Les cacatues s'acosten al nivell dels humans i els ximpanzés en l’ús d’eines

Les cacatues són contradictòries. “Es comporten com els gremlins”, diu Antonio Osuna-Mascaró, biòleg de la Universitat de Medicina Veterinària de Viena. La seva col·lega Alice Auersperg hi està d’acord: “Imagineu-vos un nen petit amb unes alicates al cap”, i que també és capaç de volar. Però, com els nens petits, les cacatues poden ser encantadores i curioses, perquè sempre exploren el món que les envolta.

Alice Auersperg i altres investigadors van demostrar el caràcter innat d’aquesta curiositat el 2021, quan van anunciar que les cacatues salvatges de les Tanimbar o cacatues de Goffin (Cacatua goffiniana) practiquen l’ús de les eines. Els investigadors van observar uns ocells que amb el bec fabricaven tres eines –una falca, un ganivet i una cullera– per obrir unes fruites tropicals, els mangos de mar (el fruit del Cerbera manghas): “com un joc de coberts”, explica Auersperg. No hi havia dubte que les cacatues fabricaven unes eines específiques per a uns objectius específics, el que en diem un joc d’eines, però quedava pendent de resposta una pregunta crucial: ¿els ocells entenien així les eines?

En un estudi publicat recentment a la revista Current Biology, Osuna-Mascaró, Auersperg i els seus col·legues demostren que, pel que sabem, les cacatues són l’únic animal, després dels humans i els ximpanzés, que selecciona eines diferents en funció de les tasques que té en perspectiva.

Segons Osuna-Mascaró, la capacitat dels ximpanzés per planificar amb antelació l’ús de les eines ha sigut la font d’inspiració de l’actual estudi sobre les cacatues. Els ximpanzés del nord del Congo fan servir un bastó curt i gruixut per fer un forat als termiters i després un de més llarg i prim per pescar els insectes i menjar-se’ls. Si els ximpanzés saben que han deixat el bastó de fer forats a prop d’un termiter, ja no es prendran la molèstia de portar-ne un altre en el futur, la qual cosa demostra que pensen amb antelació quines eines necessiten per fer una tasca.

Com a premi, un anacard

Osuna-Mascaró, que abans estudiava els ximpanzés, va adaptar l’operació de pesca dels tèrmits per a un grup de cacatues en captivitat. En lloc d’insectes, el premi era un anacard, el seu menjar preferit. Per treure la llaminadura d’una caixa feien falta dues eines: una eina curta i esmolada per tallar una membrana que impedia l’accés de l’ocell a l’anacard, i un tubet llarg i prim –una canyeta de plàstic– que s’havia d’inserir al forat per pescar el fruit.

Quan van tenir al davant la caixa i les eines, sis de les deu cacatues van ser capaces de trobar la solució correcta. Una d’elles, la Figaro, la va descobrir al cap de 31 segons, i una altra, la Fini, va tardar 34 segons.

Aleshores els investigadors van fer una prova per veure si les cacatues eren capaces d’escollir les eines adequades per treure un anacard d’una caixa més senzilla, sense membrana i per a la qual, per tant, només necessitaven la canya de pescar. Quan els van donar la caixa més senzilla, els ocells van triar la canya força vegades, cosa que fa pensar que no escollien entre les dues eines a l’atzar i que demostra que s’adonaven de quina era la idònia per a aquella tasca.

L’experiment crucial va venir després, quan els científics van allunyar les eines de la caixa, de manera que els ocells haguessin de triar els instruments adequats per emportar-se’ls després, fos pujant una escaleta o volant una distància curta. A l’hora de decidir quines eines s’havien d’endur per al seu viatge, les cacatues ho van planificar amb antelació, com els humans quan agafen el mòbil, la cartera i les claus abans de sortir de casa al matí. Si es tractava d’una caixa amb membrana, les cacatues se les empescaven per transportar les dues eines alhora i hi anaven preparades amb tot el que els faria falta.

Com diu Antonio Osuna-Mascaró: “Van ser capaces d’adonar-se que necessitarien totes dues eines en un futur pròxim”. Si a la caixa no hi havia cap membrana per tallar, els ocells normalment s’enduien només la canya de pescar, com els ximpanzés.

Els investigadors esperen ara poder comprovar si les cacatues són capaces de dur a terme aquesta gesta encara que la caixa no estigui a la vista, i també volen aprofundir més en la història evolutiva de l’ús d’eines en aquesta espècie. Per a Osuna-Mascaró, aquest descobriment ens ensenya que “és molt poc el que sabem sobre els animals en general”. La doctora Auersperg creu que aquest estudi demostra que caldria corregir algunes expressions despectives relacionades amb les aus: “En realitat, dir que tens el cervell d’un ocell hauria de ser un elogi”.