ho ha perdut tot i veu perillar cada dia la seva vida i la dels seus éssers estimats; i el segon, un agraïment profund per no estar en aquesta situació. I això últim també mou a la responsabilitat i l'acció: cal treballar per la pau. I porta a un convenciment: entre bombes i biberons, tant de bo tots escollíssim els segons.