Cuba: la bona vida és qüestió de fe

Aquests dies m’ha vingut a la memòria la història d’un noi cubà que va acabar vivint a Barcelona. Voldria saber si aquest fet ha estat i segueix sent un benefici per al seu germà i la mare, que són les persones que vaig conèixer al Parque del Cristo el 2018 i que em van explicar l’odissea del Rajith.

El Parque del Cristo era un dels pocs llocs de la ciutat vella de l’Havana on era possible la connexió a internet. Sempre després d’haver fet llargues cues sota el sol o la pluja per aconseguir les targetes mitjançant les quals s’hi accedia. De vegades quan t’arribava el torn tancaven la parada o ja no en quedaven.

L’ambient del Parque en qüestió era singular. Hi havia tota mena de gent. Locals i turistes. Grans i petits. Homes i dones. Molta gent en videoconferència, d’altres frustrats perquè se’ls tallava la comunicació. Riures, plors, reunions de feina, discussions de família, amors i odis en línia, sense cap intimitat.

Així va ser com vaig conèixer aquesta mare i el fill que li quedava a l’illa. Vaig seure al mateix banc on ells xerraven entusiasmats i feliços amb el noi a l’estranger. Jo només contestava whatsapps i escrivia correus. Quan van penjar, els vaig mirar i ens vam somriure. Ella em va dir, amb llàgrimes als ulls i mentre m’ensenyava fotos a la pantalla del mòbil: “És el meu fill Rajith, que és a Praga, de lluna de mel”.

A Praga de lluna de mel? Em vaig guardar el telèfon i em vaig disposar a escoltar i, si calia, a preguntar. Allà hi havia una història.

Tot havia començat el 2016, quan el Rajith havia decidit marxar del país de l’única manera que podia fer-ho. Per mar i per força. Ell i uns amics amb qui compartia somnis es van dedicar durant uns mesos a construir una barca. Precària. Insuficient. Quan per fi van aconseguir un motor, van posar data i, un dia d’agost, cap a les dues o les tres de la matinada, van salpar. Només van tardar vuit milles a naufragar. “El meu fill és fort, neda molt bé, té vint-i-vuit anys, es va carregar a sobre un dels nois, molt amic seu, i van tornar enrere”. I els altres? Els onze restants se’ls van menjar els taurons. I els dos que van sobreviure no van poder marxar de l’illa.

Deprimit, el noi va tornar a la seva ocupació amb el bicitaxi. I així és com, l’any següent, va conèixer la dona que s’havia de convertir en la seva esposa. “Brasilera… Bé, eslovena, però en aquell moment vivia al Brasil. Ara se n’han anat tots dos a viure a Barcelona”.

Aleshores va voler que prengués nota de l’adreça exacta. Recordo que era a prop de la Monumental. “Allà tens la teva casa cubana”, m’hi va convidar. No sé on para la llibreta on ho vaig apuntar; si no, hi passaria a saludar, tot i que qui sap si encara deuen ser allà.

Em va explicar que la dona del seu fill li havia proposat matrimoni tot just conèixer-lo. Va buscar fotos del casament. Plorava. Em va assegurar que era el seu únic suport. “Aquest altre fill el tinc malalt”. Aleshores va somriure, amb alleujament. “Ho ha aconseguit, el Rajith”.

Dos dies abans d’anar-me’n vaig tornar a veure-la, al mateix lloc. Em va ensenyar la pantalla. Estava parlant amb el Rajith. Ens va presentar. Era el seu aniversari. Per molts anys, li vaig dir. Vint-i-nou, ja, va dir la mare. Tots dos ploraven. Tant per la felicitat com per la tristesa que el somni s’hagués fet realitat.