Núria Pié: "El boom de la ceràmica no garanteix el relleu de l'ofici"

Els tallers per aprendre a fer ceràmica o només pintar-la proliferen a Barcelona a la mateixa velocitat que els centres de ioga. “Però de botigues quantes n’has vist?”, pregunta la Núria Pié (Tarragona, 1948), ceramista i una de les torneres més veteranes de Catalunya. Amb 75 anys, encara baixa cada dia al seu taller al barri de Sants per embrutar-se les mans de fang. “No sé què faria, si no. Quan en faci 80 potser em torno a plantejar parar”.

Començar no va ser fàcil. Cada vegada que la Núria guaitava a l’aula de ceràmica de l'Escola d'Art de Tarragona el professor la feia fora dient: “Això és feina d’homes, les noies no podeu tornejar”. Com que "la ceràmica no estava permesa a les dones", l'alternativa van ser les classes de pintura i dibuix, que també li agradaven. "Així i tot, vaig tenir el suport de la meva mare, que, d'amagat del meu pare, m’animava a anar a Barcelona i intentar-ho. Ell ho veia com un món de bohemis que no em portaria res". Van haver de passar 11 anys perquè la Núria es pogués asseure per primera vegada davant d’un torn. Ho va fer a l'Escola Sant Jordi. "Va ser una felicitat immensa, vaig pensar: «Per fi»". Aleshores ja vivia a Barcelona, havia estudiat disseny gràfic i treballava tant de professora en una escola com a la revista Cavall Fort. També s’havia casat i ja havia tingut el primer de dos fills.

Els anys 80 van ser una època en què que "la gent d'Espanya venia a Catalunya a comprar ceràmica, se'n venia molta". La Núria recorda com llavors hi havia poblacions que tenien la seva pròpia especialitat: a Quart feien la ceràmica negra; a la Bisbal, atuells, i, al Vendrell, rajoles i teules. "Ara les olles venen de Portugal, però llavors venien de Breda". Va ser un moment en què també hi havia gent jove que havia sortit de les escoles d'art i que volien viure de la ceràmica. "Érem una vintena que ens volíem dedicar a l'ofici, i vam fer pinya". L'alta demanda i els encàrrecs constants que rebia van permetre a la Núria dedicar-se plenament a l'ofici. “No hi havia tantes importacions de la Xina. Venien botigues com Vinçon i et demanaven que fessis 200.000 pessetes de peces, per exemple”.

"El boom de la ceràmica d'ara és molt diferent del que vam viure llavors", reflexiona, comparant-lo amb els locals on ara pots anar a fer una peça o bé amb cafeteries on pots pintar la teva pròpia tassa. "És un model que ja es veia en altres països, com Dinamarca, i que ara està arribant aquí". Tot i que també s'estan obrint tallers on aprendre'n, "aquest boom no garanteix el relleu generacional de l'ofici, perquè molta de la gent que n'aprèn ho fa com una afició, no per dedicar-s'hi i fer producció". Ella mateixa ho ha vist amb els alumnes a qui feia classes, i explica com altres ceramistes que tenen tallers de producció, com Bugambilia, "no saben com continuaran".

Treballar amb les mans té la virtut que fa que t’oblidis de tota la resta. L’efecte “terapèutic” de la ceràmica és el que creu que ha fet que moltes persones ara s’hi enganxin. “I em sembla molt bé. No ho critico. En el moment en què tota la teva atenció passa a les mans t’oblides del moviment que tens al cap”.

Ara, lamenta, gairebé no queden botigues de totes les que hi havia a Barcelona. "Una de les poques, per no dir l'única, és la del carrer Comtal, i ha hagut de reduir l'espai perquè ja no ven tant". "La bonança es va començar a revertir a la primera dècada dels 2000, quan van arribar els grans magatzems i els basars amb preus baixos".

Més enllà de les hores dedicades a la producció, durant anys la Núria també ha fet nombroses exposicions. La ceràmica que fa sempre ha tingut una vocació d'utilitat, però amb la perspectiva que li ha donat el disseny gràfic. Les seves peces i trajectòria li han valgut diversos guardons nacionals i internacionals. Com el Premi Internacional de Vietri sul Mare, ja que durant un mes va estar treballant en un taller del municipi de Salern. Allà va compartir espai amb Miquel Barceló mentre aquest preparava la capella de la Catedral de Mallorca. “Però no em sento identificada amb la paraula artista. Potser perquè m’ha costat molt arribar fins on soc”.